Hi ha lloc per Jesús?

Diumenge XXIII (any A)

(Ez 33,7-9; Sl 94,1-2.6-9; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20).

M’ha entendrit l’evangeli d’avui, però alhora m’ha amoïnat. Perquè he escoltat, un cop més, i com a una fiblada directa al cor, aquelles paraules que Jesús ens adreça personalment a cadascú de nosaltres i que no sempre entenem: «On hi ha dues o tres persones reunides en el meu nom, jo soc enmig d’elles», «si el teu germà o germana peca, parleu-ne entre vosaltres, sense ningú més» i, encara, «si dos de vosaltres us aveniu a demanar una cosa a Déu, us la concedirà».

La comunitat que tant desitgem, és a dir l’Església, comença sempre en el cor de dues o tres persones que es reuneixen en el nom de Jesús, sense importar quines siguin, d’on siguin o com pensin. I jo encara afegiria: sense importar de què s’hagi de parlar. Jesús, present a la reunió, escolta i parla als cors d’aquelles dues o tres persones. Aleshores, a la presència de Jesús, no hi pot haver error.

Però, malauradament n’hi ha molts, d’errors; en cometem molts, d’errors. Cada dia. A cada reunió. I faré ara una pregunta directa: Quan ens reunim dos a tres de nosaltres en nom de Jesús, el deixem entrar? I també respondré de forma directa: crec que no, no el deixem entrar. Ens reunim en nom seu i no pensem a convidar-lo. Perquè si Jesús hi fos, no ens atreviríem a dir les coses que es diuen, no ens parlaríem i tractaríem com ens parlem i tractem, diríem el que hem de dir i no utilitzaríem l’aspresa, ni menyspreu; no es mentiria, no s’imposaria, no es malparlaria ni s’escarniria a qui no hi és. Som persones que parlem davant de Nostre Senyor, que a les reunions seu al nostre costat i ens escolta i, sento dir-ho, Jesús s'horroritza dels nostres pensaments, de les nostres paraules, les nostres febleses i els nostres odis. 

Però Déu és prompte a perdonar, com ho feu Jesús. I nosaltres hem d'exercir el perdó de Déu Pare en nosaltres mateixos i escampar el perdó que aquesta condició de filles i fills significa. I hem de ser nosaltres. Ho ha dit Jesús, que ens desconcerta novament quan afirma que per superar una dificultat tinguda amb algú, la iniciativa ha de sorgir de la persona ofesa, no de la que ha fet el mal. Com es menja això? Jesús no ens diu que si algú t'ofèn, has d’esperar que et demani perdó i, aleshores, perdonar-lo amb amor i de tot cor. No. Jesús diu que davant aquestes situacions no val a quedar-se en silenci i esperar, enfadat i ofès, esperant que ens demanin perdó. Demana que siguem nosaltres que donem el primer pas i ens oferim a estar bé amb la persona que ens ha ofès. 

He començat dient que l’Església neix sempre del cor de dues o tres persones reunides en nom de Jesús. Però, en canvi, no tolerem que algú es fiqui en les nostres vides adduint que les nostres accions individuals no tenen conseqüències per a la comunitat. La solució està, òbviament, en saber que Jesús hi és i ens fa responsables de la vida dels altres. L’amor cristià no només implica no fer mal a ningú, implica buscar el bé de tothom.

I acabo amb la tercera frase, que espero que sigui la solució: «Si dos de vosaltres us aveniu a demanar una cosa a Déu, us la concedirà». Per rebre el do de Déu cal estar ben avinguts. Hi estem, de ben avinguts? Que cadascú respongui.