Mirar més enllà

Diumenge III d’Advent (A)

(Is 35,1-6.10; Sl 145,7-10; Jm 5,7-10; Mt 11,2-11)

Ja som al tercer diumenge d’Advent, el diumenge de l’alegria, el diumenge Gaudete. Tonen a ser protagonistes de les lectures, Isaïes, Joan Baptista i el Messies, però avui amb una visió més optimista. Isaïes anuncia que el desert florirà, que els febles s’enfortiran i que Déu mateix vindrà a salvar el seu poble. I a l’Evangeli, Jesús envia un missatge a Joan Baptista —malgrat ser a la presó— dient-li: «Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els pobres reben l’anunci de la Bona Nova». És a dir: «no et fixis en les parets de la presó; fixa’t en els signes del Regne. Déu ja està actuant. El Messies és aquí».

Aquest també és el nostre repte: aprendre a veure Déu on de vegades només veiem desert. Per això us plantejo la tercera norma d’aquest Advent: La regla del «tercer ull», que és alhora un exercici.

Recordem el camí fet. Vam començar amb la «regla del seixanta» per fer front a l’estrès de l’ànima i del pensament davant la situació d’alerta i vigília que ens plantejaven les lectures. Diumenge passat proposava la «regla de l’orella, el cervell i el pensament», per saber destriar quan ens fan arribar missatges falsament interessats i per allunyar-nos de boques que enverinen la nostra orella, el nostre cervell i el nostre pensament. I avui, la regla del «tercer ull». No és cap misticisme estrany ni cap eslògan sectari. És exactament el que Jesús diu a Joan, però adaptat a nosaltres: «Mira més enllà de l’evident. Mira amb ulls de la fe». Hem de tenir un tercer ull —o un sisè sentit, o una sensibilitat especial, digueu-li com vulgueu—, perquè sovint només veiem les crisis que ens entelen, les paraules que ens han ferit, el desànim de la nostra comunitat o les baralles que ens estripen. I, si no hi fem res, això ens empresona com a Joan. Aleshores el desert no floreix, les cames tremolen, i el cor es fa petit.

La norma del «tercer ull» és simple però exigent: Quan visquis una situació fosca, que et molesta infinitament, pregunta’t: «Déu, què hi està fent aquí?». I et sorprendràs. Perquè Déu sempre hi és —sempre—, fins i tot quan vivim un infern. Déu sempre fa alguna cosa a través d’algú que cura, algú que acompanya, algú que perdona, algú que aguanta, algú que dona esperança.

De vegades som nosaltres mateixos, i no ens n’adonem. Perquè la fe no és tenir-ho tot clar: la fe és no deixar de buscar Jesús, encara que sembli diferent del que ens imaginàvem. Joan ens ensenya que es pot estar en una “presó” —de prejudicis, de cansament, de decepcions, d’atacs— i, tot i això, mantenir el cor obert.

El diumenge de Gaudete no és el diumenge del «tot va bé», sinó del «malgrat tot, Déu és fidel». I a aquesta visió hi accedim amb «el tercer ull». A través d’ell sabem que Déu és qui converteix els deserts; sabem que no estem sols; sabem que el Messies ja és enmig nostre; ens sabem estimats, sobretot en els mals moments. Per això l’hem de fer servir especialment quan la realitat ens disgusta, quan s’entossudeix a fer-nos-ho passar malament.

Anem avançant cap a Betlem. Farem bé, aquests dies, de practicar la «regla del tercer ull»: mirar més enllà i descobrir el que Déu ja està fent a casa nostra, a la parròquia, a la feina, al món. Quan ho reconeguem, el desert començarà a florir.

Orelles mode Advent

Diumenge II d’Advent (A)

(Ba 5,1-9; Sl 125, 1-6; Fl 1,4-6.8-11; Lc 3,1-6)

En aquesta segona setmana d’Advent, el protagonisme se l’endú el profetisme. Per una banda, el profetisme de l’Antic Testament amb Isaïes; era un profetisme que fonamentava la promesa de l’aliança de Déu amb el seu poble i l’espera del Messies que havia d’alliberar-lo definitivament. Per altra banda, el profetisme nou llegit ja des del cristianisme primitiu, que també anunciava el Messies, però que donava pautes concretes per preparar el seu camí perquè el Messies ja havia arribat. I aquí situem Joan Baptista, aquell personatge singular que ens presenta les claus que expliquen el que realment va representar la vida del Messies, el seu missatge i el seu destí final.

Ja hem parlat moltes vegades que el profetisme és, fonamentalment, anunci i denúncia. Però també és testimoni, missió, transformació, renúncia i celebració. Ser profetes i ser profetesses, ens és una missió que adquirim amb el Baptisme —també ho hem dit molts cops—, i el consolidem amb la Confirmació. I és irrenunciable. No podem deixar d’anunciar la Bona Nova de la salvació, ni podem dimitir de denunciar la injustícia, el pecat i l’abús a les debilitats. El nostre profetisme ens demana proposar en tot moment la conversió i viure en la veritat de Déu, encara que això comporti molèsties i requereixi valentia.

Diumenge passat vaig dir-vos que us proposaria, per aquest Advent, quatre exercicis. Vam començar per la «regla del seixanta» per fer front a l’estrès de l’ànima i del pensament davant la situació d’alerta i vigília que ens plantejaven les lectures. Avui proposo una nova regla, que extraiem en aquest cas de les paraules d’Isaïes: «no judicarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir». És la regla de l’orella, el cervell i el pensament.

Ho explico: Al llarg del dia, participem en moltes converses —la majoria banals—, però n’hi ha unes poques que són significatives. Aquesta regla ens proposa ser conscients que una part de la informació que ens arriba és interessada i ens recorda que no tot el que escolta l’orella és cert, no tot ens fa bé ni tot és innocent. L’orella escolta, el cervell processa, i la consciència ha d’aplicar el que diu Isaïes que farà el Messies: «no judicarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir». L’objectiu d’aquesta segona norma és saber destriar quan ens diuen mentides, quan ens fan arribar missatges falsament interessats —per exemple, quan em parlen malament d’algú només buscant la meva animadversió. Allunyem-nos, doncs, de boques que enverinen la nostra orella, el nostre cervell i el nostre pensament.

Anem fent passos cap al nostre Betlem, que desitgem que aquest any també sigui diferent, més ple, més nostre, més aclaridor, més solidari. Anem preparant els camins per al Messies anunciat pels profetes. I preparem-nos per a ser profetes del Messies, el Senyor, el Fill de Déu. Cridem a la conversió, començant per la nostra pròpia conversió personal.

 

Mirar-lo als ulls

 Diumenge I d'Advent (A)

(Is 2,1-5, 14-16; Sl 121, 1-2.4-9; Rm 13,11-14a; Mt 24, 37-44)

I el profeta crida: «Prou abusos!!». Tant els que cometen la gent sense entranyes com els que cometem nosaltres amb nosaltres mateixos. I continua cridant: «Vigileu!! Tingueu els ulls oberts!! Alerta!!». I Jesús ho repeteix a l'Evangeli: «Vigileu, esteu atents!!».

Aquesta situació la plantegen les lectures d’aquest primer diumenge d’Advent i, pràcticament, durant bona part de l’Advent. Però avui em ve de gust començar preguntant-te a tu: penses que tanta situació estressant, perillosa i vigilant (vigila!, alerta!, atenció!) viscuda personalment, dirigida a mi, em portarà prou pau per poder mirar el bressol d’un nadó i veure-hi Déu? Sincerament, ho dubto. No llegeixis aquests missatges de «Vigila!! Alerta!!» des de l’Antic Testament, és a dir, des de la Llei, des d’una educació en la por. Llegeix-los des de la llibertat.

Ho provaré de dir d’una altra manera: Penses que des de la sospita i el sofriment podré alegrar-me d'anar cap al meu personal Betlem? Vull viure un esplèndid i meravellós Betlem, aquest any. Vull veure el rostre de Déu, vull saber mirar a la cara del nadó de Betlem perquè, així, sabré fer-ho sempre. I, perquè no, també per aprendre a mirar el rostre de Déu, quan sigui el moment final, i reconèixer-hi el rostre i els ulls de l’infant Jesús.

Miraré de proposar-vos, per aquest Advent, quatre exercicis. Un per setmana. Avui, per fer front a aquest estrès de l’ànima i del pensament que suposa tant de «Vigila!!, i Alerta!!», proposo la prova del seixanta. Ara que el meu pensament sembla que vol la independència de la resta del cos, he d’aturar-me per trobar-me amb Déu. Com que hi ha situació tensa, costa més clar. I aquest és l’esforç que em demana l’Advent. Donar-me seixanta segons, seixanta minuts, seixanta hores per combatre l’estrès. Per preparar-me per mirar als ulls a Jesús infant. Amb la calma com a consellera i amb la idea clara que és per preparar bé aquest Nadal que, com ja t’he dit, vull que sigui esplèndid i meravellós per a mi i per la gent de la meva vida.

