Matisos de la vida

Diumenge XXX (C)

(Sir 35,12-14.16-18; Sl 33,2-3.16,18-19,23; 2Tm 4,6-8.16-18; Lc 18,9-14)

Si la bona gent portés un vestit blanc i la mala gent el portés negre, tu, ¿de quin color el portaries? Aquesta pregunta acostuma a tenir una resposta majoritària: el meu vestit seria gris. I sembla, certament, que és una resposta assenyada perquè tothom té, a la seva vida, a la seva personalitat o al seu caràcter, uns matisos que suposen una barreja entre bondat i maldat. També és bastant lògic pensar que la majoria aniria amb un vestit gris claret, ja que la tendència natural és acostar-nos a la bondat. Però, tot i això, també hi hauria vestits molt propers al negre absolut i també al blanc radiant. Finalment, jo m’atreveixo a dir que també hi hauria vestits a ratlles, blanques i negres. Seria el de la gent que exerceix la maldat i la bondat indiferentment del que passa i que pensa només en el seu benestar. Per aconseguir aquest benestar vaig canviant de vestit.

Ara, tornem a fer-nos la pregunta: de quin color és el meu vestit? Però abans de respondre, us proposo tornar a llegir l’evangeli que hem sentit avui, i respondre des de les actituds de pregària que ens proposa el text de Lluc. Quan ho fem, ens trobarem amb una primera i important dificultat: el que em sembla veure en les altres persones, diu més de mi que d’elles, perquè de forma inconscient tendeixo a projectar cap a enfora el que hi ha en el meu interior. Per això, aquell fariseu veu en el publicà allò que ell mateix amaga dins seu. Perquè qui acusa els altres d’injustos, lladres o impurs, desconeix que dins seu també hi habita un petit lladre, injust i impur, encara que no s’arribi a manifestar mai. No ens n’adonem perquè ens identifiquem amb un fals «jo», que és un mecanisme de defensa i justificació de com soc. Ho diré d’una altra manera: Ens construïm un «jo» ideal amb el qual volem rebre reconeixement, destacar socialment i ser persones ben vistes. Però això té un preu molt alt, el preu de renunciar a part de la veritat i viure en l’aparença que, ja ho vam dir fa uns diumenges, és purament artificial i ens devora com a persones.

Quina manera de pregar tan curiosa: «Gràcies, Senyor, perquè no soc com aquell altre». I ho diu —i ho diem— des de l’aparença notòria del que no és, és a dir, instal·lant-nos en la mentida, perquè per molt que ho neguem, la meva vida no és la dels altres. No em compararé amb ningú perquè aleshores tindré un pensament i una mirada realista, no m’enganyaré, per poca cosa que em sembli que faig, per dèbil que em descobreixi o per lluny que estigui del que m’havia proposat. Pensem-hi.

Encara una darrera cosa. La Missió cristiana és la de portar la Justícia de Déu a tot arreu, prop o lluny. I ja vam dir la setmana passada que la Justícia de Déu no és imparcial, sinó que sempre es decanta en favor de qui és feble, explotat o menystingut. Déu no és imparcial, la seva Misericòrdia fa que sentenciï a favor dels pobres. Esdevinguem missioners de la Justícia de Déu cada dia.