Camí del Regne

Crist Rei (A)

(Ez 34,11-12.15-17; Sl 22,1-3.5-6; 1Co 15,20-26.28; Mt 25,31-46).

Avui és Crist Rei. I us he de confessar que cada any, quan arriba aquest dia, em costa molt posar-me a escriure una homilia. No hauria de ser, però és així. Perquè això de la reialesa, avui, és un tema i un títol associat a massa coses i cap d’elles és espiritual. I sempre he d’acabar rebuscant comparances, apel·lant al final de l’any litúrgic que, recordeu, ja fa setmanes que ens avisa: «vigileu, que no sabeu el dia ni l’hora». Hi ha massa contradiccions en les formulacions i en els textos bíblics i en la història de l'Església. Ens omplim la boca dient que Crist destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat i de poder, però cridem «Visca Crist Rei!». En definitiva, li dèiem el «Bon Pastor» i el cridem «Rei de l’Univers». Parlem d’un pastor i, tot d’una, parlem d’un rei. A aquesta cultura hi hem afegit, també, la de parlar de la ciutadania del Cel, del llibre dels elegits, de judicis i de separació entre bons i dolents. Tot em resulta massa complicat.

I aquest diàleg és difícil. Crist és Rei? M’és igual. Crist és Jesús, és el Fill de Déu i jo, per la seva vida, el seu missatge i, especialment, per la seva mort estic convençut d’haver adquirit la ciutadania del Cel on hi ha les germanes i els germans a qui el món ha expulsat dels seus límits.

Feta aquesta introducció, repassem, a tall de reflexió, el missatge de les lectures d’avui, una festa que, d'ençà del Concili Vaticà II, s’ha de situar en un context lluny del poder, els privilegis i de la grandiositat eclesials, com el mateix papa Francesc es fa un tip de denunciar. Avui, la solemnitat amb què acabem l’any litúrgic, és sinònim per un cantó, de servei, ajuda i acolliment de qui és l’altra. I, per l’altra cantó és sinònim de salvació universal. Ja no som les persones cristianes les que tenim l’exclusiva de la salvació. La Salvació és Universal, tal com Jesús és el Rei de l’Univers. 

Per això, ens cal tenir consciència clara que hem de saber transportar a la nostra personal relació amb Déu, totes aquelles relacions que tenim amb les persones que ens envolten, i amb les que ens sentim acollits, estimats, ben tractats; amb les persones que ens fan bé, amb les persones que caminen amb nosaltres pel camí del Regne. Amb aquesta gent, hem de treballar per construir i per cercar, per senyalitzar i per corregir, per arreglar falses dreceres i reconduir falses persones. Aquest és el Regne anunciat avui. I recordem que l’anunci del Regne per part de Jesús tenia dues reaccions: l’entusiasme del poble senzill i l’odi i rebuig brutal i cruel de les classes dirigents. Avui, hem de saber que la cosa no ha variat tant. Allò que enutja el poder (de qualsevol classe), és allò que va en sintonia amb el Regne. Allò que enrabia algunes persones és comprovar que el Regne no és de lluir ni de figurar ni de presidir, sinó que està a servir plorar, acompanyar i abraçar sincerament.

Diumenge vinent comença l’Advent. Benvingut un camí cap al Nadal que sigui un camí cap al Regne.

A punt per l'examen?

Diumenge XXXII (A)

(Sa 6,12-16; Sl 62,2-8; 1Te 4,13-15; Mt 25,1-13)

Ens apropem al final d’un nou any litúrgic, que acabarà l’últim diumenge d’aquest mes. I, talment com si ens apropéssim al final de curs, les lectures d'aquests darrers diumenges ens comencen a preparar per a una mena d'examen final. Tothom sap que per a l’examen cal preparar-se a fons des del primer dia i no estudiant al darrer moment, perquè no servirà de res. Per a l'examen final cal preparació, previsió i prevenció.

La preparació per aquesta mena d’examen de final d’any litúrgic, ens vindrà de la mà de tres textos evangèlics, de tres paràboles: la d’aquest diumenge, que ens parla de les noies prudents i les desassenyades; la del diumenge vinent ens parlarà sobre els talents de cadascú i com utilitzar-los, i el darrer, el diumenge de Crist Rei, que ens presentarà aquell episodi del judici final. Aquestes tres paràboles, que són pròpies de l’evangeli de Mateu, tenen un mateix objectiu. L’objectiu que hauríem de tenir qualsevol de nosaltres si ens haguéssim de preparar per a un examen final: preparar-nos de forma adequada, amb temps i amb garanties. Com la preparació per a unes oposicions, vaja!

I quin és el missatge? Doncs que cal prendre’s les coses de forma seriosa, preparar-se amb temps i no fer el ruc confiant a resoldre-ho tot al darrer moment. La paraula clau és la sensatesa. La gent especialista a improvisar no és la idònia per aquests afers.

El missatge de l’evangeli d’avui sembla clar: vetlleu i estigueu alerta perquè no sabeu quan passaran les coses. Però, si analitzem acuradament el relat, tampoc ho veiem tan clar: totes les deu noies –tant les prudents com les desassenyades– s’han quedat adormides, és a dir de vetllar i estar pendents, res. Aleshores, ens haurem de fixar en una altra virtut, que és la prudència, l’enteniment i la sensatesa. O dit d’altra manera, anar preparats per la vida. Preparació. Vet aquí la qüestió. El que importa és la preparació per a les coses i, en el cas de la paràbola el que es tracta és tenir oli de reserva.

Transportem aquesta actitud a la vida d’avui. No penseu que prudència, preparació, enteniment i sensatesa són actituds que ens van molt bé en els dies que estem vivint? No penseu que s’està vivint despreocupadament, adormits en el benestar propi i les penúries dels altres ens preocupen poc? Quan algú ens necessiti haurem d’anar a comprar oli, és a dir, haurem d’endarrerir la nostra participació en el benestar dels altres?

I encara una darrera reflexió en aquest diumenge. Mateu va escriure aquest evangeli en moments crítics per als seguidors de Jesús perquè esperaven que Jesús tornaria ben aviat i passaven els anys i no tornava. Això feia que la fe anava minvant, o si més no, relaxant-se i calia revertir la situació revifant la fe. Com ara també. Que sembla que totes les premisses de la fe es desmunten. Cal entendre la vida sencera com la preparació per a l’examen, però no es tracta d’anar tirant, fent la viu-viu, es tracta de comprometre’s.

Maleïda incoherència

Diumenge XXXI (A)

(Ml 1,14-2,2.8-10; Sl 130,1-3; 1Te 29,7b-9,13; Mt 23,1-12).

Avui és d’aquells diumenges en què, quan rellegeixes els textos i prepares l’homilia, et bull el cap d’idees perquè el missatge de la Paraula de Déu ens evoca moltes possibilitats de reflexió, tant, que fins i tot he remirat homilies de diumenges d'anys anteriors en els quals s’han llegit els mateixos textos. I ara voldria compartir dues idees i reflexionar amb vosaltres, en aquest temps en què ens estem apropant al final de l’any litúrgic. Som-hi!

Primera reflexió: Jo parlo amb més o menys gràcia, mantinc un discurs i uns principis concrets, confesso una fe, expresso unes opinions… I també penso que és bo que, a més de tot això, també em pregunti a mi mateix, ara, davant vostre: Faig en la meva vida de cada dia, el que predico a les homilies, el que expresso en les opinions i el que explico en les trobades? Actuo segons el que dic que crec? La pregunta, en definitiva seria: soc coherent? Aquesta pregunta, que ens hauríem de fer cada dia en la nostra pregària del vespre, ens presenten el postulat d'un dels més grans pecats: la incoherència.

Prometre és molt fàcil, xerrar brillantment tot contant coses, pot ser fins i tot una gràcia; però acomplir el que hem promès i mostrar coherència entre el que diem i el que fem, és molt més difícil que xerrar brillantment sense parar. D’anar fent la «viu-viu» i practicar la incoherència com a mètode d’engany se’n diu «viure amb l’esquena dreta», o «viure del cuento». I l’evangeli d’avui ens presenta diverses formes d’aquest «viure del cuento», com la dels fariseus a qui agradava imposar càrregues, guarnir-se amb indumentàries ben llustroses, presumir de les seves virtuts i esventar l’exercici del poder, sense fer, en realitat, res del que presumien. Jesús, al contrari, instruïa a la seva gent per ser mestres des del servei. I vet aquí que, avui, els nostres líders a l'església, al poble, a la societat o a la política carreguen amb un terrible llast: haver de parlar del que després no poden fer i viure pendents de la imatge, cosa que equival a quedar bé davant els altres i deixar al marge la coherència. Els agraden les reverències pel carrer i seure a primera fila i sempre argumenten que és el lloc que els toca. Em pregunto: Hi ha alguna cosa més ridícula que algú que segueix el Crist, que buscar la reverència? I és que la crítica de Jesús arriba al clericalisme d’avui.

Segona cosa: El treball agradable a Déu es fa des de la humilitat i des de l’obediència, que no és mai submissió. Perquè també ens parlen les lectures d’avui de la «multitud dels deixebles» a qui es reclama l’actitud que agrada a Déu. Resulta massa fàcil que se’ns enganxin les actituds i conductes que critiquem. Aleshores, de què em servirà fer les coses bé i la meva bona feina, de què em servirà el meu prestigi professional si després vull que tot aquest coneixement serveixi, exclusivament, per a escalar, tenir nomenaments i passar-me al «cantó fosc» de la vida, aquell cantó que sempre és dèbil amb els forts i fort amb els dèbils.

La nostra societat, també l’Església, i potser avui més que mai, necessita dones i homes de vides i exemples convincents que han begut en l’essencialitat de l’Evangeli.

Amor de fusió

Diumenge XXX (A)

(Ex 22,20-26; Sl 17,2-4.47.51; 1Te 1,5c-10; Mt 22,34-40)

Totes les experiències d'amor, siguin les que siguin i ens arribin en el moment que sigui de la nostra vida, neixen d'una experiència. I aquesta experiència no ha de ser necessàriament compartida. M’explico millor: perquè jo estimi, no és necessari que allò que jo estimo sigui part activa i també m’estimi: puc estimar la natura, una persona que ni conec, una idea o fins i tot una ciutat o un país; també puc enamorar-me d’una persona que no ho sap o experimentar passió per un col·lectiu que no sap de la meva existència. I passa el mateix amb les experiències d'odi, d'indiferència, de rebuig.

Ara bé, sempre és necessari que existeixi l’objecte del meu amor, de la meva experiència personal d’amor. I és que fins i tot en això, la soledat de sentir-se aïllat, al marge de la vida, de les persones i de la Creació (paraula que prefereixo a Natura), crea angoixa. I a l’angoixa es respon sempre malament. Quants cops hem experimentat estar al costat de persones malhumorades, difícils de tractar o perverses només perquè experimenten la corrosió de la soledat? I és que la soledat d’avui és més angoixant perquè és multitudinària, és «soledat de ramat». Hem vençut en poc temps aquella idea que a la vida no estem mai sols. Deia Hermann Hesse: «la majoria de persones, el ramat, no ha experimentat mai la soledat. Deixen els pares, però gategen cap a una esposa per sucumbir als nous vincles. Mai estan sols, però mai es comuniquen entre ells. I quan un home solitari es creua en el seu camí els fa por, el temen i l’odien com si fos una plaga, l’apedreguen fins que és ben lluny».

Per tot això, al món hi ha manca d’amor del bo. L’ésser humà es refugia en el ramat per superar l’angoixa de la soledat, però no hi troba res. L’ésser humà s’abraça a un treball o a un oci artificials i rutinaris. Allí tampoc hi troba res. La solució està en el fet que aquest amor del qual parlem, sigui una unió interpersonal. Unió? Potser millor seria parlar de fusió. Amor de fusió. Això sí. I és que només l’amor madur, seriós, real i gratuït capacita a l’ésser humà per guanyar la partida a l’angoixa de la soledat. I vet aquí que aquest és el tema d’aquest diumenge.

Jesús fa dues propostes. Primera: A Déu no se l’estima complint una llei, sinó que se l’estima amb tot el que s’és. I aquesta adhesió a Déu no es pot entendre com una obligació, perquè el més important és l’amor de fusió amb l’altre. Segona: Als altres se’ls estima perquè és la conseqüència real de l'amor a Déu, és a dir, ja no es tracta de fer coses manades, sinó d’estimar Déu estimant les persones. Així el segon manament garanteix el primer. Dit en altres paraules: l’únic certificat que diu que estimem Déu és estimant a qui és com nosaltres, sense excloure, sinó fusionant.

Acabaré fent servir una idea d’Erich Fromm: L’amor és preocupació real per la vida de qui estimem, és fer que l’altra persona creixi i es desenvolupi per ella mateixa, és, finalment, coneixement íntim i profund de l’altra persona. I així és com es coneix i s’estima a Déu.

Al Cèsar o a Déu?

Diumenge XIX (A)

(Is 45,1.4-69; Sl 95,1.3-5.7-9; 1Te 1,1-5; Mt 22,15-21)

Hem llegit un fragment del text més antic del nou testament: La primera carta de Pau als cristians de Tessalònica, la que fou la seva primera comunitat. És una carta escrita no més enllà de quinze anys després de la mort de Jesús, una carta optimista, encoratjadora, simpàtica, agradable. Pau està content dels canvis en la forma de viure en les comunitats que s’han obrat gràcies a la predicació de la paraula i a impregnar-se de l’Esperit de la Bona Nova. Eren els principis, eren bonics. Es convertien els jueus, però també els pagans. És a dir, l’Evangeli donava fruit i s’anaven formant comunitats noves a redós de la iniciativa amorosa de Déu. S’expandia el missatge de Jesús. I Pau parla de l’eficàcia de la paraula, que és l’evangeli.

A la carta, Pau destaca els tres pilars de la comunitat, de l’Església que estava a les beceroles en aquell moment, de l’Església que sembla estar avui a les beceroles existencials i de l’Església que sempre ha de pouar en la seva història per no encrostar-se. Quins pilars són? Diu Pau: «la vostra fe activa, el vostre amor incansable i la vostra esperança constant en el Senyor Jesucrist». Vet aquí, doncs, que fe, esperança i caritat ja eren el principi bàsic de la vida cristiana en aquell temps, i eren tret distintiu d’aquella comunitat que les comunitats veïnes lloaven i imitaven. I de fer això, i de ser així, se’n senten tots responsables davant Déu. Les tres virtuts —que tot i que hi ha qui les titlla de coses antigues— són avui també el fonament de la vida cristiana, fonament de l’escolta de la Paraula i fonament de l’explicació del que és la fe, la nostra fe.

Practicar la fe, l’esperança i la caritat és «donar a Déu el que és de Déu» com deia el mateix Jesús al fragment evangèlic d’avui. Però resulta que avui la gent mira poc cap a Déu o, potser millor, ni es planteja el fet de l’existència de Déu, aleshores només té valor la primera part de la frase de Jesús? «Donar al Cèsar el que és del Cèsar». Ves quin remei! Hem de donar al Cèsar el que és del Cèsar… perquè resulta que el Cèsar ens exigeix, per mor de la política tributària, la corresponsabilitat ciutadana i el sosteniment de la cosa pública, que li donem el que és seu. Ah! Però donar a Déu el que és de Déu, això ja és una altra cosa. No m’ho exigeix ningú, cap norma. I a més, què és de Déu? Què li he de donar? Es pot viure d’esquena a Déu, certament, i es pot fer de moltes maneres, des de la indiferència fins al combat. I si al Cèsar mirem de defraudar-lo, encara que sigui per tres euros de diner negre, què no farem amb Déu!

Doncs resulta que avui, Jesús ens ha recordat que hem de donar a Déu el que és de Déu. Avui mateix. I no donar a Déu allò que és de Déu, significa viure sense aprofundir en el que vol dir fe, esperança i caritat, és viure rutinàriament unes obligacions posades pels homes que no ens serveixen per aprofundir i entrar en el cor de Déu on neix i creix la fe, l’esperança i la caritat. Si només li dono la teoria d’unes fórmules orals i no li dono allò de concret que he de fer en nom seu, amb el treball de les meves mans —que és el que va fer Jesús— no li dono allò que és seu. Si concreto la meva fe, la meva esperança i la meva caritat treballant amb les persones en nom de Déu, aleshores li torno el que és de Déu.

Outfit adequat

Diumenge XXVIII (A)

(Is 25,6-9; Sl 22,1-6; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14)

Ja fa uns quants diumenges que l’evangeli va donant voltes a la idea de la «crida» de Déu. I nosaltres, amb les nostres reflexions, hem anat constatant que és cert, que hi ha una «crida», que Déu ens crida contínuament: ara ens crida a treballar a la vinya, ara ens convida a un casament, ara ens demana posar-nos del costat dels pobres… i així podríem seguir. Jesús ens ho va reiterant amb les seves paràboles: Déu crida —concretament a cada persona— al seu Regne. I davant la crida, jo tinc sempre la capacitat lliure de respondre o no. I, encara més, tinc la llibertat de respondre amb un sí o amb un no, és a dir, puc posar excuses i puc fer veure que soc bondadós, que ja hi aniré més endavant, que tinc feina ajudant als altres… En definitiva, puc triar anar al banquet o no. 

La paràbola d’aquest diumenge ens afegeix un nou escenari, una nova variant en la nostra resposta lliure a la crida: Si dic que no, Déu en cridarà a d’altres. És la constatació de la realitat: la constant crida de Déu i la reiterada negativa humana, tot i que Déu insisteix convidant a aquells que pensa que hi respondran. Com passa a la vida, a la família o a la feina. Cridem a l’amistat aquella gent amb qui sintonitzem i que ens agrada tenir a prop, amb qui podem fer camí. Però, prou que ho sabeu, a vegades aquells que pensem que respondran a la nostra invitació, resulta que s’ho pensen, ho consideren poc o s’aparten de nosaltres. Renuncien a l’amistat perquè volen més o els sembla poc. Són persones que no estan acostumades a rebre invitacions perquè el seu estatus és el de l’ego. Però, a diferència del que fem els éssers humans, Déu crida tothom, i porta fent-ho des de sempre. I Déu espera resposta. No té pressa, però espera la resposta a la invitació. No calla i es tanca al despatx, amb la cara tibada i remugant o planificant una revenja per a qui no accepta… això ho fa l’ésser humà.

Ho dic d’una altra manera. Podem declinar la invitació de forma educada o maldestre. Ho podem fer per antipatia, per desinterès o perquè no ens en fiem o no coneixem a qui convida, però el convit de Déu no exigeix l’assistència, només convida i demana resposta.

I per acabar, no vull passar per sobre de la part difícil del relat, aquell afegit final de Mateu que parla del convidat que no du vestit adequat, tot i que ha anat a la festa a darrera hora, convidat d’entre els que anaven pels camins. El primer que ens porta aquest diàleg estrany és la solidaritat amb aquella persona rebutjada. Com podia portar vestit de festa? Doncs resulta que en el convit de Déu només hi ha una restricció, cal portar el «vestit» adequat. I quin és el vestit adequat? Aquell que cada matí descartem del nostre armari quan ens vestim i, per això, no el duem posat quan Déu ens fa arribar el convit a exercir la nostra filiació. Potser al cap del dia ens ho ha demanat diverses vegades… i no portàvem el vestit adequat! Encara no hem respost. Quin és el vestit adequat? El vestit de la caritat, de l’amor, la gratuïtat, l’amistat, el perdó i de l’acceptació del que Déu ens demana: apuntar-nos al dur tothora l’outfit de Déu.

Ens han ocupat la casa!

Diumenge XXVII (A)

(Is 5,1-7; Sl 79,9.12-16.19-20; Fl 4,6-9; Mt 21,33-43)

Vigileu, hi ha ocupes a casa. Però no són uns ocupes diguem-ne, «normals», no. Són ocupes que es creuen que, perquè hi són, allò és seu. I ho fonamenten, i ho raonen i fins i tot esgrimeixen les lleis per corroborar-ho. I perquè us n'acabeu de fer una idea exacta del que passa, us manca encara una informació important: els ocupes hi són perquè han utilitzat enganys i trampes, és a dir, sense rebentar cap porta ni saltar cap tanca. No. Han enganyat a la propietat i s’hi han colat. I, a partir d’aquí, han iniciat un procés, pervers en ell mateix, per aconseguir la propietat.

Si ens situem ara en el context evangèlic d’aquells treballadors que es volen quedar la propietat, en poques paraules podríem dir que aquelles persones a qui s’ha deixat entrar, no han respost a les expectatives dipositades en fer-los-hi aquell encàrrec, ni han fet el seu treball, ni han acomplert la missió encarregada. Van entrar per a una missió concreta i han ocupat el lloc i usurpat la propietat.

I és que tota propietat és estimada. Ho veiem a la paràbola, que ens assenyala que el vinyater té una gran estima per la seva possessió. I ho veiem també a la vida nostra de cada dia, on les persones professem una gran estima per allò que tenim. I la propietat es defensa, es vigila i se'n té cura.

I encara una altra cosa. Si algú de vosaltres ha sofert una ocupació o l’ha viscuda de prop, sabreu que la situació generada per una ocupació, fins i tot si només queda en un intent, va acompanyada de molta tensió, surten a lluir estereotips, hi intervé la força, l’engany, i a voltes la violència. És una situació dura. Per això, la paràbola que ens presenta Jesús és també, penso, la més dura de totes. Però vet aquí que, precisament perquè és molt dura i va dirigida essencialment als dirigents polítics i, sobretot, als líders religiosos del moment, nosaltres posem en dubte que tingui alguna cosa a veure amb avui i amb les nostres comunitats o les nostres vides de fe. La gosadia d’aquells lladres i la gosadia dels ocupes, no tenen res a veure amb nosaltres, que som espectadors externs. Per això, pensem també que l’amenaça val per a aquella gent però no per a nosaltres, que tenim a Jesús ressuscitat que estarà per sempre amb nosaltres. Quin error!

Perquè sí que hi té a veure! Per això Jesús ho compara amb el Regne: la vinya és el Regne. I el principal missatge és aquest: al Regne no hi ha lloc per als ocupes que no reconeixen ni la propietat, ni a l’amo, ni als seus enviats. I encara més, se’ns diu que aquests perversos ocupes hauran de ser llençats fora i substituïts per aquella gent que sí que dona fruits. La paràbola està parlant de nosaltres i la mateixa duresa és per a nosaltres. Déu no té per què beneir ni identificar-se amb les nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. També avui, Déu vol que la gent indigna que ha ocupat la seva vinya, sigui substituïda per un poble que doni fruits dignes.

Valentia per escollir

Diumenge XXVI (A)

(Ez 18,25-28; Sl 24,4-9; Fl 2,1-11; Mt 21,28-32)

Hi ha textos evangèlics que són provocatius. Directament, sense matisos. Per exemple, el d’aquest diumenge. Crida l’atenció que Jesús assenyali els grups socials més destacats del moment com eren els sacerdots, les classes dirigents o els polítics i els digui que pecadors i prostitutes els passen davant cap al Regne de Déu. Dir això en una societat profundament religiosa, en la qual els estrats i les posicions socials els marcava la religió i l’acompliment de la Llei, era provocador i perillós. Mostrar preferència pels grups marginals i pels exclosos, i posar-los per davant de qui tenia privilegis, prestigis i reconeixement públic era molt agosarat. I repeteixo: era molt perillós. Tan perillós, que a Jesús li va costar la vida. Malgrat que una bona part dels profetes, a l’antigor, ja havien fet aquesta defensa dels pobres i dels dèbils, la casta sacerdotal i els poderosos continuaven dirigint i dominant, decidint i castigant al marge de les profecies i les paraules profètiques. I la gent que seguia Jesús no acabava sempre d’entendre les seves paraules, malgrat els exemples i les paràboles.

