El salari just

Diumenge XXV (A)

(Is 55,6-9; Sl 144,2-3.8-9.17-18; Fl 1,20c-24.27a; Mt 20,1-16)

No hi ha res de més conflictiu en les relacions laborals (i amb múltiples implicacions a altres àmbits de la vida) que el salari d’una persona. Com ho podem resumir? Si ets la qui paga, has de pagar el que és just i si ets la qui cobra, sentir-te pagada també de forma justa. Vet aquí! Però en les constitucions humanes, els estereotips dels valors i les lògiques relacionals, la persona que paga, sempre acaba pensant que paga massa i la que cobra, quasi sempre que cobra poc. I és així.

 

Però vet aquí que l’evangeli d’avui ens hi afegeix una altra variant: La persona que pensa que la companya de feina cobra massa pel que fa. I aquí hi trobem la variant més present en el conflicte. Ho explico: En les relacions laborals es tendeix a deixar molt clar, per llei i per escrit, el salari i tots els seus complements, els conflictes venen per la percepció que jo soc qui més treballa, qui millor fa la feina i qui més es mereix el que cobra. Conseqüència: Si la resta cobra igual que jo, jo en mereixo més… o l’altra menys. Com més desigualtats, millor. Com més diferències hi hagi, millor. Aquesta idea, socialment incorrecte, va sovint disfressada pel tortuós tema de les categories, els grups i els paranys per diferenciar les persones. I tot plegat fulmina la base del tema: Des del principi s’està pagant el que és just. Però l’ego de les persones es revolta. I no pel salari, es revolta contra el que suposa pagar de forma bondadosa.

I ara aquí podríem entrar en la reflexió sobre els mèrits, els premis i les recompenses. Perquè la paràbola de Jesús ens diu que la recompensa no és el salari, és la Vida. Però la veritat és que l’ego sempre fa les coses en funció del que espera aconseguir (en aquest cas com més salari millor), mai en funció de la vida i la bondat, i encara menys, en funció de la bondat i el benestar col·lectiu. I quan l’ego es veu frustrat escampa ressentiment, demana protagonisme per sobre de tot i esgrimeix la comparació com a argument. Tot perquè la variant de la bondat i la justícia li comporta incomoditat, malestar i sovint rebuig als altres i a l’amo.

Acabo. I acabo reconeixent que he fet una mica de trampa. Aquesta paràbola no parla de relacions laborals, i des dels valors de la justícia que nosaltres, humans, fem servir, és impossible entendre la paràbola. Precisament la paràbola vol trencar els esquemes humans i els interessos egoistes de l’individu. El que passa és que vint segles després encara no ho hem assimilat. Ho hem entès, clar, però no ho assimilem en la vida. El punt de partença és la Bondat i el do gratuït de Déu. Per això la paràbola d’avui, i la resta de paràboles que resseguim en aquests diumenges, ens han de fer veure que Déu és igual per a tothom. I aleshores nosaltres, que ens pensem que som els bons de la pel·lícula, pensem que el que fa Déu —tractar tothom igual— no és just. Però, Déu no actua amb criteris de justícia? O potser és que Déu no mesura els mèrits sinó que respon a les nostres necessitats i està al costat de tothom? M'escandalitzo perquè Déu és bo amb tothom?