Les males herbes

Diumenge XVI (A)

(Sv 12,13.16-19; Sl 85,5-6.9-10.15-16; Rm 8,26-27; Mt 13,24-43).

Està bé que en aquest temps de calor, de relaxament i vacances, la Paraula de Déu recordi que és l'Esperit qui ens mou i inspira sempre… Però precisament perquè hi pot haver una certa relaxació, l’evangeli d’avui ens recorda que hi ha males herbes a la vida que creixen més quan et relaxes i no estàs a l’aguait de la vida i t’arrosseguen en la direcció equivocada. És la seva «maldat natural» la que fa que estiguin pendents per a quan abaixis la guàrdia, quan descansis o, com diu l’escriptura, quan sigui «de nit». Vet aquí, doncs, que se’ns gira feina a ple estiu. I la principal feina no és, a diferència del que pot semblar, vetllar per trobar les males herbes a la nostra vida i treure'ns-les de sobre, sinó que contra tota lògica, la solució no és la fàcil, arrencar, sinó la difícil, reconèixer-les, aprendre a conviure-hi i separar en la nostra vida el bé del mal. Com ho expliquem això?

Doncs resulta que per Jesús, en un pla espiritual, no només no s’han d’arrencar les males herbes (les males persones, les males idees o el mal) sinó que, senzillament, no es pot fer. Per què? Perquè ja som prou grans per saber que les limitacions que ens acompanyen a cadascú, com a persona, ja detallen per elles mateixes el que passa, i que no cal que vingui ningú a sembrar males herbes, ja viuen entre nosaltres i en nosaltres. I la vida és això.

I encara podem fer un pas més. El mal i el bé, el blat i el jull, les bones persones i les persones perverses, han de conviure malgrat que siguin antagòniques i contràries per naturalesa. Amb una diferència que, per la nostra reflexió, ens va bé: El que produeix la bondat, el blat o les bones persones té l’objectiu d’ajudar tothom, però el que produeix la maldat, el jull o les males persones sempre ho és a costa dels altres. El jull perjudica el blat, el mal perjudica el bé, les males persones perjudiquen les bones… però són inseparables unes coses de les altres. Aquesta barreja insalvable no és com si en el món hi hagués un problema de fàbrica, un error en la Creació.

I una darrera pregunta. Estem capacitats, som dignes de classificar a algú com a mala persona, a etiquetar alguna cosa com a perversa o a assenyalar un fet com a nociu? Perquè segons la Bona Nova de l’Evangeli no només és absurd qualificar a un de dolent i a un altre de bo, sinó que el sol fet de pensar a excloure la discrepància no ajuda en res a l’arribada del Regne de Déu. Aquest sí que és un tema pendent que tenim com a humanitat, com a societat i com a Església; tenim pendent un canvi d’actitud davant la diferència i davant la discrepància, perquè hem estat educats en l’exclusivisme. Jesús ho sabia bé: pertanyia a un poble que es pensava era l’elegit i superior als altres. I Jesús va predicar fins a la mort que Déu era Pare de tothom, no d’exclusivitats. I molt aviat el cristianisme ho va oblidar i, amb els segles va estendre aquella terrible frase de sant Ciprià: «fora de l’Església no hi ha salvació». 

Seguim les paraules de Jesús i no vulguem fer neteja abans d'hora. Només Déu sap on hi ha la bondat, només Déu pot veure el fons del cor de cadascú… per això només a la seva presència es pot destriar. La feina dels seguidors i les seguidores de Jesús és posar-se al servei del Regne. Que la nostra feina, el nostre testimoni evangèlic treballi silenciosament com el llevat.