I nosaltres, a milers d’anys de distància, també anem una mica perduts a l’hora d’entendre al Mestre. No acabem de creure a Jesús i, de cua d’ull, continuem mirant a sacerdots i dirigents, poderosos i privilegiats quan, de fet, el dipòsit de l’esperança del món, segons l’Evangeli, està precisament en la marginalitat i les persones suposadament indignes. Elles, amb les seves vides, assenyalen la direcció que ha de tenir el nostre camí cap al Regne.

Encara hi podríem donar una volta més a aquest tema. Jesús es dirigeix, com ja he dit, a la jerarquia religiosa i política del seu poble dient-los-hi que, davant la seva manca de valentia i coratge i, atès que no fan bé la seva feina social i religiosa, les prostitutes, publicans, recaptadors d’impostos i la pitjor gent els van davant cap al Regne.

Per dir això, Jesús té uns motius. I això que el significat sembla obvi: el camí cap al Regne implica viure els valors que ell vivia. L’amor, la compassió, el servei, la fraternitat o la gratuïtat. I penso que podem concloure que el Regne, en definitiva, no és qüestió de creences o de normes, sinó de bondat de cor. El que passa és que, sovint, l’autoritat religiosa posa el seu punt d’atenció i l’accent en allò que en diuen «ortodòxia» o «legalitat», que obliga a adherir-se a determinades creences, formes de comportament i actituds socials que, òbviament, elles decideixen. Repeteixo la postura de Jesús: no és qüestió de creences, legalismes o de normes, sinó de bondat de cor.

I ara acabem. Recordeu la paràbola de diumenge passat? Tenia un final feliç: tothom cobrava el seu salari, el que era just. I la d’aquest diumenge? Opineu que també és optimista? O resulta que és més dura i pessimista perquè assenyala la gent cristiana de nom, aquella que primer diu sí, sí, i s’entusiasma perquè tot és lluïment, però després se’n desdiu quan es tracta de posar-se al costat de l’exclusió?

El salari just

Diumenge XXV (A)

(Is 55,6-9; Sl 144,2-3.8-9.17-18; Fl 1,20c-24.27a; Mt 20,1-16)

No hi ha res de més conflictiu en les relacions laborals (i amb múltiples implicacions a altres àmbits de la vida) que el salari d’una persona. Com ho podem resumir? Si ets la qui paga, has de pagar el que és just i si ets la qui cobra, sentir-te pagada també de forma justa. Vet aquí! Però en les constitucions humanes, els estereotips dels valors i les lògiques relacionals, la persona que paga, sempre acaba pensant que paga massa i la que cobra, quasi sempre que cobra poc. I és així.

 

Però vet aquí que l’evangeli d’avui ens hi afegeix una altra variant: La persona que pensa que la companya de feina cobra massa pel que fa. I aquí hi trobem la variant més present en el conflicte. Ho explico: En les relacions laborals es tendeix a deixar molt clar, per llei i per escrit, el salari i tots els seus complements, els conflictes venen per la percepció que jo soc qui més treballa, qui millor fa la feina i qui més es mereix el que cobra. Conseqüència: Si la resta cobra igual que jo, jo en mereixo més… o l’altra menys. Com més desigualtats, millor. Com més diferències hi hagi, millor. Aquesta idea, socialment incorrecte, va sovint disfressada pel tortuós tema de les categories, els grups i els paranys per diferenciar les persones. I tot plegat fulmina la base del tema: Des del principi s’està pagant el que és just. Però l’ego de les persones es revolta. I no pel salari, es revolta contra el que suposa pagar de forma bondadosa.

I ara aquí podríem entrar en la reflexió sobre els mèrits, els premis i les recompenses. Perquè la paràbola de Jesús ens diu que la recompensa no és el salari, és la Vida. Però la veritat és que l’ego sempre fa les coses en funció del que espera aconseguir (en aquest cas com més salari millor), mai en funció de la vida i la bondat, i encara menys, en funció de la bondat i el benestar col·lectiu. I quan l’ego es veu frustrat escampa ressentiment, demana protagonisme per sobre de tot i esgrimeix la comparació com a argument. Tot perquè la variant de la bondat i la justícia li comporta incomoditat, malestar i sovint rebuig als altres i a l’amo.

Acabo. I acabo reconeixent que he fet una mica de trampa. Aquesta paràbola no parla de relacions laborals, i des dels valors de la justícia que nosaltres, humans, fem servir, és impossible entendre la paràbola. Precisament la paràbola vol trencar els esquemes humans i els interessos egoistes de l’individu. El que passa és que vint segles després encara no ho hem assimilat. Ho hem entès, clar, però no ho assimilem en la vida. El punt de partença és la Bondat i el do gratuït de Déu. Per això la paràbola d’avui, i la resta de paràboles que resseguim en aquests diumenges, ens han de fer veure que Déu és igual per a tothom. I aleshores nosaltres, que ens pensem que som els bons de la pel·lícula, pensem que el que fa Déu —tractar tothom igual— no és just. Però, Déu no actua amb criteris de justícia? O potser és que Déu no mesura els mèrits sinó que respon a les nostres necessitats i està al costat de tothom? M'escandalitzo perquè Déu és bo amb tothom?

El perdó pot canviar el món

Diumenge XXIV (A)

(Sir 27,30-28,7; Sl 102,1-4.9-12; Rm 14,7-9; Mt 18,21-35)

Avui les lectures parlen de perdó. Just falten 10 setmanes per acabar l’any litúrgic, és a dir, entrem en la darrera part del recorregut evangèlic anual, quan se’ns proposen textos per repassar les catequesis de la vida. Ho fem, com sempre, amb les paraules de Jesús. I avui ens parla de com és això de perdonar: Perdonar com Déu vol, equival a destruir l’espiral del mal i ajudar a refer el bé. És alliberar i alliberar-se de l’angoixa i actuar de forma diferent a partir d’aquell moment. I com? Quan jo perdono, estableixo una relació diferent amb la persona perdonada i ella estableix una relació diferent amb mi. Quan perdono i quan soc perdonat de forma sincera i plena, s’estableix una riuada de benestar tan gran que, per força, m’afectarà a mi, afectarà el meu entorn i al món sencer. 

Però... vet aquí! Si el perdó és paraula buida, donat per quedar bé, s’ensorra l’ésser humà a l’abisme de la intranquil·litat i el dubte, de la por i l’angoixa... És quelcom que va acompanyat de la mentida.

Reflexionem junts sobre una cosa: És tan profund perdonar, tractar bé a la gent, entendre les debilitats dels altres, comprendre’n els motius, fiar-se de les bones intencions, apostar perquè allò no torni a succeir, obrir els braços a una renovada amistat... és tan profund que el perdó podria canviar el món. No penseu que l’ésser humà és precisament més humà quan perdona? Perquè aleshores, les relacions són de més qualitat i la vida somriu amablement. En definitiva, som més humans quan sabem reconèixer que jo també faig coses mal fetes.

A més, el perdó té una repercussió social espectacular. Per què? Perquè tot home i tota dona té dret a ser estimat, perdonat i a viure feliçment al costat dels altres... i hi tenen dret fins i tot les persones generadores de mal. Ja sé que no és fàcil parlar de perdó davant tantes mostres de pecat individual i col·lectiu. Sang vessada per no renunciar a la fe, misèria adquirida per l’afany usurer i especulador d’unes quantes persones, violència sense límits entre les persones, assetjament i abusos sexuals, estafes, esclavitud, fam, abús d’autoritat, dictadures, espolis... A voltes entren ganes d’ignorar el que ens ha dit l’Evangeli: Perdonar setanta vegades set, és a dir, perdonar sempre!!

Un altre dia haurem de parlar de la relació entre perdó i justícia humana. Aquí hi ha un conflicte latent: la justícia imposa sancions que volen assegurar una convivència pacífica. L’amor, tot respectant la justícia, cerca el bé les persones i la seva entesa i el perdó fet des de l’amor, establirà una relació entre les persones molt més humana que l’aplicació implacable dels codis penals i les lleis.

Com diu Jesús, qui estima, no posa traves a la pau, allunya la venjança i l’odi, sent una necessitat d’oblidar i alliberar-se de totes les foscors de la seva vida… Aquest perdó pot canviar el món.

Què podria fer jo, Déu meu, per posar més perdó al món?

Hi ha lloc per Jesús?

Diumenge XXIII (any A)

(Ez 33,7-9; Sl 94,1-2.6-9; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20).

M’ha entendrit l’evangeli d’avui, però alhora m’ha amoïnat. Perquè he escoltat, un cop més, i com a una fiblada directa al cor, aquelles paraules que Jesús ens adreça personalment a cadascú de nosaltres i que no sempre entenem: «On hi ha dues o tres persones reunides en el meu nom, jo soc enmig d’elles», «si el teu germà o germana peca, parleu-ne entre vosaltres, sense ningú més» i, encara, «si dos de vosaltres us aveniu a demanar una cosa a Déu, us la concedirà».

La comunitat que tant desitgem, és a dir l’Església, comença sempre en el cor de dues o tres persones que es reuneixen en el nom de Jesús, sense importar quines siguin, d’on siguin o com pensin. I jo encara afegiria: sense importar de què s’hagi de parlar. Jesús, present a la reunió, escolta i parla als cors d’aquelles dues o tres persones. Aleshores, a la presència de Jesús, no hi pot haver error.

Però, malauradament n’hi ha molts, d’errors; en cometem molts, d’errors. Cada dia. A cada reunió. I faré ara una pregunta directa: Quan ens reunim dos a tres de nosaltres en nom de Jesús, el deixem entrar? I també respondré de forma directa: crec que no, no el deixem entrar. Ens reunim en nom seu i no pensem a convidar-lo. Perquè si Jesús hi fos, no ens atreviríem a dir les coses que es diuen, no ens parlaríem i tractaríem com ens parlem i tractem, diríem el que hem de dir i no utilitzaríem l’aspresa, ni menyspreu; no es mentiria, no s’imposaria, no es malparlaria ni s’escarniria a qui no hi és. Som persones que parlem davant de Nostre Senyor, que a les reunions seu al nostre costat i ens escolta i, sento dir-ho, Jesús s'horroritza dels nostres pensaments, de les nostres paraules, les nostres febleses i els nostres odis. 

Però Déu és prompte a perdonar, com ho feu Jesús. I nosaltres hem d'exercir el perdó de Déu Pare en nosaltres mateixos i escampar el perdó que aquesta condició de filles i fills significa. I hem de ser nosaltres. Ho ha dit Jesús, que ens desconcerta novament quan afirma que per superar una dificultat tinguda amb algú, la iniciativa ha de sorgir de la persona ofesa, no de la que ha fet el mal. Com es menja això? Jesús no ens diu que si algú t'ofèn, has d’esperar que et demani perdó i, aleshores, perdonar-lo amb amor i de tot cor. No. Jesús diu que davant aquestes situacions no val a quedar-se en silenci i esperar, enfadat i ofès, esperant que ens demanin perdó. Demana que siguem nosaltres que donem el primer pas i ens oferim a estar bé amb la persona que ens ha ofès. 

He començat dient que l’Església neix sempre del cor de dues o tres persones reunides en nom de Jesús. Però, en canvi, no tolerem que algú es fiqui en les nostres vides adduint que les nostres accions individuals no tenen conseqüències per a la comunitat. La solució està, òbviament, en saber que Jesús hi és i ens fa responsables de la vida dels altres. L’amor cristià no només implica no fer mal a ningú, implica buscar el bé de tothom.

I acabo amb la tercera frase, que espero que sigui la solució: «Si dos de vosaltres us aveniu a demanar una cosa a Déu, us la concedirà». Per rebre el do de Déu cal estar ben avinguts. Hi estem, de ben avinguts? Que cadascú respongui.

Portaveu de Satanàs

Diumenge XXII (any A)

(Jr 20,7-9; Sl 62,2-6.8-9; Rm 12,1-2 Mt 16,21-27)

Diumenge passat Jesús felicitava Pere per reconèixer-lo com a Messies, però vet aquí que ara li diu Satanàs! Quin canvi, no? Què ha passat perquè tot sigui tan diferent! Què ha fet Pere?

Doncs ha passat que el que fa Pere és greu! Pere intenta, ni més ni menys, apartar Jesús del pla de Déu. Es fa portaveu de Satanàs! I m’afanyo a dir que ho fa amb la més bona de les intencions, però es posa a contradir Jesús. No ho malinterpretem! Però, mentre Pere i la resta de persones que seguien Jesús pensaven en un Messies triomfant i gloriós, Jesús tenia necessitat de treure’ls aquesta idea del cap. S’apropava la fi, i allò que havia de passar a Jerusalem, quan tots els poders es posarien d’acord per eliminar-lo, aquella barbaritat, era per Jesús, la part essencial del pla de Déu. Per això puja a Jerusalem, per complir la missió que Déu li havia encomanat i per la que havia vingut al món. I quan Pere es posà a contradir-lo i a atacar-lo perquè no podia permetre que el Messies fos un Servent de Déu que sofrís, Jesús s’adonà que Pere estava fent el joc al mal, que s’havia convertit en portaveu del Satanàs. Fuig d’aquí! S’ha d’acomplir el pla salvífic i ara fas nosa!

No us recorda això a les temptacions al desert? Però hi ha una diferència: ara el temptador és Pere erigit de portaveu de Satanàs.

I curiosament és Pere el més entusiasmat amb la figura i el missatge de Jesús. Per això Jesús no argumenta passatges bíblics, com al desert, sinó que s’hi encara directament: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure!»

I ara, reflexionem junts. Aquest evangeli ens recorda que les pitjors temptacions a la nostra vida no provenen directament del diable, provenen de les persones, d'homes i dones com nosaltres que, fins i tot, ens poden o podem estimar. Difícil d’entendre, no? Com farem el mateix que va fer Jesús i desemmascararem els portaveus de Satanàs? Bàsicament sabent que el mal, posat en boca d’aquella companya de treball, d’aquell familiar, d'aquella veïna…, s’oferirà com el teu salvador… i potser t’oferirà grans beneficis futurs, o poder, o prestigi. Però la veritat és que pensar com Déu vol és molt diferent i molt concret: és estimar, perdonar, ser just, compartir, viure, actuar, riure… i donar la vida perquè això sigui possible.

Per això Jesús pregunta: «De què et valdrà guanyar tot el món, si a la fi perds la vida?»

Aquests principis humans de triomf a costa de qualsevol cosa, sigui el que sigui, són l’arrel del pecat original que mai ens arribem a treure de sobre, malgrat que sigui una actitud ridícula.

Deixeu-m’ho dir d’una altra manera. La gran temptació cristiana és imitar a Pere en aquests dos passatges: Dir públicament «Tu ets el Fill de Déu» i després fer de portaveu de Satanàs i voler seguir Jesús sense la creu, sense cap renúncia, sense la Salvació.

I vosaltres, qui dieu que soc?

Diumenge XXI (A)

(Is 22,19-23; Sl 137,1-8; Rm 11,33-36; Mt 16,13-20)

L’evangeli del darrer diumenge d’agost ens presenta aquella coneguda pregunta de Jesús als deixebles, interessat per saber què deia la gent d’ell: «què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?», seguida de la pregunta: «I vosaltres, qui dieu que soc?».