Al·lucino que Déu es posi a les nostres mans en la senzillesa de Betlem i m’aclapara que confiï en mi. Com no puc dedicar-li un temps per mirar-li als ulls?

Malament, gràcies a Déu

Diumenge XXXIII (C)

(Ml 3,19-20a; Sl 97,5-7.9; 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19)

Estem acabant l’any litúrgic. També estem ja en els darrers dies de l’Any Sant Jubilar (recordeu que acaba el dia de la solemnitat de l’Epifania). I, òbviament, encarem les darreres setmanes de l’any civil. La Litúrgia ens parla dels «darrers dies» i del «judici final». Les lectures tenen un marcat to apocalíptic. El món s’acaba i cal dur a terme els preparatius.

Davant aquesta perspectiva se’ns demana paciència i fortalesa. I tot plegat embolcallat d’esperança. Vet aquí. L’Esperança que no defrauda, que no enganya, com diu el lema de l’any jubilar. Esperança en el que vindrà. Esperança en l’acompliment de les promeses del Senyor. Esperança en el Regne. Però... Aix! Sempre hi trobem un però!

Just avui fa un any, en les mateixes circumstàncies, fèiem una reflexió similar i ens trobàvem com avui, aclaparats i engolits per una realitat que s’entossudeix a dur-nos la contrària.

Arribats aquí, cal preguntar-nos: Les angoixes, les persones o les circumstàncies que ens han estat aclaparant durant tot un any, ens han ocupat excessivament els dies? Si és així, no hem fet cas a Jesús. Ell ens diu: «Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells». És cert! És vital per a la nostra salut mental i emocional, per a la nostra pau personal i per a poder entendre el pas d’un any, mantenir-nos lluny de certes persones, situacions i ambients que anomenem tòxics, que ens consumeixen emocionalment i afecten l’esperança en el futur. I la nostra actitud, fonamentada en l’esperança, no és el lament, és la confiança. Ni tampoc és la ràbia. Ni tan sols la confiança en què tot canviarà i tot acabarà bé, com a les pel·lícules de Nadal. No. Perquè és possible que no acabi bé, si més no de forma immediata. Aleshores, hem de recordar que Déu mai no ens abandona, per molt difícil que sigui d’acceptar la realitat en temps foscos.

La confiança i la seguretat de l’Amor de Déu, és a dir, de l’esperança cristiana, ens demana de no «perdre l’oremus» mai, passi el que passi, ens passi el que ens passi —perquè ja hem après que cada cop que «perdem l’oremus» perdem una mica de nosaltres. I és precisament per això que, sempre que parlem d’esperança, parlem d’aquella esperança que va dur a Jesús a la Resurrecció. Fins i tot quan vivim moments d’abatiment, de dubte, de ràbia o de crisi. Fins i tot quan ens sentim com a fora de lloc en aquest món. I què passa? Que normalment ens sentim fora de lloc quan ens atrapen les crisis, les ruptures, les malalties, els sofriments... siguin propis, de les persones que coneixen, de la societat on vivim o del planeta sencer. En aquestes situacions se’ns convida a mantenir l’esperança cristiana i allunyar la ràbia; se’ns convida a fer nostre la mirada compassiva de Jesús i allunyar les males influències; se’ns convida a la pràctica de l’esperança activa, que fa que tendim ja cap a albirar allò que esperem i allunyar-nos d’allò que encega.

Se m’acut acabar amb una idea que refermi la nostra confiança en Déu. Quan ens pregunten com va tot, acostumem a respondre amb un agraït: «tot bé, gràcies a Déu!». ¿Què me'n diríeu si ara jo us proposés de contestar, a la mateixa pregunta, dient un «malament, gràcies a Déu!»; quan les coses no van bé, quan ronda el maligne per la nostra vida, quan travessem una foscor? Sabem veure la presència de Déu que, en moments dolents, és quan amb més insistència ens diu «t’estimo?».

Pedres amb vida

Dedicació basílica Sant Joan del Laterà

(Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9; 1Co 3,9b-11.16-17; Jn 2,13-22)

Avui no celebrem el diumenge que tocaria (XXXII del Temps Ordinari) sinó que celebrem la Festa de la dedicació de la Basílica del Laterà. Això per què? Situem-nos una mica. El Celi (Monte Celio) és un dels set turons de Roma on hi havia el Palau imperial del Laterà, que va regalar l’emperador Constantí al papa Silvestre. Allí s’hi erigí la catedral de Roma, la seu del bisbe, és a dir del papa. Se l’anomenà «mare i cap de totes les esglésies de la ciutat i del món». I ens podem preguntar: Això és tan important perquè aquesta festa passi davant del diumenge, que és el dia del Senyor?

Per entendre el sentit profund de celebrar la data de la dedicació d'aquesta i de totes les esglésies, hauríem de revisar què vol dir allò que anomenem habitualment església, l’edifici on ens reunim. Ho hem de revisar perquè sabem que la veritable església, on habita l’Esperit Sant, és la comunitat reunida. Perquè sabem que on hi ha dues o més persones reunides en nom de Jesús, Ell hi és. Perquè sabem que la presència de Déu no està lligada a cap lloc concret. Perquè sabem que l’Església de Jesús està feta de «pedres vives». I encara podríem recordar el diàleg de Jesús amb la samaritana, allà al pou de Sicar: «Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorar el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat» (Cf. Jn 4,20-23).

Qualsevol intent de localitzar Déu en un lloc concret és un risc que pot acabar fent-nos dedicar a Déu només una hora a la setmana, tot representant dos papers contradictoris: sagrat i profà a la vegada. No es pot concebre allò que és sagrat com un temps i un espai determinats que es manifesten en l’afany de construir temples que es queden buits, mentre som poc sensibles als problemes que suposen que les persones visquin plenament. Ens pot passar que, com als fariseus, fem grans ofrenes al temple, i oblidem els deures de caritat envers els altres, creients i no creients.

Però hem de tenir un respecte envers el lloc on ens reunim. És el respecte que tenim al Poble de Déu i al Déu que hi habita. Per això, quan celebrem la dedicació d’un temple fet de pedres, el que celebrem és el principi bàsic de la nostra fe. El poble, unit en un sol Senyor i una sola fe, es reuneix en assemblea. I és en aquest moment, no abans, que necessita els temples materials. I és aleshores que la comunitat edifica la seva casa, càlida i acollidora.

Per això l’evangeli d’avui és el de Jesús al Temple de Jerusalem, un episodi que recullen els quatre evangelis: Aquella ignomínia pel poble jueu que tenia en el temple el centre de la seva vida, Jesús la transforma en un anunci del temple definitiu, el temple de les persones. El gest de Jesús és, un cop més, un gest profètic. Perquè veu que en aquell temple ningú no es recorda dels pobres ni ningú dona culte a Déu.

Nosaltres, quan celebrem l’aniversari d’un temple, no podem oblidar que la cristiana és una religió profètica que neix a redós de l’Esperit de Jesús, que habita en el cor de les persones. I quan aquestes persones es reuneixen, aquest esperit comú presideix l’assemblea. És aleshores quan aquella assemblea esdevé veritable Església, l’església de les pedres vives.

Detector de Santedat

Tots Sants / Diumenge XXXI (C) / Fidels difunts

(Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-2.4-6; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a)

(Sv 11,23-12,2; Sl 144, 1-2.8-11.103-14; 2Te 1,11-2,2; Lc 19,1-10)

(Is 35,6-9;Sl 102,8.10-18; Rm 14,7-12; Mt 25,31-46)

Entre avui i demà les persones que ens diem cristianes —i que intentem cada dia viure cristianament— tenim molt a celebrar, molt a reflexionar i, conseqüentment, molt a decidir. Se’ns parla de santedat. I no d’una santedat d’altars i de grandesa, ni d’una santedat «post mortem». Se’ns parla de la santedat que viu en el present i en nosaltres. I he pensat que aquest «viure la santedat», avui, té molt a veure amb saber detectar la santedat que hi ha a les nostres vides i al nostre voltant, en saber detectar les falses santedats i en fer pedagogia sobre el que és la santedat en una època difícil. El tercer tema parla de gratitud, cosa que encara que no ho pugui semblar d’entrada, va molt lligada amb la santedat.

Com que això pot fer-se llarg, intentaré resumir, malgrat que el risc és deixar coses a mitges.

