Hi ha textos evangèlics que són provocatius. Directament, sense matisos. Per exemple, el d’aquest diumenge. Crida l’atenció que Jesús assenyali els grups socials més destacats del moment com eren els sacerdots, les classes dirigents o els polítics i els digui que pecadors i prostitutes els passen davant cap al Regne de Déu. Dir això en una societat profundament religiosa, en la qual els estrats i les posicions socials els marcava la religió i l’acompliment de la Llei, era provocador i perillós. Mostrar preferència pels grups marginals i pels exclosos, i posar-los per davant de qui tenia privilegis, prestigis i reconeixement públic era molt agosarat. I repeteixo: era molt perillós. Tan perillós, que a Jesús li va costar la vida. Malgrat que una bona part dels profetes, a l’antigor, ja havien fet aquesta defensa dels pobres i dels dèbils, la casta sacerdotal i els poderosos continuaven dirigint i dominant, decidint i castigant al marge de les profecies i les paraules profètiques. I la gent que seguia Jesús no acabava sempre d’entendre les seves paraules, malgrat els exemples i les paràboles.
I nosaltres, a milers d’anys de distància, també anem una mica perduts a l’hora d’entendre al Mestre. No acabem de creure a Jesús i, de cua d’ull, continuem mirant a sacerdots i dirigents, poderosos i privilegiats quan, de fet, el dipòsit de l’esperança del món, segons l’Evangeli, està precisament en la marginalitat i les persones suposadament indignes. Elles, amb les seves vides, assenyalen la direcció que ha de tenir el nostre camí cap al Regne.
Encara hi podríem donar una volta més a aquest tema. Jesús es dirigeix, com ja he dit, a la jerarquia religiosa i política del seu poble dient-los-hi que, davant la seva manca de valentia i coratge i, atès que no fan bé la seva feina social i religiosa, les prostitutes, publicans, recaptadors d’impostos i la pitjor gent els van davant cap al Regne.
Per dir això, Jesús té uns motius. I això que el significat sembla obvi: el camí cap al Regne implica viure els valors que ell vivia. L’amor, la compassió, el servei, la fraternitat o la gratuïtat. I penso que podem concloure que el Regne, en definitiva, no és qüestió de creences o de normes, sinó de bondat de cor. El que passa és que, sovint, l’autoritat religiosa posa el seu punt d’atenció i l’accent en allò que en diuen «ortodòxia» o «legalitat», que obliga a adherir-se a determinades creences, formes de comportament i actituds socials que, òbviament, elles decideixen. Repeteixo la postura de Jesús: no és qüestió de creences, legalismes o de normes, sinó de bondat de cor.
I ara acabem. Recordeu la paràbola de diumenge passat? Tenia un final feliç: tothom cobrava el seu salari, el que era just. I la d’aquest diumenge? Opineu que també és optimista? O resulta que és més dura i pessimista perquè assenyala la gent cristiana de nom, aquella que primer diu sí, sí, i s’entusiasma perquè tot és lluïment, però després se’n desdiu quan es tracta de posar-se al costat de l’exclusió?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada