Encara estem així?

Diumenge XX (any A)

(Is 56,1.6-7; Rm 11,13-15.29-32; Mt 15, 21-28)

Hi ha hagut moltes èpoques, a la història de l’Església, en les que es passaven els dies discutint sobre una qüestió que ara ens sembla llunyana o, si més no, menys transcendent: La cosa era qui es pot salvar i qui no. O, si voleu, la podem expressar d’una altra forma: si no ets una persona catòlica o almenys cristiana, tens el Regne de Déu a l’abast? I si filem encara més prim: S’ha d’estar «dins» l’Església per «anar al cel»? Aquesta ha estat una discussió a la qual s’han dedicat moltes reflexions, moltes discussions, molts documents magisterials… i això no sempre s’ha fet amb to evangèlic, ni respectant les persones ni amb universalitat. Al contrari, s’ha desqualificat i condemnat persones per molts motius i amb molts arguments. I com ho hem solucionat? Doncs deixant que Déu sigui Déu, que exerceixi la seva misericòrdia i nosaltres no ens fiquem on no ens toca i fem el que hem de fer perquè «no jutgeu i no sereu jutjats».

Aquesta reflexió m’ha sorgit de l’evangeli d’aquest diumenge –i també de les altres lectures—, un relat en el qual Jesús sembla mostrar-se molt dur amb aquella dona estrangera. Aquella dona cananea que l’importunava amb insistència i a la que ell, en principi, «no va contestar ni una paraula». Però aquella dona, no només insisteix, sinó que dialoga amb Jesús i d’aquell diàleg sembla que tots dos en treuen beneficis. Fins i tot sembla que el mateix Jesús va aprendre alguna cosa d’aquell diàleg, un diàleg, per cert, que es resol per la fe, no per cap altra condició humana de procedència, raça o gènere.

I partint del que he dit, penso que un dels temes en què l’Església ha avançat més ha estat a acceptar que la salvació de Jesús no exclou ningú i que l’Encarnació de Déu abasta tota la Creació de sempre i per sempre. I és cert, Jesús, el Mestre, no va establir mai divisió entre justos i pecadors, jueus o pagans, de Galilea o Samaria, purs o impurs…

Aquest diumenge podríem reflexionar sobre si és ben bé cert això que he dit. La gent cristiana, posa fronteres que separen? Es respecta la cultura de cada poble i les particularitats de cada lloc? I, encara, em pregunto quina és la nostra actitud personal d’acceptar a tothom? Ja ho veieu hem fet cap altre cop a preguntar-nos el que el papa repeteix fins a no poder més: Volem una Església de portes obertes!!

En aquest sentit, fa quinze dies, a Lisboa el papa va fer un gran crit: «A l’Església no hi sobra ningú, hi cap tothom. Hi ha espai per a tots» i va demanar als centenars de milers d’assistents que cridessin: «Tots, tots, tots».

És aquesta la nostra actitud a l’hora d’acceptar totes les persones? Sap greu que encara avui, i fins i tot a casa nostra, dominin prejudicis amb qualsevol excusa, uns prejudicis que a nosaltres ens semblen ben raonables, però que estan a l’extrem contrari del punt de vista de Déu.

Ho diré d’una altra manera: em sembla indigne que ens apuntem a l’exclusió. Indigne de la confiança que Déu ha dipositat en cadascun de nosaltres. Sí. Perquè se’ns demana que en el nostre cor hi càpiga tothom, se’ns demana generositat, universalitat i acceptació. Però aleshores, em poso a pensar i em dic a mi mateix: sí, ja dins les nostres comunitats, als nostres cercles de contacte suposadament creients ja segreguem… com ho farem?

Doncs haurem de fer cap a la fe. Com a l’evangeli. Si, per la Creació som iguals totes i tots, si Déu ens ha creat amb la mateixa dignitat, aleshores només ens queda en confiar, encara més, a dir que sigui Ell qui faci ressonar la crida de Jesús en els nostres cors.