I vosaltres, qui dieu que soc?

Diumenge XXI (A)

(Is 22,19-23; Sl 137,1-8; Rm 11,33-36; Mt 16,13-20)

L’evangeli del darrer diumenge d’agost ens presenta aquella coneguda pregunta de Jesús als deixebles, interessat per saber què deia la gent d’ell: «què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?», seguida de la pregunta: «I vosaltres, qui dieu que soc?».

En certa manera, és un atreviment preguntar a algú que et coneix, que t’acompanya en la vida o que comparteix amb tu un espai concret —laboral, d’oci, d’amistat o d’afició— què en pensa de tu i, a més, demanar-li que t’ho verbalitzi directament. No caldria fer aquesta pregunta perquè la seva resposta, en certa manera, es pot comprovar diàriament amb el tracte mutu i la confiança íntima i, també, perquè preguntant-ho pot semblar que exigeixes resposta al que pot ser percebut com un dubte.Potser ho he fet una mica difícil. Deixeu que ho expliqui en primera persona: si jo ara us preguntés a cadascú de vosaltres que m’esteu escoltant aquí a la celebració dominical, o a qui m’esteu llegint: qui soc jo per a tu?, més enllà de respondre o no, de fer-ho amb paraules políticament correctes, de generalitzar-ne les respostes… quina és la reacció que generaria en vosaltres el fet mateix de preguntar-ho? Amb la gran majoria de vosaltres hi tinc una relació de coneguts o saludats i, amb molta menys gent una relació d’amistat (utilitzant la divisió que deia en Josep Pla). Encara resulta més reduït el grup d’amistats íntimes. I així podríem anar seguint. Com reaccionaríeu? Us he de confessar que no recordo massa d'haver-m'hi trobat amb una situació com aquesta. Però tornem a l'inici: Qui soc jo per a vosaltres? Va preguntar Jesús. Què li interessava saber?

Jo hi he reflexionat, i m’ho he plantejat mirant-m’ho des del doble vessant: pensant en el fet que jo us fes la pregunta, o que fóssiu vosaltres els que em plantegéssiu a mi aquest dubte: Qui soc jo per tu?

Pensem-hi una mica. Què ens interessa d’una persona? Les ideologies, el que pensa, la seva capacitat d’arreglar el món? Personalment, em decideixo per pensar que el que hi ha d’atractiu a qualsevol persona és la seva vida, quin és el seu projecte vital, quin és el seu projecte de vida o en què fonamenta els seus valors i a què dona més importància. El que interessa és, en definitiva, conèixer què dona sentit a la seva vida o, si m’ho pregunten a mi, explicar el que dona sentit a la meva vida.

Ho sé! L’any 2023, parlar de projectes de vida sona a una cosa molt antiga, fins i tot en l'àmbit eclesial, que ja és dir. Ara és el temps del Carpe Diem, l’instant, la liquiditat, el gaudi fàcil… i tot en l’òrbita individual. És la cultura de la immediatesa, formada a expenses de la revolució digital, promoguda pel guany fàcil, la fama i la sobreexposició personal i acabant sempre en una avidesa de gratificació immediata, sense pensar mai en les conseqüències per altres persones.

I aleshores passa que un dia, ves a saber perquè, passa pel camí de la teva vida alguna persona que, contra corrent, exhibeix integritat entre el seu projecte de vida i el que fa, que encomana convicció per fer una societat millor i no té pèls a la llengua per atribuir a Déu tot el que hi ha. Aleshores, sorgeixen les ganes de preguntar. És el que li va passar a Jesús, perquè sentia l’Esperit de Déu que el guiava. No ho creieu així? Jo sí. I que s’escampi l’exemple.