Abans senzilla que sàvia

Diumenge XIV (A)

(Za 9,9-10; Sl 144,1-2.8-11,13-14; Rm 8,9.11-13; Mt 11,25-30).

Apropar-se a Déu no és una qüestió de saviesa, és una qüestió de senzillesa i de bondat. Un cop dit això, ja quasi ho tindríem tot fet i l’homilia d’aquesta setmana enllestida. A més, hi estaríem ràpidament d’acord.

Sabeu què m’ha vingut ara al cap? Potser és una mica friqui, ho reconec, però m’ha recordat al títol d’una cançó: «Antes muerta que sencilla», aquella infumable cançó d’ara fa vint anys, en la que una nena cridava, més que cantava, que la senzillesa no era bona, que calia ser gent extraordinària, excèntrica, festiva i poc preocupada. I penso: era un aplaudit cant a no fer res a la vida, més que complicar-nos-la. A la llum de l’evangeli d’avui, ara jo canviaria el títol per un «abans senzilla que sàvia», «abans bondat que saviesa». 

Jesús no va tenir problemes amb la gent senzilla, la va tenir amb els mestres de la llei, sacerdots savis i intel·ligents. Els senzills s'alegraven de les seves paraules, els savis s'indignaven perquè no entenien que Jesús es preocupés de les persones abans que de complir els manaments i preceptes. I la pregària amb la qual comença l’evangeli és una pregària valenta, potser fins i tot provocadora i polèmica. Jesús es dirigeix al Pare pregant per la gent senzilla. És una clara contraposició: els savis i entesos enfront dels senzills i petits, és a dir, en aquella època significava enfrontar les elits religioses amb el poble. I ara també.

I aquesta contraposició segueix si ho analitzem més profundament: contraposa ocultació i revelació. La sensació de tot el passatge és que ens va fent transitar entre l’ocultació i la revelació: ho mostro a una gent, ho oculto a una altra. Ho oculto als savis que es creuen que tenen tot el poder perquè saben molt i ho revelo als humils, precisament, perquè són escarni dels savis.

Davant aquesta alternativa ens pot resultar fàcil, i en certa manera lògic, que ens decantem per seguir la veu de la saviesa i les idees de la gent entesa, perquè saviesa i enteniment sempre guanyen, tenen experiència i sempre estan per sobre de la petitesa, és a dir, de la gent que perd. Però és que la pretensió de Jesús no és solucionar la vida a la gent, és revelar l’existència d’un Déu que no és com el dibuixen els savis, entesos i poderosos sinó que forma part íntima de les persones.

La resta de l’evangeli d’avui és una definició del lideratge de Jesús i del lideratge que hem d’imitar. Perquè el seu lideratge és diferent del que exerceixen la gent que sempre relaciona aquest «anar al davant» amb el poder. El poder imposa càrregues feixugues al poble. Conclou, finalment la seva pregària-discurs amb una invitació definitiva: veniu a mi tots els que esteu afeixugats per haver de viure una fe d’una manera dogmàtica o fanàtica, els que us sentiu aclaparats per un poder i una saviesa basada en la por al pecat i en un perdó en mans dels savis i entesos. La senzillesa de cor és la que salva.

I jo també acabo: Què en pot sortir de bo, avui a casa nostra, si tot el que és important a la política, a l'economia, a la societat… es decideix al marge de la gent senzilla? Què en pot sortir de bo si, a l'Església, allò que és rellevant es decideix lluny del poble fidel? Qui ens portarà a una Església més fidel a Jesús, més adherida a Déu?