Hem de saber detectar la santedat a la vida. A la nostra i a la de les persones que ens envolten i amb les que tenim relació. Ah! I vull deixar clar que no parlo tan sols de persones de fe. Com fer-ho? Podríem dir que santedat és la capacitat de rebre i acceptar l’Amor de Déu i la Bona Nova de Jesús i deixar que la Gràcia actuï en nosaltres i, a través nostre, en l’altra gent. N’hi ha de persones santes, avui? Són detectables les persones que viuen així? Sí. Rotundament. Jo en conec. Hi ha moltes bones persones que transmeten Amor. I ens agrada descobrir-les i gaudir-ne i ajudar-les.

Aquesta mateixa bondat l’hem de saber veure en les persones que ja han mort. Vent aquí la commemoració dels fidels difunts. Es tracta d’aplicar el que hem dit a qui ja és al «cel».

Ens queda saber detectar l’anti santedat, que tampoc és fàcil perquè està molt treballada pel maligne. En el nostre àmbit de fe també es dona. Potser amb més duresa, perquè l’Amor de Déu que reben fa ràbia i no l’accepten. Perquè s’aprofiten de la bondat i l’amor de la gent que practica la santedat, de la gent que no malpensa. Perquè la Bona Nova els produeix urticària i genera perversió. Aleshores la seva vida de fe és mentida, aparença i vanitat que només és utilitzada per fer mal a la santedat. Són detectables les persones que viuen així? Sí. Rotundament. Jo en conec. En aquest cas costa perquè sempre s’aprofiten de la bondat i adulen fins a l’extrem la bona fe. Després llencen com a verí tota l’amargor de no sentir-se estimades, quan la veritat és que Déu les estima, i molt!

Quin és el millor detector de santedat? Sense cap dubte, és la pregària.

Si avui llegíssim les lectures pròpies del diumenge XXI veuríem que el centre és l’agraïment a partir de la paràbola dels deu leprosos guarits per Jesús i per l’únic torna a agrair Déu la seva guarició. El nostre fictici detector de santedat també utilitza l’agraïment pels dons rebuts. La fe rebuda és energia pel detector. Acabo. Ser bona gent cristiana és transmetre l’Amor de Déu, la fidelitat del Senyor i la fortalesa de l’Esperit Sant. Que ho sapiguem fer així i escampar la santedat del dia a dia.

Matisos de la vida

Diumenge XXX (C)

(Sir 35,12-14.16-18; Sl 33,2-3.16,18-19,23; 2Tm 4,6-8.16-18; Lc 18,9-14)

Si la bona gent portés un vestit blanc i la mala gent el portés negre, tu, ¿de quin color el portaries? Aquesta pregunta acostuma a tenir una resposta majoritària: el meu vestit seria gris. I sembla, certament, que és una resposta assenyada perquè tothom té, a la seva vida, a la seva personalitat o al seu caràcter, uns matisos que suposen una barreja entre bondat i maldat. També és bastant lògic pensar que la majoria aniria amb un vestit gris claret, ja que la tendència natural és acostar-nos a la bondat. Però, tot i això, també hi hauria vestits molt propers al negre absolut i també al blanc radiant. Finalment, jo m’atreveixo a dir que també hi hauria vestits a ratlles, blanques i negres. Seria el de la gent que exerceix la maldat i la bondat indiferentment del que passa i que pensa només en el seu benestar. Per aconseguir aquest benestar vaig canviant de vestit.

Ara, tornem a fer-nos la pregunta: de quin color és el meu vestit? Però abans de respondre, us proposo tornar a llegir l’evangeli que hem sentit avui, i respondre des de les actituds de pregària que ens proposa el text de Lluc. Quan ho fem, ens trobarem amb una primera i important dificultat: el que em sembla veure en les altres persones, diu més de mi que d’elles, perquè de forma inconscient tendeixo a projectar cap a enfora el que hi ha en el meu interior. Per això, aquell fariseu veu en el publicà allò que ell mateix amaga dins seu. Perquè qui acusa els altres d’injustos, lladres o impurs, desconeix que dins seu també hi habita un petit lladre, injust i impur, encara que no s’arribi a manifestar mai. No ens n’adonem perquè ens identifiquem amb un fals «jo», que és un mecanisme de defensa i justificació de com soc. Ho diré d’una altra manera: Ens construïm un «jo» ideal amb el qual volem rebre reconeixement, destacar socialment i ser persones ben vistes. Però això té un preu molt alt, el preu de renunciar a part de la veritat i viure en l’aparença que, ja ho vam dir fa uns diumenges, és purament artificial i ens devora com a persones.

Quina manera de pregar tan curiosa: «Gràcies, Senyor, perquè no soc com aquell altre». I ho diu —i ho diem— des de l’aparença notòria del que no és, és a dir, instal·lant-nos en la mentida, perquè per molt que ho neguem, la meva vida no és la dels altres. No em compararé amb ningú perquè aleshores tindré un pensament i una mirada realista, no m’enganyaré, per poca cosa que em sembli que faig, per dèbil que em descobreixi o per lluny que estigui del que m’havia proposat. Pensem-hi.

Encara una darrera cosa. La Missió cristiana és la de portar la Justícia de Déu a tot arreu, prop o lluny. I ja vam dir la setmana passada que la Justícia de Déu no és imparcial, sinó que sempre es decanta en favor de qui és feble, explotat o menystingut. Déu no és imparcial, la seva Misericòrdia fa que sentenciï a favor dels pobres. Esdevinguem missioners de la Justícia de Déu cada dia.

Set de justícia

Diumenge XXIX (C)

(Ex 17,8-13; Sl 120,1-8; 2Tm 2,14-4,2; Lc 18,1-8)

L’evangeli d’avui ens presenta a reflexió un tema profund, difícil i molt actual: la «set de justícia» i, per extensió, una lectura cristiana del que és «justícia».

Quatre vegades hem sentit l’expressió «fer justícia» en aquest relat, que protagonitza una dona, i que és un exemple de la lluita individual en una societat corrupta que abusa de la gent més dèbil i que no té miraments en afavorir aquests abusos, amb l’esperança de beneficiar-se’n. M’estic referint a la societat del temps de Jesús. Jutges que ni temen Déu ni els importen les persones que viuen atropellades per gent poderosa, que no es preocupen per les persones declarades «impures» per una llei antiga, obsoleta i opressora. Sí, encara que no us ho sembli, segueixo parlant del temps de Jesús. I vet aquí que la pregunta final de Jesús és si Déu trobarà fe a la terra! Justícia i fe! Avui l’evangeli ens proposa reflexionar sobre un problema: Les situacions injustes desafien la fe i la forma d’actuar de les persones cristianes.

En la mesura que a la vida de cada dia hi ha més «set de justícia», podem concloure que la vida és menys justa i hi minva la fe. Perquè quan una persona viu, en pròpia carn o en el seu entorn, una situació injusta, la seva confiança minva, la seva fe trontolla. I no per la situació per ella mateixa —ja coneixem l’existència del mal—, sinó pel que ens afecta veure que la solució premia la injustícia. I per què es produeix això? Per la feblesa de qui imparteix justícia, per la indecència de qui té el poder, per la corrupció de qui s’aprofita de les entranyes de pecat i per la insensibilitat que s’exhibeix envers les persones i a la societat. I quina és la llei de tota aquesta gent, llops amb pell de xai com els anomenava Jesús? La base de la seva actuació és la duresa, l’abús i el despotisme que practiquen amb qui és dèbil i, alhora, la submissió davant qui és més poderós, més abusador i més dèspota que ells. Aquesta situació, en més o menys escala, es passeja per les nostres vides. Ho veiem, ho patim i posa a prova la fe, fa minvar l’esperança i fa trontollar l’amor. S’actua injustament, maliciosament i es creu que

I és aleshores quan tenim «set de justícia». Quan el mateix Jesús a les benaurances ens diu que «feliços els qui tenen set de ser justos», aquest tenir set de justícia es converteix en set de ser justos, és a dir, de practicar la justícia. Assistim a una mostra del fracàs social de la justícia i a la irrupció de la justícia de Déu. Però, insisteixo, hi ha «set de justícia». Hi ha set d’aquest tipus de justícia que va més enllà de la llei. Segons el Mestre, no es pot complir la llei eficaçment i al mateix temps oprimir les vulnerabilitats. I per això diu que primer cal buscar el Regne i no preocupar-se per la resta, que Déu ja en té cura.

És propi de la gent cristiana tenir set de justícia, perquè mai la justícia humana s’assemblarà a la justícia de Déu. Però aquesta llunyania no equival a desentendre’s de les injustícies humanes.

