Diumenge I d'Advent (A)
(Is 2,1-5, 14-16; Sl 121, 1-2.4-9; Rm 13,11-14a; Mt 24, 37-44)
I el profeta crida: «Prou abusos!!». Tant els que cometen la gent sense entranyes com els que cometem nosaltres amb nosaltres mateixos. I continua cridant: «Vigileu!! Tingueu els ulls oberts!! Alerta!!». I Jesús ho repeteix a l'Evangeli: «Vigileu, esteu atents!!».
Aquesta situació la plantegen les lectures d’aquest primer diumenge d’Advent i, pràcticament, durant bona part de l’Advent. Però avui em ve de gust començar preguntant-te a tu: penses que tanta situació estressant, perillosa i vigilant (vigila!, alerta!, atenció!) viscuda personalment, dirigida a mi, em portarà prou pau per poder mirar el bressol d’un nadó i veure-hi Déu? Sincerament, ho dubto. No llegeixis aquests missatges de «Vigila!! Alerta!!» des de l’Antic Testament, és a dir, des de la Llei, des d’una educació en la por. Llegeix-los des de la llibertat.
Ho provaré de dir d’una altra manera: Penses que des de la sospita i el sofriment podré alegrar-me d'anar cap al meu personal Betlem? Vull viure un esplèndid i meravellós Betlem, aquest any. Vull veure el rostre de Déu, vull saber mirar a la cara del nadó de Betlem perquè, així, sabré fer-ho sempre. I, perquè no, també per aprendre a mirar el rostre de Déu, quan sigui el moment final, i reconèixer-hi el rostre i els ulls de l’infant Jesús.
Miraré de proposar-vos, per aquest Advent, quatre exercicis. Un per setmana. Avui, per fer front a aquest estrès de l’ànima i del pensament que suposa tant de «Vigila!!, i Alerta!!», proposo la prova del seixanta. Ara que el meu pensament sembla que vol la independència de la resta del cos, he d’aturar-me per trobar-me amb Déu. Com que hi ha situació tensa, costa més clar. I aquest és l’esforç que em demana l’Advent. Donar-me seixanta segons, seixanta minuts, seixanta hores per combatre l’estrès. Per preparar-me per mirar als ulls a Jesús infant. Amb la calma com a consellera i amb la idea clara que és per preparar bé aquest Nadal que, com ja t’he dit, vull que sigui esplèndid i meravellós per a mi i per la gent de la meva vida.
Al·lucino que Déu es posi a les nostres mans en la senzillesa de Betlem i m’aclapara que confiï en mi. Com no puc dedicar-li un temps per mirar-li als ulls?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada