Malament, gràcies a Déu

Diumenge XXXIII (C)

(Ml 3,19-20a; Sl 97,5-7.9; 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19)

Estem acabant l’any litúrgic. També estem ja en els darrers dies de l’Any Sant Jubilar (recordeu que acaba el dia de la solemnitat de l’Epifania). I, òbviament, encarem les darreres setmanes de l’any civil. La Litúrgia ens parla dels «darrers dies» i del «judici final». Les lectures tenen un marcat to apocalíptic. El món s’acaba i cal dur a terme els preparatius.

Davant aquesta perspectiva se’ns demana paciència i fortalesa. I tot plegat embolcallat d’esperança. Vet aquí. L’Esperança que no defrauda, que no enganya, com diu el lema de l’any jubilar. Esperança en el que vindrà. Esperança en l’acompliment de les promeses del Senyor. Esperança en el Regne. Però... Aix! Sempre hi trobem un però!

Just avui fa un any, en les mateixes circumstàncies, fèiem una reflexió similar i ens trobàvem com avui, aclaparats i engolits per una realitat que s’entossudeix a dur-nos la contrària.

Arribats aquí, cal preguntar-nos: Les angoixes, les persones o les circumstàncies que ens han estat aclaparant durant tot un any, ens han ocupat excessivament els dies? Si és així, no hem fet cas a Jesús. Ell ens diu: «Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells». És cert! És vital per a la nostra salut mental i emocional, per a la nostra pau personal i per a poder entendre el pas d’un any, mantenir-nos lluny de certes persones, situacions i ambients que anomenem tòxics, que ens consumeixen emocionalment i afecten l’esperança en el futur. I la nostra actitud, fonamentada en l’esperança, no és el lament, és la confiança. Ni tampoc és la ràbia. Ni tan sols la confiança en què tot canviarà i tot acabarà bé, com a les pel·lícules de Nadal. No. Perquè és possible que no acabi bé, si més no de forma immediata. Aleshores, hem de recordar que Déu mai no ens abandona, per molt difícil que sigui d’acceptar la realitat en temps foscos.

La confiança i la seguretat de l’Amor de Déu, és a dir, de l’esperança cristiana, ens demana de no «perdre l’oremus» mai, passi el que passi, ens passi el que ens passi —perquè ja hem après que cada cop que «perdem l’oremus» perdem una mica de nosaltres. I és precisament per això que, sempre que parlem d’esperança, parlem d’aquella esperança que va dur a Jesús a la Resurrecció. Fins i tot quan vivim moments d’abatiment, de dubte, de ràbia o de crisi. Fins i tot quan ens sentim com a fora de lloc en aquest món. I què passa? Que normalment ens sentim fora de lloc quan ens atrapen les crisis, les ruptures, les malalties, els sofriments... siguin propis, de les persones que coneixen, de la societat on vivim o del planeta sencer. En aquestes situacions se’ns convida a mantenir l’esperança cristiana i allunyar la ràbia; se’ns convida a fer nostre la mirada compassiva de Jesús i allunyar les males influències; se’ns convida a la pràctica de l’esperança activa, que fa que tendim ja cap a albirar allò que esperem i allunyar-nos d’allò que encega.

Se m’acut acabar amb una idea que refermi la nostra confiança en Déu. Quan ens pregunten com va tot, acostumem a respondre amb un agraït: «tot bé, gràcies a Déu!». ¿Què me'n diríeu si ara jo us proposés de contestar, a la mateixa pregunta, dient un «malament, gràcies a Déu!»; quan les coses no van bé, quan ronda el maligne per la nostra vida, quan travessem una foscor? Sabem veure la presència de Déu que, en moments dolents, és quan amb més insistència ens diu «t’estimo?».