Al Cèsar o a Déu?

Diumenge XIX (A)

(Is 45,1.4-69; Sl 95,1.3-5.7-9; 1Te 1,1-5; Mt 22,15-21)

Hem llegit un fragment del text més antic del nou testament: La primera carta de Pau als cristians de Tessalònica, la que fou la seva primera comunitat. És una carta escrita no més enllà de quinze anys després de la mort de Jesús, una carta optimista, encoratjadora, simpàtica, agradable. Pau està content dels canvis en la forma de viure en les comunitats que s’han obrat gràcies a la predicació de la paraula i a impregnar-se de l’Esperit de la Bona Nova. Eren els principis, eren bonics. Es convertien els jueus, però també els pagans. És a dir, l’Evangeli donava fruit i s’anaven formant comunitats noves a redós de la iniciativa amorosa de Déu. S’expandia el missatge de Jesús. I Pau parla de l’eficàcia de la paraula, que és l’evangeli.

A la carta, Pau destaca els tres pilars de la comunitat, de l’Església que estava a les beceroles en aquell moment, de l’Església que sembla estar avui a les beceroles existencials i de l’Església que sempre ha de pouar en la seva història per no encrostar-se. Quins pilars són? Diu Pau: «la vostra fe activa, el vostre amor incansable i la vostra esperança constant en el Senyor Jesucrist». Vet aquí, doncs, que fe, esperança i caritat ja eren el principi bàsic de la vida cristiana en aquell temps, i eren tret distintiu d’aquella comunitat que les comunitats veïnes lloaven i imitaven. I de fer això, i de ser així, se’n senten tots responsables davant Déu. Les tres virtuts —que tot i que hi ha qui les titlla de coses antigues— són avui també el fonament de la vida cristiana, fonament de l’escolta de la Paraula i fonament de l’explicació del que és la fe, la nostra fe.

Practicar la fe, l’esperança i la caritat és «donar a Déu el que és de Déu» com deia el mateix Jesús al fragment evangèlic d’avui. Però resulta que avui la gent mira poc cap a Déu o, potser millor, ni es planteja el fet de l’existència de Déu, aleshores només té valor la primera part de la frase de Jesús? «Donar al Cèsar el que és del Cèsar». Ves quin remei! Hem de donar al Cèsar el que és del Cèsar… perquè resulta que el Cèsar ens exigeix, per mor de la política tributària, la corresponsabilitat ciutadana i el sosteniment de la cosa pública, que li donem el que és seu. Ah! Però donar a Déu el que és de Déu, això ja és una altra cosa. No m’ho exigeix ningú, cap norma. I a més, què és de Déu? Què li he de donar? Es pot viure d’esquena a Déu, certament, i es pot fer de moltes maneres, des de la indiferència fins al combat. I si al Cèsar mirem de defraudar-lo, encara que sigui per tres euros de diner negre, què no farem amb Déu!

Doncs resulta que avui, Jesús ens ha recordat que hem de donar a Déu el que és de Déu. Avui mateix. I no donar a Déu allò que és de Déu, significa viure sense aprofundir en el que vol dir fe, esperança i caritat, és viure rutinàriament unes obligacions posades pels homes que no ens serveixen per aprofundir i entrar en el cor de Déu on neix i creix la fe, l’esperança i la caritat. Si només li dono la teoria d’unes fórmules orals i no li dono allò de concret que he de fer en nom seu, amb el treball de les meves mans —que és el que va fer Jesús— no li dono allò que és seu. Si concreto la meva fe, la meva esperança i la meva caritat treballant amb les persones en nom de Déu, aleshores li torno el que és de Déu.