Quants cops has dit gràcies, avui?

Diumenge XXVIII (C)

(2Re 5, 14-17; Sl 97,1-4; 2Tm 2,8-13; Lc 17,11-19)

L’evangeli d’aquest diumenge demana una reflexió sobre què significa i què implica ser persones agraïdes. Persones agraïdes de cor. Parlo de l’agraïment que surt del cor perquè forma part de la manera de ser i dels valors en els quals es creu, uns valors que es cultiven i practiquen. Parlo del sentiment de gratitud, de l’actitud que ens fa ser amables amb les persones, que ens fa restar atents als altres, que ens ajuda a valorar en justa manera allò que ens ha estat donat, que ens fa somriure, sentir-nos plens i estimats. Penso que una persona és agraïda quan sap, abans que res, que allò que ha rebut ha estat un regal, una joia per a la seva vida i un gest inesperat i no demanat. A aquest raonament hi hem d’incloure també un matís important, que és el matís de la fe. És un matís que sorgeix de les paraules de Jesús a l’evangeli. Ell no parla d’agraïment, el que destaca per sobre de tot és que, aquella persona agraïda, ha tornat per «glorificar Déu». Perquè donar glòria a Déu va més enllà del fet de donar gràcies.

I això és una mica el contrari del que ens trobem habitualment. Perquè penso que avui, tothom té cada cop la pell més fina, és a dir, ens escandalitzem amb molta facilitat, ens sentim qüestionats per tot i per tothom i ens enfadem cada dos per tres... Tot ens molesta, tot ho posem sota sospita de frau o de mala intenció, tothom sembla esperar alguna mala jugada... Ja no confiem en ningú. L’evolució humana ens ha dut a pensar que tothom és, en potència, una mala persona, i per això ens escandalitzem fàcilment, com a persones i com a col·lectiu. Aquesta actitud ens iguala perillosament a aquella gent del temps de Jesús que s’escandalitza per l’incompliment de les lleis i no pensa en el fet més elemental: aquella gent que titllen d’impura són persones.

I ja sabem que Jesús posa primer les persones. Vet aquí el que ens relata l’evangeli: que la gran majoria d’aquells deu guarits, el primer que fan és anar a què els validessin la seva puresa. Però un se’n torna sense complir la llei. Se’n torna a donar gràcies pensant que era més important donar les gràcies a Jesús que complir la Llei. En definitiva, fa el mateix que Jesús: trenca la llei per posar primer les persones. Jesús va mostrar compassió i comprensió amb els deu i un sol va tornar a donar-li’n gràcies. I no ens equivoquem, Jesús va donar als deu el mateix. No és que el que va tornar hagués rebut més... però potser aquella persona que va tornar tenia més que els altres dins seu. Tenia agraïment profund.

La gratitud, com l’amor, com l’alegria, no depèn del que passa, no depèn dels esdeveniments. La gratitud humana viu amb nosaltres i s’expressa a cada cosa. La veritable gratitud no té tant a veure amb el que passa com amb la forma com jo rebo allò que em passa. La gratitud va amb la meva vida. La gratitud, un cop feta nostre, ja no és un valor, una actitud, la gratitud ha passat a ser part fonamental del que som. I aleshores, fins i tot en la desgràcia sempre hi ha alguna cosa per agrair.

En sabem tant de demanar, i tan poc d’agrair! No es tracta de ser gent ben educada i de fer les coses que estan estipulades... ser una persona agraïda és molt més. Sabeu que és? Jo avui us ho preguntaré d’una altra manera: Quantes vegades has dit, avui, gràcies?

Senyor, augmenta'm la confiança!

Diumenge XXVII (C)

(Ha 1,2-3.2,2-4; Sl 94,1-2.6-9; 2Tm 2,6-8,13-14; Lc 17,5-10)

Quan algú ens diu “creu-me”, ens està proposant un repte extraordinari: fer-li confiança. I quan, t’explica qualsevol cosa, està establint amb tu una relació de confiança. Et farà raonaments o t’explicarà una cosa. Ho farà amb més o menys gràcia, però, en definitiva el que et demanarà, sense dir-ho, és que et creguis el que t’explica. Per què? Senzillament: perquè és ella qui t’ho explica i no menteix. Tu, per la teva banda, hauràs de posar en pràctica també la teva capacitat de confiança. T’ho creuràs perquè te’n fies d’ella. Hi confies totalment perquè saps que no t’enganyarà. Dit d’altra manera, la confiança neix com a una suma de la veritat de qui parla i de la fe de qui escolta. I aquest procés, és, òbviament bidireccional. Així, la confiança se situa com una de les bases de relacions amables, enriquidores i perdurables.

El diccionari diu que “confiança” és la seguretat que una persona té amb la capacitat, la bona fe, la discreció d’algú. I la confiança es té, es guanya, es perd i fins i tot es mesura. Quants cops no hem dit: Aix! He perdut la confiança en determinada persona perquè ha mentit, o no me’n fio d’aquesta o d’aquell, perquè fa trampes, abusa o enganya.

Tenir fe és això. Tenir fe és practicar la confiança. Augmentar la fe és augmentar la confiança.

La confiança és, des del nostre àmbit cristià, una exigència de la fe. O potser més: És l’essència de la mateixa fe. Per això, quan els deixebles li diuen a Jesús «Doneu-nos més fe», ell els instrueix en la força i el valor de la confiança en Déu. I és que si ja és difícil confiar en les persones amb què convivim, imagina’t el que és confiar en Déu, l’intangible, el transcendent. Per això el Senyor diu que un gra d’aquesta fe seria capaç de moure muntanyes.

I ara us pregunto, com jo m’he preguntat: Com aneu de fe? També ens sentim aclaparats pel mestre i li hem de demanar que sigui Ell qui ens augmenti la fe perquè que nosaltres no ens n’acabem de sortir? Ens adonem que necessiten confiar més en Déu i assemblar-nos més al mestre? La seva resposta és que amb una mica de fe autèntica n'hi ha prou per fer meravelles. La fe en Déu és un do, un regal. Però és un do que s’ha d’acaronar, cuidar, practicar... Ara em tiraré de la moto i, agosaradament, diré que penso que una bona mesura de la fe és la confiança en les persones. Si jo digués que tinc tota la fe en Déu, però no confiés en ningú, malament. Alguna cosa es torçaria en la meva vida. Pensem-hi.

Quina satisfacció personal suposa poder dir que confies plenament en algú! I dir-ho de veritat! Una relació de confiança plena. El benestar de parlar amb algú amb qui confies és un exemple de com ha de ser la relació de confiança plena en Déu. Per això us proposo, com a reflexió d’aquesta setmana, d’aprofundir en què significa això de tenir fe en relació amb les persones de confiança total que hi ha a les nostres vides. I només hi ha una resposta: La fe és un do de Déu que cal viure per apropar-nos a Ell. La fe és un do de Déu que ens mou a ser col·laboradors del seu projecte. La fe és un do de Déu que ens fa treballar pel Regne. La fe és un do de Déu que necessita la nostra predisposició. I, finalment, la fe en Déu s’experimenta en la confiança en les persones. Ja sabeu que Déu, per transcendir ens va apropar a nosaltres fent-se com nosaltres. Per això hi ha aquesta íntima relació entre la confiança a les persones i la fe.

Ah! I no siguem il·lusos. La fe, com la confiança, és una cosa que s’experimenta dins nostre i produeix efectes fantàstics sobre la nostra salut espiritual. Us ho prometo. Jo ho experimento.

Candidatura al fariseisme

Diumenge XXVI (C)

(Am 6,1a.4-7; Sl 145,7-10; 1Tm 6,11-16; Lc 16,19-31)

Som nosaltres, avui, els nous fariseus? Precisament nosaltres, els cristians i les cristianes amb un compromís concret, tenim més punts per assemblar-nos als fariseus? De tan segurs que volem estar i de tan tranquil·la com volem tenir la consciència —com hem escoltat en el fragment del profeta Amós— acabem tornant-nos insensibles a Déu, als desastres i als patiments de la resta de gent. I si això equival a practicar la incoherència, ho fem: Diem una cosa i en fem una altra. Pensem d’una manera i n’expressem una altra de contrària. Veiem el sofriment i ens en rentem les mans. Sabem el que hauríem de fer i fem una altra cosa. Això és presentar candidatura al fariseisme.

