Maleïda incoherència

Diumenge XXXI (A)

(Ml 1,14-2,2.8-10; Sl 130,1-3; 1Te 29,7b-9,13; Mt 23,1-12).

Avui és d’aquells diumenges en què, quan rellegeixes els textos i prepares l’homilia, et bull el cap d’idees perquè el missatge de la Paraula de Déu ens evoca moltes possibilitats de reflexió, tant, que fins i tot he remirat homilies de diumenges d'anys anteriors en els quals s’han llegit els mateixos textos. I ara voldria compartir dues idees i reflexionar amb vosaltres, en aquest temps en què ens estem apropant al final de l’any litúrgic. Som-hi!

Primera reflexió: Jo parlo amb més o menys gràcia, mantinc un discurs i uns principis concrets, confesso una fe, expresso unes opinions… I també penso que és bo que, a més de tot això, també em pregunti a mi mateix, ara, davant vostre: Faig en la meva vida de cada dia, el que predico a les homilies, el que expresso en les opinions i el que explico en les trobades? Actuo segons el que dic que crec? La pregunta, en definitiva seria: soc coherent? Aquesta pregunta, que ens hauríem de fer cada dia en la nostra pregària del vespre, ens presenten el postulat d'un dels més grans pecats: la incoherència.

Prometre és molt fàcil, xerrar brillantment tot contant coses, pot ser fins i tot una gràcia; però acomplir el que hem promès i mostrar coherència entre el que diem i el que fem, és molt més difícil que xerrar brillantment sense parar. D’anar fent la «viu-viu» i practicar la incoherència com a mètode d’engany se’n diu «viure amb l’esquena dreta», o «viure del cuento». I l’evangeli d’avui ens presenta diverses formes d’aquest «viure del cuento», com la dels fariseus a qui agradava imposar càrregues, guarnir-se amb indumentàries ben llustroses, presumir de les seves virtuts i esventar l’exercici del poder, sense fer, en realitat, res del que presumien. Jesús, al contrari, instruïa a la seva gent per ser mestres des del servei. I vet aquí que, avui, els nostres líders a l'església, al poble, a la societat o a la política carreguen amb un terrible llast: haver de parlar del que després no poden fer i viure pendents de la imatge, cosa que equival a quedar bé davant els altres i deixar al marge la coherència. Els agraden les reverències pel carrer i seure a primera fila i sempre argumenten que és el lloc que els toca. Em pregunto: Hi ha alguna cosa més ridícula que algú que segueix el Crist, que buscar la reverència? I és que la crítica de Jesús arriba al clericalisme d’avui.

Segona cosa: El treball agradable a Déu es fa des de la humilitat i des de l’obediència, que no és mai submissió. Perquè també ens parlen les lectures d’avui de la «multitud dels deixebles» a qui es reclama l’actitud que agrada a Déu. Resulta massa fàcil que se’ns enganxin les actituds i conductes que critiquem. Aleshores, de què em servirà fer les coses bé i la meva bona feina, de què em servirà el meu prestigi professional si després vull que tot aquest coneixement serveixi, exclusivament, per a escalar, tenir nomenaments i passar-me al «cantó fosc» de la vida, aquell cantó que sempre és dèbil amb els forts i fort amb els dèbils.

La nostra societat, també l’Església, i potser avui més que mai, necessita dones i homes de vides i exemples convincents que han begut en l’essencialitat de l’Evangeli.