Quants cops has dit gràcies, avui?

Diumenge XXVIII (C)

(2Re 5, 14-17; Sl 97,1-4; 2Tm 2,8-13; Lc 17,11-19)

L’evangeli d’aquest diumenge demana una reflexió sobre què significa i què implica ser persones agraïdes. Persones agraïdes de cor. Parlo de l’agraïment que surt del cor perquè forma part de la manera de ser i dels valors en els quals es creu, uns valors que es cultiven i practiquen. Parlo del sentiment de gratitud, de l’actitud que ens fa ser amables amb les persones, que ens fa restar atents als altres, que ens ajuda a valorar en justa manera allò que ens ha estat donat, que ens fa somriure, sentir-nos plens i estimats. Penso que una persona és agraïda quan sap, abans que res, que allò que ha rebut ha estat un regal, una joia per a la seva vida i un gest inesperat i no demanat. A aquest raonament hi hem d’incloure també un matís important, que és el matís de la fe. És un matís que sorgeix de les paraules de Jesús a l’evangeli. Ell no parla d’agraïment, el que destaca per sobre de tot és que, aquella persona agraïda, ha tornat per «glorificar Déu». Perquè donar glòria a Déu va més enllà del fet de donar gràcies.

I això és una mica el contrari del que ens trobem habitualment. Perquè penso que avui, tothom té cada cop la pell més fina, és a dir, ens escandalitzem amb molta facilitat, ens sentim qüestionats per tot i per tothom i ens enfadem cada dos per tres... Tot ens molesta, tot ho posem sota sospita de frau o de mala intenció, tothom sembla esperar alguna mala jugada... Ja no confiem en ningú. L’evolució humana ens ha dut a pensar que tothom és, en potència, una mala persona, i per això ens escandalitzem fàcilment, com a persones i com a col·lectiu. Aquesta actitud ens iguala perillosament a aquella gent del temps de Jesús que s’escandalitza per l’incompliment de les lleis i no pensa en el fet més elemental: aquella gent que titllen d’impura són persones.

I ja sabem que Jesús posa primer les persones. Vet aquí el que ens relata l’evangeli: que la gran majoria d’aquells deu guarits, el primer que fan és anar a què els validessin la seva puresa. Però un se’n torna sense complir la llei. Se’n torna a donar gràcies pensant que era més important donar les gràcies a Jesús que complir la Llei. En definitiva, fa el mateix que Jesús: trenca la llei per posar primer les persones. Jesús va mostrar compassió i comprensió amb els deu i un sol va tornar a donar-li’n gràcies. I no ens equivoquem, Jesús va donar als deu el mateix. No és que el que va tornar hagués rebut més... però potser aquella persona que va tornar tenia més que els altres dins seu. Tenia agraïment profund.

La gratitud, com l’amor, com l’alegria, no depèn del que passa, no depèn dels esdeveniments. La gratitud humana viu amb nosaltres i s’expressa a cada cosa. La veritable gratitud no té tant a veure amb el que passa com amb la forma com jo rebo allò que em passa. La gratitud va amb la meva vida. La gratitud, un cop feta nostre, ja no és un valor, una actitud, la gratitud ha passat a ser part fonamental del que som. I aleshores, fins i tot en la desgràcia sempre hi ha alguna cosa per agrair.

En sabem tant de demanar, i tan poc d’agrair! No es tracta de ser gent ben educada i de fer les coses que estan estipulades... ser una persona agraïda és molt més. Sabeu que és? Jo avui us ho preguntaré d’una altra manera: Quantes vegades has dit, avui, gràcies?