Amor de fusió

Diumenge XXX (A)

(Ex 22,20-26; Sl 17,2-4.47.51; 1Te 1,5c-10; Mt 22,34-40)

Totes les experiències d'amor, siguin les que siguin i ens arribin en el moment que sigui de la nostra vida, neixen d'una experiència. I aquesta experiència no ha de ser necessàriament compartida. M’explico millor: perquè jo estimi, no és necessari que allò que jo estimo sigui part activa i també m’estimi: puc estimar la natura, una persona que ni conec, una idea o fins i tot una ciutat o un país; també puc enamorar-me d’una persona que no ho sap o experimentar passió per un col·lectiu que no sap de la meva existència. I passa el mateix amb les experiències d'odi, d'indiferència, de rebuig.

Ara bé, sempre és necessari que existeixi l’objecte del meu amor, de la meva experiència personal d’amor. I és que fins i tot en això, la soledat de sentir-se aïllat, al marge de la vida, de les persones i de la Creació (paraula que prefereixo a Natura), crea angoixa. I a l’angoixa es respon sempre malament. Quants cops hem experimentat estar al costat de persones malhumorades, difícils de tractar o perverses només perquè experimenten la corrosió de la soledat? I és que la soledat d’avui és més angoixant perquè és multitudinària, és «soledat de ramat». Hem vençut en poc temps aquella idea que a la vida no estem mai sols. Deia Hermann Hesse: «la majoria de persones, el ramat, no ha experimentat mai la soledat. Deixen els pares, però gategen cap a una esposa per sucumbir als nous vincles. Mai estan sols, però mai es comuniquen entre ells. I quan un home solitari es creua en el seu camí els fa por, el temen i l’odien com si fos una plaga, l’apedreguen fins que és ben lluny».

Per tot això, al món hi ha manca d’amor del bo. L’ésser humà es refugia en el ramat per superar l’angoixa de la soledat, però no hi troba res. L’ésser humà s’abraça a un treball o a un oci artificials i rutinaris. Allí tampoc hi troba res. La solució està en el fet que aquest amor del qual parlem, sigui una unió interpersonal. Unió? Potser millor seria parlar de fusió. Amor de fusió. Això sí. I és que només l’amor madur, seriós, real i gratuït capacita a l’ésser humà per guanyar la partida a l’angoixa de la soledat. I vet aquí que aquest és el tema d’aquest diumenge.

Jesús fa dues propostes. Primera: A Déu no se l’estima complint una llei, sinó que se l’estima amb tot el que s’és. I aquesta adhesió a Déu no es pot entendre com una obligació, perquè el més important és l’amor de fusió amb l’altre. Segona: Als altres se’ls estima perquè és la conseqüència real de l'amor a Déu, és a dir, ja no es tracta de fer coses manades, sinó d’estimar Déu estimant les persones. Així el segon manament garanteix el primer. Dit en altres paraules: l’únic certificat que diu que estimem Déu és estimant a qui és com nosaltres, sense excloure, sinó fusionant.

Acabaré fent servir una idea d’Erich Fromm: L’amor és preocupació real per la vida de qui estimem, és fer que l’altra persona creixi i es desenvolupi per ella mateixa, és, finalment, coneixement íntim i profund de l’altra persona. I així és com es coneix i s’estima a Déu.