En certa manera, és un atreviment preguntar a algú que et coneix, que t’acompanya en la vida o que comparteix amb tu un espai concret —laboral, d’oci, d’amistat o d’afició— què en pensa de tu i, a més, demanar-li que t’ho verbalitzi directament. No caldria fer aquesta pregunta perquè la seva resposta, en certa manera, es pot comprovar diàriament amb el tracte mutu i la confiança íntima i, també, perquè preguntant-ho pot semblar que exigeixes resposta al que pot ser percebut com un dubte.Potser ho he fet una mica difícil. Deixeu que ho expliqui en primera persona: si jo ara us preguntés a cadascú de vosaltres que m’esteu escoltant aquí a la celebració dominical, o a qui m’esteu llegint: qui soc jo per a tu?, més enllà de respondre o no, de fer-ho amb paraules políticament correctes, de generalitzar-ne les respostes… quina és la reacció que generaria en vosaltres el fet mateix de preguntar-ho? Amb la gran majoria de vosaltres hi tinc una relació de coneguts o saludats i, amb molta menys gent una relació d’amistat (utilitzant la divisió que deia en Josep Pla). Encara resulta més reduït el grup d’amistats íntimes. I així podríem anar seguint. Com reaccionaríeu? Us he de confessar que no recordo massa d'haver-m'hi trobat amb una situació com aquesta. Però tornem a l'inici: Qui soc jo per a vosaltres? Va preguntar Jesús. Què li interessava saber?

Jo hi he reflexionat, i m’ho he plantejat mirant-m’ho des del doble vessant: pensant en el fet que jo us fes la pregunta, o que fóssiu vosaltres els que em plantegéssiu a mi aquest dubte: Qui soc jo per tu?

Pensem-hi una mica. Què ens interessa d’una persona? Les ideologies, el que pensa, la seva capacitat d’arreglar el món? Personalment, em decideixo per pensar que el que hi ha d’atractiu a qualsevol persona és la seva vida, quin és el seu projecte vital, quin és el seu projecte de vida o en què fonamenta els seus valors i a què dona més importància. El que interessa és, en definitiva, conèixer què dona sentit a la seva vida o, si m’ho pregunten a mi, explicar el que dona sentit a la meva vida.

Ho sé! L’any 2023, parlar de projectes de vida sona a una cosa molt antiga, fins i tot en l'àmbit eclesial, que ja és dir. Ara és el temps del Carpe Diem, l’instant, la liquiditat, el gaudi fàcil… i tot en l’òrbita individual. És la cultura de la immediatesa, formada a expenses de la revolució digital, promoguda pel guany fàcil, la fama i la sobreexposició personal i acabant sempre en una avidesa de gratificació immediata, sense pensar mai en les conseqüències per altres persones.

I aleshores passa que un dia, ves a saber perquè, passa pel camí de la teva vida alguna persona que, contra corrent, exhibeix integritat entre el seu projecte de vida i el que fa, que encomana convicció per fer una societat millor i no té pèls a la llengua per atribuir a Déu tot el que hi ha. Aleshores, sorgeixen les ganes de preguntar. És el que li va passar a Jesús, perquè sentia l’Esperit de Déu que el guiava. No ho creieu així? Jo sí. I que s’escampi l’exemple.

Encara estem així?

Diumenge XX (any A)

(Is 56,1.6-7; Rm 11,13-15.29-32; Mt 15, 21-28)

Hi ha hagut moltes èpoques, a la història de l’Església, en les que es passaven els dies discutint sobre una qüestió que ara ens sembla llunyana o, si més no, menys transcendent: La cosa era qui es pot salvar i qui no. O, si voleu, la podem expressar d’una altra forma: si no ets una persona catòlica o almenys cristiana, tens el Regne de Déu a l’abast? I si filem encara més prim: S’ha d’estar «dins» l’Església per «anar al cel»? Aquesta ha estat una discussió a la qual s’han dedicat moltes reflexions, moltes discussions, molts documents magisterials… i això no sempre s’ha fet amb to evangèlic, ni respectant les persones ni amb universalitat. Al contrari, s’ha desqualificat i condemnat persones per molts motius i amb molts arguments. I com ho hem solucionat? Doncs deixant que Déu sigui Déu, que exerceixi la seva misericòrdia i nosaltres no ens fiquem on no ens toca i fem el que hem de fer perquè «no jutgeu i no sereu jutjats».

Aquesta reflexió m’ha sorgit de l’evangeli d’aquest diumenge –i també de les altres lectures—, un relat en el qual Jesús sembla mostrar-se molt dur amb aquella dona estrangera. Aquella dona cananea que l’importunava amb insistència i a la que ell, en principi, «no va contestar ni una paraula». Però aquella dona, no només insisteix, sinó que dialoga amb Jesús i d’aquell diàleg sembla que tots dos en treuen beneficis. Fins i tot sembla que el mateix Jesús va aprendre alguna cosa d’aquell diàleg, un diàleg, per cert, que es resol per la fe, no per cap altra condició humana de procedència, raça o gènere.

I partint del que he dit, penso que un dels temes en què l’Església ha avançat més ha estat a acceptar que la salvació de Jesús no exclou ningú i que l’Encarnació de Déu abasta tota la Creació de sempre i per sempre. I és cert, Jesús, el Mestre, no va establir mai divisió entre justos i pecadors, jueus o pagans, de Galilea o Samaria, purs o impurs…

Aquest diumenge podríem reflexionar sobre si és ben bé cert això que he dit. La gent cristiana, posa fronteres que separen? Es respecta la cultura de cada poble i les particularitats de cada lloc? I, encara, em pregunto quina és la nostra actitud personal d’acceptar a tothom? Ja ho veieu hem fet cap altre cop a preguntar-nos el que el papa repeteix fins a no poder més: Volem una Església de portes obertes!!

En aquest sentit, fa quinze dies, a Lisboa el papa va fer un gran crit: «A l’Església no hi sobra ningú, hi cap tothom. Hi ha espai per a tots» i va demanar als centenars de milers d’assistents que cridessin: «Tots, tots, tots».

És aquesta la nostra actitud a l’hora d’acceptar totes les persones? Sap greu que encara avui, i fins i tot a casa nostra, dominin prejudicis amb qualsevol excusa, uns prejudicis que a nosaltres ens semblen ben raonables, però que estan a l’extrem contrari del punt de vista de Déu.

Ho diré d’una altra manera: em sembla indigne que ens apuntem a l’exclusió. Indigne de la confiança que Déu ha dipositat en cadascun de nosaltres. Sí. Perquè se’ns demana que en el nostre cor hi càpiga tothom, se’ns demana generositat, universalitat i acceptació. Però aleshores, em poso a pensar i em dic a mi mateix: sí, ja dins les nostres comunitats, als nostres cercles de contacte suposadament creients ja segreguem… com ho farem?

Doncs haurem de fer cap a la fe. Com a l’evangeli. Si, per la Creació som iguals totes i tots, si Déu ens ha creat amb la mateixa dignitat, aleshores només ens queda en confiar, encara més, a dir que sigui Ell qui faci ressonar la crida de Jesús en els nostres cors.

Va home, va! No m'en parlis de miracles.

Diumenge XIX (A)

(1Re 19,9.11-13; Sl 84,9-14; Rm 9,1-5; Mt 14,22-33)

Fa diumenges que l’evangeli ens parla de miracles. La Sagrada Escriptura és un gran aparador de fets, fantàstics, meravellosos i inexplicables alhora, que pretenen mostrar l’acció de Déu en la Història. A l’Antic Testament, Israel llegeix els esdeveniments com a intervencions miraculoses de Déu que va guiant el seu poble, que el castiga o el premia, que tria profetes i reis i que escriu la història. Al Nou Testament, essencialment als evangelis, hi trobem un compendi de miracles que refermen Jesús com a Fill de Déu, que albiren el Regne de Déu, que interpel·len sobre les actituds de les persones i que proposen conversions personals per apropar-se al Déu revelat per Jesús.

Al conjunt de creients del segle XXI, la categoria «miracle» ens desconcerta i, fins i tot, m’atreviria a dir que a no poques persones fins i tot les molesta i sentencien: No me'n parlis de miracles! El terme «miracle» aplicat a Jesús, a Déu o a la religió cristiana en general, molesta perquè es pensa que afegir miracles als relats fa minvar la seva credibilitat o la seriositat que se suposa han de tenir «textos inspirats per Déu». Però hi són. I si no hi fossin, segurament no serien els evangelis. Ni Jesús seria Jesús. Però el dubte persisteix. De fet, ha persistit fins als nostres dies i es dubta de tots els fets miraculosos explicats, escrits, transmesos o viscuts fins avui. I la pregunta, clara, és: s’ho van inventar en escriure-ho, la fama ja pertanyia a la vida de Jesús o en van recollir les gestes contades per altres? Durant segles, l’existència dels miracles inflamaven la fe dels creients, certament en part atemorits per les autoritats eclesiàstiques, i aquelles intervencions extraordinàries eren perfectament assumibles a l’imaginari. Si Jesús era Déu, cap problema podia fer dubtar de la capacitat de Déu d’obrar d’aquesta manera. Però amb l’evolució, la modernitat, el dubte tècnic, l’empirisme o el relativisme, els fets miraculosos —no només els veterotestamentaris sinó també els de Jesús relatats als evangelis— són radicalment bandejats i escarnits perquè van en contra de la raó humana. Ningú, al segle XXI pot creure en miracles. Final de la discussió! Però… n’hi segueix havent, no?

Hem d’admetre que els evangelis relaten uns fets que la gent contemporània del Mestre qualificava de miracles i que, per això, tantes multituds cercaven el Senyor. I els evangelis ho recullen tot: tradicions, fets i llegendes nascudes arran dels fets. Si Jesús guaria, qui no s’hi aproparia? I les mateixes meravelles explicades i les guaricions obrades, forjaren la fama al voltant del Mestre i, segurament, les llegendes, inflamacions i exageracions de la seva vida. Però, en qualsevol cas, hem après a entendre que el més important per a nosaltres és el significat dels miracles. Els de Jesús, els de santes i sants, els col·lectius i els d’abans-d'ahir. Els miracles mostren l’essència de Déu, el cor de Jesús, la tendresa de Maria, la fe dels sants, la possibilitat de lliurament… 

També l’evangeli d’aquesta setmana narra uns fets miraculosos que haurem de llegir i, sobretot entendre, en clau simbòlica. La barca, les onades i el mal temps, la crida, la pregària a la muntanya, l’auxili, els dubtes de Pere, la nit i el dia, la confiança en Jesús i la missió. I, si us dic la veritat, això no ha canviat gaire, ni ho han canviat els miracles. Jesús és allí sempre. Perquè ja ho he dit abans, si no hi ha Jesús no hi ha Església.

34 rostres i un Transfigurat

Diumenge XVIII (A) (JMJ23)

(Is 55,1-3; Sl 144,8-9.15-18; Rm 8,35.37-39; Mt 14,13-21).

Durant aquesta setmana s’ha celebrat la Jornada Mundial de la Joventut. Avui acaba. Les notícies que us arribaran (que us han estat arribant) a través dels mitjans de comunicació generalistes seran, bàsicament, dades sobre el nombre de persones que hi han participat i que hi ha anat el papa. Alguns destacaran les paraules del papa, d’altres se centraran a parlar del que ha anat malament, es fixaran en el fet que el papa va en cadira de rodes i està justet de mobilitat; altres criticaran el cost o donaran veu als que no hi estan d’acord; d’altres, segurament menys, analitzaran el que és la JMJ des del punt de vista sociològic, fins i tot es gastaran molts minuts en tertúlies estiuenques. Els mitjans catòlics es bolcaran en donar explicacions i analitzar les paraules dites, els gestos vistos, les imatges generades. Ah! I em deixo tota la comunicació que més d’un milió de telèfons mòbils dels assistents són capaços de generar, transmetre i escampar pel planeta. I, vet aquí, encara rebreu, per canals més reduïts, crítiques furibundes i sense ànima de gent d’església que treuen el «cristo gros» de l’odi al papa Francesc, la sinodalitat, l’obertura o el «hagan lío» i us vendran fum i negror en el núvol del Senyor prenent com a base i exemple qualsevol detall. En definitiva podem dir: com passa a la vida: hi ha de tot. Exacte.

Jo hi he anat. I m’agradaria en aquest diumenge que coincideix amb la Festa de la Transfiguració del Senyor, fer-vos participar, no dels grans esdeveniments, que podeu veure al YouTube dels mitjans o de la mateixa JMJ, sinó que voldria compartir amb vosaltres la meva pròpia visió. Per això ho he titulat 34 rostres i un Transfigurat. Podeu captar per on vaig i crec que no caldria dir gaire cosa més. Destacar una trobada de 34 persones d’entre un oceà d’un milió dues-centes mil, és de tal insignificança com ho pot ser esmentar el gra de sorra d’una platja. Però, no ho és, us ho asseguro. I m’agradaria transmetre-us que aquest fet, aquest gest, és el més important de tota la JMJ. Ho és perquè pertany a l’encontre de cada persona amb el Transfigurat Jesús, i ho és perquè aquest gest minúscul s’ha repetit aquests dies en multitud de moments. He vist rostres humans de joves transfigurats en rostres d’amor, de compassió, de tendresa, d’admiració per la Creació, de passió pels companys.

Aquests dies s’ha fet realitat l’evangeli de la Transfiguració en els rostres de les noies i nois, dels joves que han passejat Crist pels carrers de Lisboa. Rostres humans que revelen la Transfiguració del Senyor.

I, sense allargar-me gaire més, que aquí el temps va molt buscat: Hem pensat molt en els que cadascú de nosaltres ha deixat a casa. S’han tingut molt en compte les absències, s’ha pregat molt per l’amor. Aquí s’ha estimat molt en la distància, en la dificultat de comunicar-se fàcilment i en l’anhel de retrobar-se amb el rostre transfigurat de qui hem deixat a casa, al grup o també a la feina.

Que aquests rostres transfigurats, quan dilluns baixin de la muntanya, mantinguin i encomanin la claror de Jesús, el Senyor, i transmetin al món que l’essencialitat del missatge no està en les estadístiques, ni en les grans masses de gent; està a transfigurar el rostre i la vida de cadascú per assemblar-se a ell i explicar a tothom la realitat anomenada Regne de Déu.

El meu tresor

Diumenge XVII (A)

(1Re 3,5.7-12; Sl 118,57.72.76-77.127-130; Rm 8,28-30; Mt 13,44-52)

A la famosa trilogia del Senyor dels anells, la història gira entorn el poder i, sobretot, sobre la font d’aquest poder absolut. I és que el «poder» ja sabem prou què és. Per això el que interessa als protagonistes és trobar la font del poder, quin camí dona accés al poder, què necessito per tenir poder i, d’aquesta manera poder tenir «jo» el poder i que no el tinguin els altres. Vet aquí! Si sé on hi ha aquest tresor tan preuat, és a dir, si sé on hi ha aquell objecte, aquell coneixement, aquella porta, aquell permís… que em donarà el poder, què no faré per aconseguir-lo? Disposar de la font del poder és aquell tresor que garanteix la meva superioritat i la meva felicitat. O no?

Seguint encara amb la trilogia de Tolkien, podríem pensar ara sobre un aspecte concret: Tot això del poder, la recerca de l’anell que m’hi donarà accés, les lluites, les endevinalles o les proves, tot plegat, se’ns presenta com una qüestió de lluita, de guerra, de devastació, de maquinacions perverses… Clar, a la pel·lícula el poder no és el tresor, el tresor és garantir-me’l i, malauradament, fer el que calgui per tenir-lo.

La pel·lícula recrea la lluita entre el bé i el mal. En definitiva dependrà de qui tingui el poder aquest serà bo o dolent. L’evangeli d’aquest diumenge, que també va de tresors amagats, ens planteja un missatge molt diferent, i també és molt clar: El tresor és el Regne de Déu. No hi ha un tresor per accedir al poder. No. Hi ha el Regne de Déu. I ja està. I hi ha una expressió al relat de Mateu que us proposo que sigui la clau d’aquest diumenge: «ple d’alegria». Aquell home que troba el tresor ho ven tot, renuncia a moltes coses, perquè ha trobat una cosa millor. I aquest fet el fa feliç. La clau del relat és el tresor i la joia, primer de descobrir-lo, i després de deixar-ho tot per a accedir-hi. No es tracta de començar lluites, de fer trampes, d’enganyar per aconseguir-ho. Es tracta de viure l’alegria que ens dona haver descobert el Regne de Déu i de sintonitzar tota la vida amb el Regne. No es tracta de sacrificar-se per buscar un premi, sinó que es tracta de la felicitat que ens dona haver descobert ja el premi, el tresor, davant el qual la resta ja no té interès i adapto la meva vida al Regne. Ho torno a repetir: El tresor és el Regne de Déu, i el Regne és el coneixement de Déu, el seguiment de Jesús.

Seguint el missatge de Jesús, moltes persones, la majoria joves, aquesta setmana que comença avui aniran a Lisboa a la trobada Mundial de la Joventut. També de casa nostra. Hi aniran com a pas en el descobriment del seu tresor, del descobriment del Regne de Déu que proposa sentir-se germana i germà de Jesús i dels companys de camí. Acompanyem la JMJ amb la nostra pregària. I expliquem-los-hi que també nosaltres hem trobat un tresor, el Regne de Déu. I ens hi hem sentit admirablement a gust perquè hi ha fraternitat, perdó, dignitat humana, austeritat i cura del planeta, hi ha proximitat amb les víctimes, hi ha treball en equip, hi ha acompanyament.

Les males herbes

Diumenge XVI (A)

(Sv 12,13.16-19; Sl 85,5-6.9-10.15-16; Rm 8,26-27; Mt 13,24-43).

Està bé que en aquest temps de calor, de relaxament i vacances, la Paraula de Déu recordi que és l'Esperit qui ens mou i inspira sempre… Però precisament perquè hi pot haver una certa relaxació, l’evangeli d’avui ens recorda que hi ha males herbes a la vida que creixen més quan et relaxes i no estàs a l’aguait de la vida i t’arrosseguen en la direcció equivocada. És la seva «maldat natural» la que fa que estiguin pendents per a quan abaixis la guàrdia, quan descansis o, com diu l’escriptura, quan sigui «de nit». Vet aquí, doncs, que se’ns gira feina a ple estiu. I la principal feina no és, a diferència del que pot semblar, vetllar per trobar les males herbes a la nostra vida i treure'ns-les de sobre, sinó que contra tota lògica, la solució no és la fàcil, arrencar, sinó la difícil, reconèixer-les, aprendre a conviure-hi i separar en la nostra vida el bé del mal. Com ho expliquem això?

Doncs resulta que per Jesús, en un pla espiritual, no només no s’han d’arrencar les males herbes (les males persones, les males idees o el mal) sinó que, senzillament, no es pot fer. Per què? Perquè ja som prou grans per saber que les limitacions que ens acompanyen a cadascú, com a persona, ja detallen per elles mateixes el que passa, i que no cal que vingui ningú a sembrar males herbes, ja viuen entre nosaltres i en nosaltres. I la vida és això.

I encara podem fer un pas més. El mal i el bé, el blat i el jull, les bones persones i les persones perverses, han de conviure malgrat que siguin antagòniques i contràries per naturalesa. Amb una diferència que, per la nostra reflexió, ens va bé: El que produeix la bondat, el blat o les bones persones té l’objectiu d’ajudar tothom, però el que produeix la maldat, el jull o les males persones sempre ho és a costa dels altres. El jull perjudica el blat, el mal perjudica el bé, les males persones perjudiquen les bones… però són inseparables unes coses de les altres. Aquesta barreja insalvable no és com si en el món hi hagués un problema de fàbrica, un error en la Creació.

I una darrera pregunta. Estem capacitats, som dignes de classificar a algú com a mala persona, a etiquetar alguna cosa com a perversa o a assenyalar un fet com a nociu? Perquè segons la Bona Nova de l’Evangeli no només és absurd qualificar a un de dolent i a un altre de bo, sinó que el sol fet de pensar a excloure la discrepància no ajuda en res a l’arribada del Regne de Déu. Aquest sí que és un tema pendent que tenim com a humanitat, com a societat i com a Església; tenim pendent un canvi d’actitud davant la diferència i davant la discrepància, perquè hem estat educats en l’exclusivisme. Jesús ho sabia bé: pertanyia a un poble que es pensava era l’elegit i superior als altres. I Jesús va predicar fins a la mort que Déu era Pare de tothom, no d’exclusivitats. I molt aviat el cristianisme ho va oblidar i, amb els segles va estendre aquella terrible frase de sant Ciprià: «fora de l’Església no hi ha salvació». 

Seguim les paraules de Jesús i no vulguem fer neteja abans d'hora. Només Déu sap on hi ha la bondat, només Déu pot veure el fons del cor de cadascú… per això només a la seva presència es pot destriar. La feina dels seguidors i les seguidores de Jesús és posar-se al servei del Regne. Que la nostra feina, el nostre testimoni evangèlic treballi silenciosament com el llevat.

Abans senzilla que sàvia

Diumenge XIV (A)

(Za 9,9-10; Sl 144,1-2.8-11,13-14; Rm 8,9.11-13; Mt 11,25-30).

Apropar-se a Déu no és una qüestió de saviesa, és una qüestió de senzillesa i de bondat. Un cop dit això, ja quasi ho tindríem tot fet i l’homilia d’aquesta setmana enllestida. A més, hi estaríem ràpidament d’acord.

Sabeu què m’ha vingut ara al cap? Potser és una mica friqui, ho reconec, però m’ha recordat al títol d’una cançó: «Antes muerta que sencilla», aquella infumable cançó d’ara fa vint anys, en la que una nena cridava, més que cantava, que la senzillesa no era bona, que calia ser gent extraordinària, excèntrica, festiva i poc preocupada. I penso: era un aplaudit cant a no fer res a la vida, més que complicar-nos-la. A la llum de l’evangeli d’avui, ara jo canviaria el títol per un «abans senzilla que sàvia», «abans bondat que saviesa». 

Jesús no va tenir problemes amb la gent senzilla, la va tenir amb els mestres de la llei, sacerdots savis i intel·ligents. Els senzills s'alegraven de les seves paraules, els savis s'indignaven perquè no entenien que Jesús es preocupés de les persones abans que de complir els manaments i preceptes. I la pregària amb la qual comença l’evangeli és una pregària valenta, potser fins i tot provocadora i polèmica. Jesús es dirigeix al Pare pregant per la gent senzilla. És una clara contraposició: els savis i entesos enfront dels senzills i petits, és a dir, en aquella època significava enfrontar les elits religioses amb el poble. I ara també.

I aquesta contraposició segueix si ho analitzem més profundament: contraposa ocultació i revelació. La sensació de tot el passatge és que ens va fent transitar entre l’ocultació i la revelació: ho mostro a una gent, ho oculto a una altra. Ho oculto als savis que es creuen que tenen tot el poder perquè saben molt i ho revelo als humils, precisament, perquè són escarni dels savis.

Davant aquesta alternativa ens pot resultar fàcil, i en certa manera lògic, que ens decantem per seguir la veu de la saviesa i les idees de la gent entesa, perquè saviesa i enteniment sempre guanyen, tenen experiència i sempre estan per sobre de la petitesa, és a dir, de la gent que perd. Però és que la pretensió de Jesús no és solucionar la vida a la gent, és revelar l’existència d’un Déu que no és com el dibuixen els savis, entesos i poderosos sinó que forma part íntima de les persones.

La resta de l’evangeli d’avui és una definició del lideratge de Jesús i del lideratge que hem d’imitar. Perquè el seu lideratge és diferent del que exerceixen la gent que sempre relaciona aquest «anar al davant» amb el poder. El poder imposa càrregues feixugues al poble. Conclou, finalment la seva pregària-discurs amb una invitació definitiva: veniu a mi tots els que esteu afeixugats per haver de viure una fe d’una manera dogmàtica o fanàtica, els que us sentiu aclaparats per un poder i una saviesa basada en la por al pecat i en un perdó en mans dels savis i entesos. La senzillesa de cor és la que salva.

I jo també acabo: Què en pot sortir de bo, avui a casa nostra, si tot el que és important a la política, a l'economia, a la societat… es decideix al marge de la gent senzilla? Què en pot sortir de bo si, a l'Església, allò que és rellevant es decideix lluny del poble fidel? Qui ens portarà a una Església més fidel a Jesús, més adherida a Déu?