Diumenge XIX (A)
(1Re 19,9.11-13; Sl 84,9-14; Rm 9,1-5; Mt 14,22-33)
Fa diumenges que l’evangeli ens parla de miracles. La Sagrada Escriptura és un gran aparador de fets, fantàstics, meravellosos i inexplicables alhora, que pretenen mostrar l’acció de Déu en la Història. A l’Antic Testament, Israel llegeix els esdeveniments com a intervencions miraculoses de Déu que va guiant el seu poble, que el castiga o el premia, que tria profetes i reis i que escriu la història. Al Nou Testament, essencialment als evangelis, hi trobem un compendi de miracles que refermen Jesús com a Fill de Déu, que albiren el Regne de Déu, que interpel·len sobre les actituds de les persones i que proposen conversions personals per apropar-se al Déu revelat per Jesús.
Al conjunt de creients del segle XXI, la categoria «miracle» ens desconcerta i, fins i tot, m’atreviria a dir que a no poques persones fins i tot les molesta i sentencien: No me'n parlis de miracles! El terme «miracle» aplicat a Jesús, a Déu o a la religió cristiana en general, molesta perquè es pensa que afegir miracles als relats fa minvar la seva credibilitat o la seriositat que se suposa han de tenir «textos inspirats per Déu». Però hi són. I si no hi fossin, segurament no serien els evangelis. Ni Jesús seria Jesús. Però el dubte persisteix. De fet, ha persistit fins als nostres dies i es dubta de tots els fets miraculosos explicats, escrits, transmesos o viscuts fins avui. I la pregunta, clara, és: s’ho van inventar en escriure-ho, la fama ja pertanyia a la vida de Jesús o en van recollir les gestes contades per altres? Durant segles, l’existència dels miracles inflamaven la fe dels creients, certament en part atemorits per les autoritats eclesiàstiques, i aquelles intervencions extraordinàries eren perfectament assumibles a l’imaginari. Si Jesús era Déu, cap problema podia fer dubtar de la capacitat de Déu d’obrar d’aquesta manera. Però amb l’evolució, la modernitat, el dubte tècnic, l’empirisme o el relativisme, els fets miraculosos —no només els veterotestamentaris sinó també els de Jesús relatats als evangelis— són radicalment bandejats i escarnits perquè van en contra de la raó humana. Ningú, al segle XXI pot creure en miracles. Final de la discussió! Però… n’hi segueix havent, no?
Hem d’admetre que els evangelis relaten uns fets que la gent contemporània del Mestre qualificava de miracles i que, per això, tantes multituds cercaven el Senyor. I els evangelis ho recullen tot: tradicions, fets i llegendes nascudes arran dels fets. Si Jesús guaria, qui no s’hi aproparia? I les mateixes meravelles explicades i les guaricions obrades, forjaren la fama al voltant del Mestre i, segurament, les llegendes, inflamacions i exageracions de la seva vida. Però, en qualsevol cas, hem après a entendre que el més important per a nosaltres és el significat dels miracles. Els de Jesús, els de santes i sants, els col·lectius i els d’abans-d'ahir. Els miracles mostren l’essència de Déu, el cor de Jesús, la tendresa de Maria, la fe dels sants, la possibilitat de lliurament…
També l’evangeli d’aquesta setmana narra uns fets miraculosos que haurem de llegir i, sobretot entendre, en clau simbòlica. La barca, les onades i el mal temps, la crida, la pregària a la muntanya, l’auxili, els dubtes de Pere, la nit i el dia, la confiança en Jesús i la missió. I, si us dic la veritat, això no ha canviat gaire, ni ho han canviat els miracles. Jesús és allí sempre. Perquè ja ho he dit abans, si no hi ha Jesús no hi ha Església.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada