Portaveu de Satanàs

Diumenge XXII (any A)

(Jr 20,7-9; Sl 62,2-6.8-9; Rm 12,1-2 Mt 16,21-27)

Diumenge passat Jesús felicitava Pere per reconèixer-lo com a Messies, però vet aquí que ara li diu Satanàs! Quin canvi, no? Què ha passat perquè tot sigui tan diferent! Què ha fet Pere?

Doncs ha passat que el que fa Pere és greu! Pere intenta, ni més ni menys, apartar Jesús del pla de Déu. Es fa portaveu de Satanàs! I m’afanyo a dir que ho fa amb la més bona de les intencions, però es posa a contradir Jesús. No ho malinterpretem! Però, mentre Pere i la resta de persones que seguien Jesús pensaven en un Messies triomfant i gloriós, Jesús tenia necessitat de treure’ls aquesta idea del cap. S’apropava la fi, i allò que havia de passar a Jerusalem, quan tots els poders es posarien d’acord per eliminar-lo, aquella barbaritat, era per Jesús, la part essencial del pla de Déu. Per això puja a Jerusalem, per complir la missió que Déu li havia encomanat i per la que havia vingut al món. I quan Pere es posà a contradir-lo i a atacar-lo perquè no podia permetre que el Messies fos un Servent de Déu que sofrís, Jesús s’adonà que Pere estava fent el joc al mal, que s’havia convertit en portaveu del Satanàs. Fuig d’aquí! S’ha d’acomplir el pla salvífic i ara fas nosa!

No us recorda això a les temptacions al desert? Però hi ha una diferència: ara el temptador és Pere erigit de portaveu de Satanàs.

I curiosament és Pere el més entusiasmat amb la figura i el missatge de Jesús. Per això Jesús no argumenta passatges bíblics, com al desert, sinó que s’hi encara directament: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure!»

I ara, reflexionem junts. Aquest evangeli ens recorda que les pitjors temptacions a la nostra vida no provenen directament del diable, provenen de les persones, d'homes i dones com nosaltres que, fins i tot, ens poden o podem estimar. Difícil d’entendre, no? Com farem el mateix que va fer Jesús i desemmascararem els portaveus de Satanàs? Bàsicament sabent que el mal, posat en boca d’aquella companya de treball, d’aquell familiar, d'aquella veïna…, s’oferirà com el teu salvador… i potser t’oferirà grans beneficis futurs, o poder, o prestigi. Però la veritat és que pensar com Déu vol és molt diferent i molt concret: és estimar, perdonar, ser just, compartir, viure, actuar, riure… i donar la vida perquè això sigui possible.

Per això Jesús pregunta: «De què et valdrà guanyar tot el món, si a la fi perds la vida?»

Aquests principis humans de triomf a costa de qualsevol cosa, sigui el que sigui, són l’arrel del pecat original que mai ens arribem a treure de sobre, malgrat que sigui una actitud ridícula.

Deixeu-m’ho dir d’una altra manera. La gran temptació cristiana és imitar a Pere en aquests dos passatges: Dir públicament «Tu ets el Fill de Déu» i després fer de portaveu de Satanàs i voler seguir Jesús sense la creu, sense cap renúncia, sense la Salvació.