Quina inconsciència respecte a la realitat del món i de les nostres vides! Una inconsciència que practiquem fent tot el possible per allunyar-nos de les situacions, persones i esdeveniments que ens resulten incòmodes. Perquè són moments que ens recorden que hauríem d’actuar d’una manera que no actuem; són esdeveniments que posen en dubte el nostre ser de fills i filles de Déu; són relacions amb persones que exerceixen maldat o signifiquen el contrari del que creiem. D’aquesta manera ens allunyem de la denúncia profètica d’aquestes situacions i restem en la tranquil·litat d’una consciència anestesiada.

La gran intuïció d'Amós vas ser dir que, la relació amb Déu, no és una cosa natural, no és una cosa inamovible, sinó que és una relació moral que té molt a veure amb les exigències d’un comportament ètic i social. I Amós posa l’èmfasi a denunciar que el comportament d’Israel era contra natura perquè oblidava que la Creació i l’esdevenir de la història no pertanyen a Israel, sinó que pertany a Déu. Són paraules dures, les d’Amós, que adverteixen del perill de la comoditat de centrar-se en el seu benestar, sigui individual o grupal. Per això descriu amb ironia fina el comportament dels governants del poble que acaben esdevenint cecs socials i l’antítesi del mateix poble. Cal que ho relacionem amb la situació actual?

Aquesta és, també, l'experiència del ric de l’evangeli i és l’experiència llastimosa de no poques persones del nostre entorn, del nostre dia. És una paràbola que sembla redactada per a nosaltres. Jesús presenta un ric ostentós, poderós, que viu luxosament, que sempre està de festa. Quina vida! I no vull dir que nosaltres siguem així, però potser sí que ho voldríem ser. En l'àmbit moral vindria a ser el mateix. I el relat fa un zoom amb una càmera a l'escena plantejada per Jesús: a prop del ric hi trobem l'antítesi: la misèria, el que no sap ni què són les festes, l'exclòs, que no té res per menjar, ni les sobres del ric. La pobresa total.

L'escena ens resulta intolerable, fins i tot insuportable. El ric ho té tot i el pobre, res. El ric no necessita cap ajuda de Déu i, evidentment, ni s'adona de la presència del pobre Llàtzer que té com a única esperança Déu. I aquí sí que s'assembla a tants milers i milers d'éssers humans del nostre dia.

Jesús treu el vel, desemmascara la realitat. I la realitat és que el ric no traspassa mai la porta que el separa del pobre. No s'acosta mai als pobres. I aquesta enorme distància que el ric posa en aquesta vida es torna un barranc infranquejable, en un abisme definitiu entre ambdós que té un nom: L’escletxa immensa entre persones. Una escletxa que creix i de la qual molts cops ni ens n’adonem. No és només econòmica, és social, és educativa, és d’oportunitats, és de convivència, és de bondat...

Vet aquí la Creu

L’exaltació de la Santa Creu

(Nm 21,4b-9; Sl 77,1-2,34-38; Fl 2,6-11; Jo 3,13-17)

Avui es dona una especial coincidència. Passa cada cert nombre d’anys. I és que encara que sigui diumenge, com que avui és 14 de setembre, celebrem la Festa litúrgica de l’Exaltació de la Santa Creu. Vet aquí els ornaments vermells. I la festa passa per davant d’un diumenge del temps ordinari, que en aquest cas hauria de ser el XXIV. Començaré explicant-vos que, personalment, vaig descobrir la festa litúrgica que celebrem avui quan ja era gran. No és una festa de les que, importades del calendari cristià, han acabat formant part de l'imaginari popular i del cicle social (deixant a banda municipis que celebren festa major o ermites de la santa Creu). Però és una festa important per a la gent creient. En la mateixa situació n'hi ha d'altres: El naixement de Maria (8 de setembre), la Presentació del Senyor (2 de febrer), la conversió de Sant Pau (25 de gener), la visitació de Maria a Elisabet, la Transfiguració...

Entenc que no es conegui perquè és com una mena de contrasentit exaltar la mort, la creu, el sofriment, la humiliació... en una societat, la nostra, que només exalça el benestar, el plaer, els diners..., segur que moltes persones pensen: quin morbo! Celebrar el mal.

I és feina nostra, dels creients, explicar a les persones que descobreixen que existeix aquesta festa, què celebrem realment en un dia com avui. I el que celebrem és, precisament, el contrari de la mort: celebrem la vida!!

Per això cal superar la idea perversa que fa viure a les persones exalçant el dolor i cercant el sofriment per assemblar-se a Jesús. No podem predicar una fe obsessionada per l'agonia, la crucifixió, la corona d’espines, les bufetades i fuetades... Perquè quan ens mirem la creu hem d'enlairar cap al cel l'amor, el mateix amor que Déu té amb nosaltres fent-se home i vivint i morint com nosaltres. Us ho diré d’una altra manera. No hem de perdre mai de vista que no és el sofriment el que salva. Salva l'Amor. No és la sang la que purifica, sinó l'Amor de Déu que ha vessat la sang de Jesús. Servir Jesús és solidaritzar-se profundament amb les persones que sofreixen, no amb el sofriment. El cim de l'atenció de Déu són les persones. Recordem-ho enmig aquest món tan ple de maltractaments, temors i sang.

I encara em queda temps per a una darrera proposta de reflexió personal, una mica més profunda, més “teològica”. Potser per fer-la a casa. Llegim tot el diàleg de Jesús amb Nicodem. El Senyor li proposa néixer de nou: «Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt». Jesús és qui ha baixat i pot tornar a pujar. Precisament perquè ha vingut d’allí. Bona feina per a reflexionar. Nosaltres hem vingut del cel? Així, hi tornarem? Què hi té a veure l’Esperit que esmenta Jesús? No hi veiem la Trinitat per aquí?

Aquesta festa, prenent com a base el text evangèlic, només es pot entendre com a Festa de la Trinitat que ens introdueix en el misteri dels misteris. Mirar la creu és mirar la salvació i és contemplar la Trinitat. Entrar al Regne de Déu té a veure amb néixer de nou i obrar segons l’Esperit. Que sapiguem fer-ho.

Prudència i prevenció

Diumenge XXIII (C)

(Sv 9,13-18; Sl 89,3-6.12-14.17; Flm, 9b-10.12-17; Lc 14,25-33)

A la vida no podem començar cap projecte important d'una forma temerària, és a dir, sense estar preparats. Primer hem de saber dels mitjans de què disposem i, encara més, preveure els que necessitarem i els que no tenim. També haurem de saber les forces que tenim, els riscos que haurem d'afrontar, les habilitats necessàries i els coneixements requerits… En definitiva, no es comencen projectes sense previsió. Bé, sí que se'n comencen, però aleshores les probabilitats de fracàs són altes. Preveure i valorar amb el màxim de realisme possible les coses, ens ajuda a posar les condicions per a obtenir un bon resultat. I més encara en temps de crisi i reptes. Malament, si no tenim la capacitat de preveure i preparar les coses, és a dir, de començar amb la col·locació de la primera pedra, una primera pedra que sempre és nova, però que és fruit de la preparació de tot l’edifici. La primera pedra no s’omple amb somnis sinó de realitats i confiança, amb un gran coneixement dels límits. Tot ens du a la més important actitud a l’hora de construir: la prudència.

I si el projecte és el de seguir Jesús, és a dir, ser una persona cristiana, com ens hi hem de posar? També cal preparar-se, com per a qualsevol altre projecte. La missió és tan important que no ens hi podem comprometre de forma inconscient, suposant que ja ho farem bé. Els protagonistes de les dues paràboles d'avui es preparen i inicien el procés seient i pensant. I jo em pregunto: Quan comencem un projecte eclesial, ho fem sempre com a deixebles de Jesús? Seiem i escoltem la Paraula, preparem el seguiment que cal fer, descobrim necessitats? Pensem bé el que hem de fer? Si actuem de forma inconscient, ens exposarem a fer el ridícul que diu Jesús parlant del constructor d'aquella torre que s'hi posa i que després no pot acabar per mala planificació. L’evangeli ens diu que no comencem la casa per la teulada, que pensem bé què hi ha a la base de tot plegat.

És un error voler ser deixebles sense reflexionar el que això suposa i pensar en què cal preparar. Jesús no vol seguidors inconscients sinó gent vàlida i disponible.

Per acabar, mirem-ho encara amb nova perspectiva. No hi ha res que comencem que no ho hàgim imaginat abans. I escoltar la Paraula de Déu, participar de l’Eucaristia o pregar ens pot despertar la capacitat d’imaginar com ha de ser el meu projecte de deixeble de Crist, el nostre projecte de comunitat cristiana. No heu imaginat mai com voldríeu que fos la nostra Església? No us agradaria que fos com la que Pau ens ha presentat avui, que acull a una persona solament pel fet de ser cristiana? I si Déu actua en nosaltres a través de la imaginació? A través d'allò que preparem? A través d'allò que ens agradaria fer? Aleshores si no ho fem, defraudem Déu, no?

En el temps que vivim, temps de reptes, malament anirem si perdem la capacitat d’imaginar, de preveure, de preparar coses. Perquè en temps de crisi el que hem de fer és tenir un plus d'idees, d'imaginació i de previsió perquè d'entre aquestes propostes en trobarem una que serà bona. Hi trobarem la mà de Déu. Necessitem una bona i àmplia preparació pel futur que sorgeixi del treball, el diàleg i l'Amor. I, segur, que no serà un bon futur aquell que es fonamenta en seure i esperar que la tempesta passi.

La veritable humilitat

Diumenge XXII (C)

(Sir 3,17-18.20.28-29; Sl 67,4-7.10-11; He 12,18-19.22-24a; Lc 14,1.7-14)

Jesús, fill de Sira, és l’autor del text de la primera lectura. Aprofito per recomanar-vos que llegiu el llibre sencer i de forma pausada. Es tracta de l’obra d’un dels darrers savis d’Israel, que es va dedicar a preparar la joventut per afrontar el que suposava seguir la Llei i les tradicions d’Israel en un moment –l’any 180 aC– en el que el món grec i les seves idees eren molt presents i es feia difícil mantenir intacte la pràctica de la fe en el Déu d’Israel. El llibre, a més, obre la porta a una mentalitat diferent, mentalitat que ja albira el missatge de Jesús de Natzaret.

Ho heu vist? Repetim-ho: «Actua amb dolcesa en tot el que facis i seràs més estimat que un home generós. Com més important siguis més humil t'has de fer». Ho veieu? El que deia i feia Jesús, conscient de la importància de la senzillesa: «Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

L’actual constel·lació social encara considera les persones humils com a persones admirables. ¿Us heu fixat que en un món tan materialista com el nostre, encara admirem les persones senzilles i humils i ens fan angúnia les orgulloses? Atenció, però, humilitat no vol dir ser una persona poruga, que s’encongeix davant les altres, ni vol dir ser persona de pocs coneixements... Ho deia brillantment santa Teresa “Una vez estaba yo considerando por qué razón era nuestro Señor tan amigo de la humildad, que púsome a consideración esto: que es porque Dios es Verdad, y la humildad es andar en Verdad” (6M 10,7). Aquest és el sentit real de què vol dir ser humil: Reconèixer tot allò de bo que hi ha en mi i reconèixer, a la vegada, els meus defectes i limitacions. D’aquesta manera no em creuré mai superior als altres. Perquè caminaré en la Veritat. I no em sabrà greu que una persona tiri endavant, que vagi més lluny que jo perquè m’hauré impregnat de veritat, de realisme. I el que és real i cert és que tenim limitacions. Saber-se amb limitacions ens apropa a la humilitat i ens estalvia la frustració de voler caminar pels camins intransitables de l’orgull i d’establir relacions de dependència, submissió o domini. Ens estalvia pensar que som els primers, que serem els primers al Regne. Recordeu el que dèiem de la porta estreta?

Acabo. Imagineu que hem estat convidats a un acte. Quan arribem veiem que hi ha una targeta amb qui ha de seure a cada lloc. Què fem primer? Mirar qui han posat al nostre voltant. Darrere aquest fet, sense malícia, hi ha les actituds dels textos de les lectures d’avui, textos que parlen de privilegis, del dret als primers llocs, de quines són persones humils o orgulloses... Ens parlen de quin lloc ocupem a la constel·lació social i, sobretot, quin és el lloc que creiem que hauríem d’ocupar. Encara que m’allargui una mica, veiem algunes actituds: La primera: Uf! Al costat d’aquest no! I m’afanyo a canviar la meva tarja –i les que siguin– per una companyia "adequada". Segona: la crítica: Ves!, tal persona està a la taula de la presidència; vaja!, darrere la columna, jo que fa anys que vinc. Tercera: Les autoritats a més de no pagar seuen a la primera fila. Quarta, les justificacions: Hauríem de seure per ordre d’arribada, haurien de deixar triar...

Un escenari diferent. Hi ha tots els llocs lliures, cadascú pot seure on vulgui... però hi ha uns quants llocs, els millors, on posa: Reservat. Trobaríem unes altres actituds. La de les persones que es creuen que tenen el dret a seure en un dels llocs reservats: polítics, càrrecs eclesiàstics, civils o militars, qui és de la junta... ja van cap als llocs del privilegi perquè estan acostumats, i si hi ha algun inconvenient, etziben: Per mi no hi seuria, però és cosa del protocol!

Com resol Jesús aquell menjar? Quan arriba i observa que havien escollit ja els primers llocs, proposa la imatge de qui seu davant i qui darrere, posant com a barem la veritable humilitat, aquella humilitat que promou la senzillesa i l’austeritat.

La porta estreta

Diumenge XXI (C)

(Is 66,18-21; Sl 116,1-2; He 12,5-7; Lc 13,22-30)

La nostra reflexió dominical, a la llum de les lectures d’avui, es basarà a intentar respondre a una pregunta. Hem escoltat a l’evangeli que Jesús parla de la porta del Regne… d’una porta que és estreta. Com deu ser l'entrada al Regne de Déu? Quin camí deu portar a l'eternitat? I encara alguna pregunta més: Hi ha diferents accessos? Hi ha portes diferents? Pel que ens diuen les paraules de Jesús, la diferència no té res a veure amb qui ets, ni a quina nació pertanys, ni quines són les teves idees… només importa si ets comptat entre les persones creients. D'acord. Però creients de què? O creients en qui?

I aquí comença la reflexió.

Per entrar al Regne del Cel hi ha una porta “flexible”, que s’estreny i s'eixampla davant les persones. És una porta estreta per al pecat, ampla per a qui demana perdó. És una porta estreta per a qui s’engreixa de vanitat, ampla per a qui se sap feble. És una porta estreta per a la mentida, ampla per a la veritat. És una porta estreta per a les maquinacions i malfiances, ampla per la confiança.

Com em preparo jo per passar per aquesta “porta”? Soc conscient que hi ha persones per a les quals, passar per la porta, els serà difícil perquè la trobaran massa estreta? No hi passaran aquelles persones que per assegurar-se l'entrada s’estan davant la porta esperant ser les primeres… Penseu en com algunes persones avui fan servir la mateixa frase de l’Evangeli: «Hem estat sempre amb els que manen, hem estat sempre bons i hem resat molt! Som sacerdots, som de Càritas, donem molt a l'Església, resem molts rosaris… Sempre hem estat davant la porta… fins i tot hem procurat que no hi entri ningú que no s’ho mereixi!!». Ah! I Jesús explica que el cap de casa dirà: «No sé d’on sou!». Quin mal fa de sentir això!!

No ho malinterpreteu. Evidentment, no vull dir que ser de Càritas, pregar molt, donar molt o resar molts rosaris sigui dolent. De cap de les maneres!

El que vull dir és que no s'hi val fer-ho per poder estar davant, per quedar bé, per tenir punts per entrar. Si no hi ha amor i humilitat tot aquest esforç no serveix, perquè el que eixampla la porta és la humilitat, és l'Amor… No hem de fer el bé perquè ens pengin medalles, és a dir, perquè m’eixamplin la porta a mi, ho hem de fer per convicció. La mateixa porta que resulta estreta pels uns, la mateixa porta és ampla pels altres. És el pecat que estreny la porta i és l'Amor que l'eixampla.

Si creiem que això és així i actuem d’acord amb allò que creiem, aleshores sí que comptarem, aleshores sí que ens trobarem davant una porta que s’adaptarà a les nostres mides.

No perdem el temps preguntant-nos qui podrà entrar i qui no entrarà per una porta tan petita. Qui ens ha dit que és petita? No classifiquem ni judiquem, que no ens pertoca. Concentrem-nos en la porta. Si encara la veiem petita, és que ens queda alguna cosa a fer. Perquè recordeu que la porta, com hem dit, és flexible.

És dur estar en el món

Diumenge XX (C)

(Jr 38,4-6.8-10; Sl 39,2-4.18; He 12,1-4; Lc 12,49-57)

És, aquest que acabem d’escoltar, un evangeli que genera intranquil·litat. No ho creieu? I, a més, la veritat és que no l’entenem massa, almenys a mi em passa. I no només l’evangeli, les lectures d’aquest diumenge contrarien els nostres pensaments lògics, perquè no presenten la nostra vida com a un equilibri de pau i tendresa, sinó que la presenten en un clima de violència i contradicció. 

