Set de justícia

Diumenge XXIX (C)

(Ex 17,8-13; Sl 120,1-8; 2Tm 2,14-4,2; Lc 18,1-8)

L’evangeli d’avui ens presenta a reflexió un tema profund, difícil i molt actual: la «set de justícia» i, per extensió, una lectura cristiana del que és «justícia».

Quatre vegades hem sentit l’expressió «fer justícia» en aquest relat, que protagonitza una dona, i que és un exemple de la lluita individual en una societat corrupta que abusa de la gent més dèbil i que no té miraments en afavorir aquests abusos, amb l’esperança de beneficiar-se’n. M’estic referint a la societat del temps de Jesús. Jutges que ni temen Déu ni els importen les persones que viuen atropellades per gent poderosa, que no es preocupen per les persones declarades «impures» per una llei antiga, obsoleta i opressora. Sí, encara que no us ho sembli, segueixo parlant del temps de Jesús. I vet aquí que la pregunta final de Jesús és si Déu trobarà fe a la terra! Justícia i fe! Avui l’evangeli ens proposa reflexionar sobre un problema: Les situacions injustes desafien la fe i la forma d’actuar de les persones cristianes.

En la mesura que a la vida de cada dia hi ha més «set de justícia», podem concloure que la vida és menys justa i hi minva la fe. Perquè quan una persona viu, en pròpia carn o en el seu entorn, una situació injusta, la seva confiança minva, la seva fe trontolla. I no per la situació per ella mateixa —ja coneixem l’existència del mal—, sinó pel que ens afecta veure que la solució premia la injustícia. I per què es produeix això? Per la feblesa de qui imparteix justícia, per la indecència de qui té el poder, per la corrupció de qui s’aprofita de les entranyes de pecat i per la insensibilitat que s’exhibeix envers les persones i a la societat. I quina és la llei de tota aquesta gent, llops amb pell de xai com els anomenava Jesús? La base de la seva actuació és la duresa, l’abús i el despotisme que practiquen amb qui és dèbil i, alhora, la submissió davant qui és més poderós, més abusador i més dèspota que ells. Aquesta situació, en més o menys escala, es passeja per les nostres vides. Ho veiem, ho patim i posa a prova la fe, fa minvar l’esperança i fa trontollar l’amor. S’actua injustament, maliciosament i es creu que

I és aleshores quan tenim «set de justícia». Quan el mateix Jesús a les benaurances ens diu que «feliços els qui tenen set de ser justos», aquest tenir set de justícia es converteix en set de ser justos, és a dir, de practicar la justícia. Assistim a una mostra del fracàs social de la justícia i a la irrupció de la justícia de Déu. Però, insisteixo, hi ha «set de justícia». Hi ha set d’aquest tipus de justícia que va més enllà de la llei. Segons el Mestre, no es pot complir la llei eficaçment i al mateix temps oprimir les vulnerabilitats. I per això diu que primer cal buscar el Regne i no preocupar-se per la resta, que Déu ja en té cura.

És propi de la gent cristiana tenir set de justícia, perquè mai la justícia humana s’assemblarà a la justícia de Déu. Però aquesta llunyania no equival a desentendre’s de les injustícies humanes.