Pedres amb vida

Dedicació basílica Sant Joan del Laterà

(Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9; 1Co 3,9b-11.16-17; Jn 2,13-22)

Avui no celebrem el diumenge que tocaria (XXXII del Temps Ordinari) sinó que celebrem la Festa de la dedicació de la Basílica del Laterà. Això per què? Situem-nos una mica. El Celi (Monte Celio) és un dels set turons de Roma on hi havia el Palau imperial del Laterà, que va regalar l’emperador Constantí al papa Silvestre. Allí s’hi erigí la catedral de Roma, la seu del bisbe, és a dir del papa. Se l’anomenà «mare i cap de totes les esglésies de la ciutat i del món». I ens podem preguntar: Això és tan important perquè aquesta festa passi davant del diumenge, que és el dia del Senyor?

Per entendre el sentit profund de celebrar la data de la dedicació d'aquesta i de totes les esglésies, hauríem de revisar què vol dir allò que anomenem habitualment església, l’edifici on ens reunim. Ho hem de revisar perquè sabem que la veritable església, on habita l’Esperit Sant, és la comunitat reunida. Perquè sabem que on hi ha dues o més persones reunides en nom de Jesús, Ell hi és. Perquè sabem que la presència de Déu no està lligada a cap lloc concret. Perquè sabem que l’Església de Jesús està feta de «pedres vives». I encara podríem recordar el diàleg de Jesús amb la samaritana, allà al pou de Sicar: «Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorar el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat» (Cf. Jn 4,20-23).

Qualsevol intent de localitzar Déu en un lloc concret és un risc que pot acabar fent-nos dedicar a Déu només una hora a la setmana, tot representant dos papers contradictoris: sagrat i profà a la vegada. No es pot concebre allò que és sagrat com un temps i un espai determinats que es manifesten en l’afany de construir temples que es queden buits, mentre som poc sensibles als problemes que suposen que les persones visquin plenament. Ens pot passar que, com als fariseus, fem grans ofrenes al temple, i oblidem els deures de caritat envers els altres, creients i no creients.

Però hem de tenir un respecte envers el lloc on ens reunim. És el respecte que tenim al Poble de Déu i al Déu que hi habita. Per això, quan celebrem la dedicació d’un temple fet de pedres, el que celebrem és el principi bàsic de la nostra fe. El poble, unit en un sol Senyor i una sola fe, es reuneix en assemblea. I és en aquest moment, no abans, que necessita els temples materials. I és aleshores que la comunitat edifica la seva casa, càlida i acollidora.

Per això l’evangeli d’avui és el de Jesús al Temple de Jerusalem, un episodi que recullen els quatre evangelis: Aquella ignomínia pel poble jueu que tenia en el temple el centre de la seva vida, Jesús la transforma en un anunci del temple definitiu, el temple de les persones. El gest de Jesús és, un cop més, un gest profètic. Perquè veu que en aquell temple ningú no es recorda dels pobres ni ningú dona culte a Déu.

Nosaltres, quan celebrem l’aniversari d’un temple, no podem oblidar que la cristiana és una religió profètica que neix a redós de l’Esperit de Jesús, que habita en el cor de les persones. I quan aquestes persones es reuneixen, aquest esperit comú presideix l’assemblea. És aleshores quan aquella assemblea esdevé veritable Església, l’església de les pedres vives.