Hem començat per un fragment del profeta Jeremies, que és llançat a un pou perquè aquella societat preferia silenciar les veritats incòmodes. I la veu dels profetes ha estat sempre incòmode, perquè és difícil simpatitzar amb qui demana trencar l’estat de coses. Però Déu reacciona i rescata la veu de la profecia perquè no mori en el silenci. És el Senyor, és Déu, qui escull salvar el testimoni de la veritat.

La carta als hebreus tampoc ens parla de temps de flors i violes. Ens ha presentat la vida cristiana com una cursa, una marató, i ens demana de superar tot obstacle i córrer amb la mirada posada en Jesús, perquè ell ja va córrer la cursa i va suportar la creu amb esperança. La nostra carrera també és real i ens cansa, és dura i compta amb moltes dificultats. Però ho fem amb esperit fort perquè Déu ens acompanya.

I, finalment, l’evangeli ens sacseja: Jesús afirma que no ha vingut a dur pau, sinó foc; i parla de divisió, fins i tot en el si de la família.

Tot plegat té un sentit. El que rebem no és una invitació a l’odi, sinó a la fidelitat radical: el «foc» simbolitza l’amor purificador de Déu que crema tot el que impedeix l’aliança amb Ell, i crida a escollir entre seguir-lo o acomodar-se. Aquesta elecció pot generar conflicte, però forma part del camí del seguiment. Ho puc dir d’una altra manera: Resulta que la pau de Crist no consisteix en una absència de lluita, ni s’assembla a una situació d’indiferència on no hi ha conflictes, on tot és igual. Aquest no és el camí que du cap a Déu, malgrat que el fem sevir d’excusa per no fer res, per seguir fent, des de la comoditat, el que sempre hem fet. En nom de la pau, entesa com l’absència de conflictes, es busca el nostre benestar, el benestar d’uns pocs, tot i que sabem prou bé que hi ha gent que acaba arraconada en les seves vulnerabilitats, unes vulnerabilitats que no volem que siguin les nostres. Aquesta, definitivament, no és la pau que Jesús va venir a portar al món perquè l’únic que cerca és adormir les nostres consciències i extirpar les nostres pretensions d'igualtat en la dignitat humana. Aquesta és, precisament, la pau que hem de denunciar com a profetes, fins i tot en l’àmbit familiar, fins i tot corrent el risc d’enfangar-nos per la gelosia aliena.

I és que la pau de Crist és tot el contrari a la falsa pau. En el món d’avui en sabem força de pau falsa. Aquesta pau que és falsa és la que Jesús ha vingut a cremar perquè condueix a no pensar en res més que amb mi mateix. I no cal que hi afegim més. Bé, sí, podem acabar amb un fragment de l’evangeli de Joan: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no us dona. Que els vostres cors s’asserenin i no tingueu por» (Jn 14,27).

Ai! Petit ramat!

Diumenge XIX (C)

(Sv 18,6-9; Sl 32,1.12.18-20.22; He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48)

«No tingueu por petit ramat», comença l’evangeli d’aquest diumenge. Ja ho heu vist: el primer que he fet en sentir aquestes paraules del Senyor és mirar al meu voltant. Quantes persones som aquí? Poca gent, certament. Per tant, som també un «petit ramat» i, a més, un ramat carregat d’anys. Ho sabem prou bé. A les nostres eucaristies, celebracions, reunions o activitats acudim poques persones, i habitualment som les mateixes. Jo, fent cas a Jesús, m’he fet ressò de la seva pregunta: Ens fa por ser poca gent? O, potser, és una excusa per justificar la tebiesa de la nostra fe i de la nostra decisió de seguir-lo?

El món vol seguretats col·lectives que aixopluguin les nostres seguretats individuals. Per això, de sempre, la gent s’ha refugiat en les tradicions dels grups, en la família, en el poble, en l’associació, en la parròquia, en l’Església. Si això desapareix, què ho substitueix? Doncs altres connexions, segurament més febles i menys bidireccionals: La connexió amb l’equip de futbol, amb el concert del grup o de l’ídol, amb les masses enfervorides que segueixen persones famoses, artistes o influencers, amb la marca de moda... I és que, repeteixo, a l’ésser humà li agrada sentir-se aixoplugat per la col·lectivitat. I quan això manca, busca masses amb poques normes i molt d’anonimat on deixar-se anar no signifiqui veure’s qüestionat. Per això, penso, ens fa l’efecte que abans semblava més fàcil ser creient, com semblava més fàcil moltes altres coses; no hi havia gaire on triar, l’elecció no era sempre voluntària i tampoc el sentit de pertinença era molt marcat. Voleu un exemple personal? Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, em vaig sentir així. Vaig abandonar les seguretats i en vaig buscar d’altres, per exemple, em vaig apuntar a la parròquia, un món desconegut per a mi, o apuntar-se a grups festius, o enrolar-se a un voluntariat social o gratificant. La gent, el que vol és estar acompanyada. Apuntar-se a un col·lectiu abans et venia donat, ara l’has de cercar. I aquí la massificació substitueix al compromís.

Els immigrants són del Barça —o del Madrid—, en els reportatges, notícies i imatges d’altres continents, veiem sovint joves abillats amb les samarretes dels grans clubs europeus. Per què? Perquè és un succedani senzill i poc comprometedor del desig d’una cosa millor, d’una integració.

Ara, l'oferta és immensa i sovint no exigeix massa compromís més enllà que el seguiment. Aquí hauríem d’introduir una nova reflexió sobre els interessos no explicitats de qui crea, manipula i nodreix de continguts i d’ideologies aquests nous grups o centres d’interès. Ja n’he parlat altres diumenges.

Retorno, per acabar, a l’inici. Massa sovint ens lamentem de ser comunitats minses. És cert. Però, ens fa por de ser poca gent? Som els que som, millor dit, som els que hem de ser. Estem reunits perquè volem. Hem de tenir por, sí, que el nostre testimoni no sigui creïble i que no animi. Que ens confonguin amb una oferta més. I em pregunto: perdem el temps anhelant multituds? Es veu que ja no recordem la ferma decisió de Déu de fiar-se de nosaltres, encara que només trobi una sola persona bondadosa, per salvar el món.

Tot això de la por va lligat a l’esperança. I també corren mals moments per a l’esperança humana. Que viu en estat de resistència més que en estat d’iniciativa. A nosaltres va dedicada la paràbola d’avui: Estigueu a punt, passi el que passi, mantinguem-nos amb fermesa en la fe. El futur és en mans de l'Esperit, no de les nostres pors.

Fa por ser pocs? No. Fa por la solitud. I amb Déu en nosaltres, no hi ha solitud.

Consum institucionalitzat

Diumenge XVIII (C)

(Coh,2.2,21-23; Sl 89,3-6.12-14.17; Col 3,1-5.9-11; Lc 12,13-21)

Ja fa molts anys, decennis diria jo, que hem «institucionalitzat» el consum. Abans, només criticàvem el consum per Nadal i fèiem servir el tema per a les nostres homilies nadalenques tot dient que ens semblava un disbarat gastar i gastar sense aturador i que encara era més greu, que cada cop hi hagués més famílies que s’endeutaven per a poder consumir coses que no eren, ni tan sols, necessàries.

Ara us pregunto: A quantes converses familiars o d’amics sorgeix el tema de «el món està fatal» i ens empipem quan constatem com ens estan manipulant per a fer, pensar, dir i consumir el que no hem decidit nosaltres mateixos. I vet aquí que l’evangeli que hem escoltat avui ens diu: «tinc riqueses per a molts anys; ara reposa, menja, beu i diverteix-te». És l’eslògan del consum, avui viscut sota una pressió social tan forta que resulta impossible, fins i tot, de plantejar-se una vida sòbria, saludable i austera. I a aquest eslògan cal afegir-hi: «dona’t permís per a una gran vida!». Aleshores, no podràs ni pensar i ja tindràs a sobre tot un món de consells, comunicacions i publicitat, que t’oferiran elegància, seguretat, poder, benestar, felicitat... fins i tot et vendran mentides tan grans com la que diu que envellir és opcional perquè hi ha un producte meravellós que t’ho soluciona! Us hi heu fixat? Tot és extern. Tot és per «sentir-se bé».

Ai, amic! «Avui mateix perdràs la vida i, de tot això, res de res». Aquesta és la frase de l’evangeli que ens trasllada a la realitat. Enmig l’estiu, l’evangeli colpeja directament al cor d’un dels grans ídols del nostre temps: el consumisme. Vivim envoltats d’estímuls que ens prometen felicitat si comprem, si posseïm, si tenim més. Ens hem acostumat a mesurar el valor de la vida per allò que tenim, no per allò que som ni per allò que donem. És cert. Per tenir una bona vida, per triar i gaudir d’una vida plena, no n’hi ha prou en passar-s’ho bé, i encara menys en passar-s’ho bé seguint les instruccions dels altres i no de la meva consciència, del meu cor. L’ésser humà no té només una dimensió. Ja n’he parlat molts cops (física o biològica, afectiva o emocional, sociocultural i espiritual o transcendent). Necessitem també cultivar l’esperit, tastar la dimensió transcendent, agrair la vida, viure en comunió i solidaritat.

