Ens han ocupat la casa!

Diumenge XXVII (A)

(Is 5,1-7; Sl 79,9.12-16.19-20; Fl 4,6-9; Mt 21,33-43)

Vigileu, hi ha ocupes a casa. Però no són uns ocupes diguem-ne, «normals», no. Són ocupes que es creuen que, perquè hi són, allò és seu. I ho fonamenten, i ho raonen i fins i tot esgrimeixen les lleis per corroborar-ho. I perquè us n'acabeu de fer una idea exacta del que passa, us manca encara una informació important: els ocupes hi són perquè han utilitzat enganys i trampes, és a dir, sense rebentar cap porta ni saltar cap tanca. No. Han enganyat a la propietat i s’hi han colat. I, a partir d’aquí, han iniciat un procés, pervers en ell mateix, per aconseguir la propietat.

Si ens situem ara en el context evangèlic d’aquells treballadors que es volen quedar la propietat, en poques paraules podríem dir que aquelles persones a qui s’ha deixat entrar, no han respost a les expectatives dipositades en fer-los-hi aquell encàrrec, ni han fet el seu treball, ni han acomplert la missió encarregada. Van entrar per a una missió concreta i han ocupat el lloc i usurpat la propietat.

I és que tota propietat és estimada. Ho veiem a la paràbola, que ens assenyala que el vinyater té una gran estima per la seva possessió. I ho veiem també a la vida nostra de cada dia, on les persones professem una gran estima per allò que tenim. I la propietat es defensa, es vigila i se'n té cura.

I encara una altra cosa. Si algú de vosaltres ha sofert una ocupació o l’ha viscuda de prop, sabreu que la situació generada per una ocupació, fins i tot si només queda en un intent, va acompanyada de molta tensió, surten a lluir estereotips, hi intervé la força, l’engany, i a voltes la violència. És una situació dura. Per això, la paràbola que ens presenta Jesús és també, penso, la més dura de totes. Però vet aquí que, precisament perquè és molt dura i va dirigida essencialment als dirigents polítics i, sobretot, als líders religiosos del moment, nosaltres posem en dubte que tingui alguna cosa a veure amb avui i amb les nostres comunitats o les nostres vides de fe. La gosadia d’aquells lladres i la gosadia dels ocupes, no tenen res a veure amb nosaltres, que som espectadors externs. Per això, pensem també que l’amenaça val per a aquella gent però no per a nosaltres, que tenim a Jesús ressuscitat que estarà per sempre amb nosaltres. Quin error!

Perquè sí que hi té a veure! Per això Jesús ho compara amb el Regne: la vinya és el Regne. I el principal missatge és aquest: al Regne no hi ha lloc per als ocupes que no reconeixen ni la propietat, ni a l’amo, ni als seus enviats. I encara més, se’ns diu que aquests perversos ocupes hauran de ser llençats fora i substituïts per aquella gent que sí que dona fruits. La paràbola està parlant de nosaltres i la mateixa duresa és per a nosaltres. Déu no té per què beneir ni identificar-se amb les nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. També avui, Déu vol que la gent indigna que ha ocupat la seva vinya, sigui substituïda per un poble que doni fruits dignes.