La cultura actual ens diu: «Tu ets el que tens.» Però l’Evangeli ens recorda: «Tu ets el que estimes. Tu ets el que comparteixes».

El problema no és tenir béns o planificar la vida. Jesús no condemna el treball ni l’estalvi, sinó l’absència de Déu i dels altres en la manera com gestionem el que tenim. No li diu «dolent» al personatge de l’evangeli, li diu «insensat», perquè ha viscut d’esquena a la veritat més profunda: que la vida és breu i que el cor només es fa gran quan estima. Jesús conclou amb una frase que ens hauria de fer pensar: «Així és qui atresora per a si mateix, però no és ric davant Déu». Només ets ric davant Déu quan estimes!

Aquesta paràbola és més actual que mai. Estem en una societat que produeix molt i llença molt, on hi ha abundància d’ofertes, però també solituds amagades i pobresa vergonyosa. El repte és saber dir prou, saber viure amb menys per viure millor. És a dir, no neguem la necessitat dels béns materials, però aquests mai podran substituir la vida.

I com costa fer-ho!

Espiritualitat i acció

Diumenge XVI (C)

(Gn 18,1-10a; Sl 14,1b-3b-4b.5; Col 1,24-28; Lc 10,38-42)

Penso que hi ha la necessitat urgent que l’ésser humà —i la Humanitat— desenvolupi la dimensió espiritual. Perquè em fa l’efecte que, de les dimensions de la persona: Emocional (psicològica o afectiva), Física (corporal o biològica), Mental (intel·lectual o cognitiva), Social (interpersonal o comunicativa) i Espiritual, aquesta darrera és la menys desenvolupada en la nostra societat occidental actual. I crec que això respon a una voluntat perversa que espera que les persones pensem menys, no ens qüestionem gaire el sentit de la vida, no tinguem capacitat per transcendir el món, limitem la capacitat d’imaginació i de somni, foragiten Déu del nostre horitzó… Vet aquí. Sense aquesta dimensió espiritual, com farem que l’ésser humà sigui cada cop més humà, cada cop més valent? Al món i a l’Església. Perquè necessitem que arribi l’hora del món i de l’Església de les persones valentes.

Aquesta reflexió m’ha vingut arran de la lectura de l’evangeli d’avui (el de Marta i Maria) i d’una constatació que em sembla clara: cada cop s’instal·la en les nostres converses i en el nostre món la frase: «això no acabarà bé» o, «el món està molt malament». Perquè constatem, des dels espais de bondat que ens resten, com a persones i com a grup o comunitat, que la humanitat sembla malalta. I si està malalta és perquè les persones estem malaltes. Socialment i espiritualment. Al món i a l’Església. El mal es resisteix i lluita. I ho fa a través de les persones dolentes, plenes del pecat de l’orgull, la mala educació, el fracàs personal i l’anorreament del personal. Només serveix ser, cada cop, més submís o submisa. Per poder controlar-ho tot, fins a oblidar-se de la simplicitat del sentit comú. Per plantar cara a aquesta situació cal la valentia de la qual estic intentant parlar. Valentia per superar les pors i les angoixes que la mateixa societat genera per fer-nos més dependents.

Cal anar a l’Evangeli per trobar una solució. Parlem de valentia cristiana? L’evangeli d’avui dona les pautes essencials: escoltar i actuar. Primer, la part més bona, que és escoltar la Paraula de Déu, cultivar-la espiritualment en el cor i, després, actuar al servei dels éssers humans, del món i de la Creació. La valentia d’actuar me la donarà la força interior.

Aquesta és l’essència del cristianisme, l’essència d’aquelles primitives comunitats formades al voltant de la predicació de l’evangeli, sense cap altra diferència que les pròpies de les persones ni cap altra estructura que la dels serveis a la comunitat. Jesús proposava una comunitat al servei del Regne de Déu basada en l’acció a favor de qui patia pobresa o marginació i de lluita contra les injustícies. Jesús suggeria una comunitat d’amor que anava de l’espiritualitat, és a dir, del profund coneixement de Déu, fins a l’acció solidària.

Aquest model d’Església (com la descriu Pau) és com un cos en el qual només Crist n’és el cap. No hi ha una jerarquia que parteix de les classes inferiors i s’eleva cap a estaments superiors, sinó que hi ha un servei de tothom cap a les persones menys importants, més necessitades i més pobres… així es transmet la Bona Nova i s’implanta el Regne.

Tinc por!

Diumenge XV (C)

(Dt 30,10-14; Sl 68,14.17.30-31.33-34.35-36; Col 1,15-20; Lc 10,25-37)

Si jo us digués ara, així sobtadament: tinc por!, i em posés a plorar, segur que amb un cert impacte i preocupació immediata em preguntaríeu: «de què?». O, potser: «què passa?». Algú fins i tot em podria preguntar: «que et passa?». I jo, abatut per una situació d’ansietat respondria que tinc por de morir-me. Com que soc hipocondríac de tota la vida i ho porto bastant malament —qui em coneix ho sap prou bé— miraríeu de distreure’m mentre em prendria unes herbes de relaxació o, fins i tot, alguna substància d’aquelles que et distreuen químicament des de dins. Però una idea us rondaria el cap: «a què ve això avui? Què ha passat?» Mireu. Quan he llegit l’evangeli d’aquest diumenge, el del relat del bon samarità, he pensat: possiblement pocs cops s’ha fet una homilia posant-se a la pell del ferit, del personatge agredit i deixat mig mort a la cuneta del camí. Malferit i deixat sol a les portes de la mort. Us imagineu quina por? L’agressió inesperada, gratuïta i terrible deixà aquell personatge a les portes de l’eternitat. I clar, ara us pregunto i em pregunto: «tinc la vida ben orientada cap a l’eternitat?».

D’una manera o altra totes les religions que hi ha i hi ha hagut proclamen que aquesta vida és un «començar» o un «pas» i que després n’hi ha una altra de definitiva. El missatge és que la nostra vida no pot acabar en desaparició perquè forma part de Déu, de la Vida, la Creació, l’Univers, el Cosmos, el Tot… Aquesta idea d’eternitat, deia, sorgeix en totes les religions com a resposta a la por natural a la mort, al final irrenunciable; perquè el fet d’existir no s’acaba, com a molt es transforma… Vaja, que ens passem la vida «anant» cap a l’altra “vida” que no coneixem. D’aquest fet d’anar cap a una altra vida se’n desprèn una nova pregunta: Tenim un objectiu final per a la nostra existència?

Si ens plantegem la vida eterna com un objectiu, ens trobem amb el problema de pensar que, com que és cosa del més enllà, d’un altre món transcendent, d’una altra dimensió diferent, d’un estat espiritual… no hi ha cap relació entre la vida terrena i la nostra vida actual.

Per a les persones cristianes, la resposta està en la paràbola del bon samarità… i en tot l’ensenyament de Jesús, òbviament.

Ens hem d’acostar a aquella persona. Per fer-ho, hem de saber «veure l’altre». Si passem de llarg, si som incapaços de «veure» l’altre, hem fet de la indiferència la nostra manera d’anar pel món. No em preocupa l’eternitat. Per això Jesús ens demana que no siguem persones indiferents. M’he trobat —i em trobaré— amb multitud de persones. Els que hi entenen diuen que durant la meva vida sabré d’unes cinc mil persones, en coneixeré un miler i, encara d’aquest miler, tindré una relació personal amb un màxim de dues-centes. Més enllà d’estadístiques, el fet és que Jesús ens parla avui de la relació que estableixo amb aquestes persones que coincideixen amb mi al llarg de la vida. Quina actitud prenc amb elles? Sincerament mirat, amb algun faig de sacerdot i passo de llarg com si no les veiés, amb d’altres prenc la decisió de canviar de camí per no trobar-les de cara, i amb unes poques prenc la decisió d’atansar-m’hi i preocupar-me’n.

Aquella persona deshumanitzada, es rehumanitzarà per la nostra actitud. Li donarem una nova significació a la por de morir perquè li plantejarem el que vol dir eternitat. L’existència de l’eternitat allibera de la por a la mort. Estar al costat del Senyor i fer el que ell ens demana és el camí.