És dur estar en el món

Diumenge XX (C)

(Jr 38,4-6.8-10; Sl 39,2-4.18; He 12,1-4; Lc 12,49-57)

És, aquest que acabem d’escoltar, un evangeli que genera intranquil·litat. No ho creieu? I, a més, la veritat és que no l’entenem massa, almenys a mi em passa. I no només l’evangeli, les lectures d’aquest diumenge contrarien els nostres pensaments lògics, perquè no presenten la nostra vida com a un equilibri de pau i tendresa, sinó que la presenten en un clima de violència i contradicció. 

Hem començat per un fragment del profeta Jeremies, que és llançat a un pou perquè aquella societat preferia silenciar les veritats incòmodes. I la veu dels profetes ha estat sempre incòmode, perquè és difícil simpatitzar amb qui demana trencar l’estat de coses. Però Déu reacciona i rescata la veu de la profecia perquè no mori en el silenci. És el Senyor, és Déu, qui escull salvar el testimoni de la veritat.

La carta als hebreus tampoc ens parla de temps de flors i violes. Ens ha presentat la vida cristiana com una cursa, una marató, i ens demana de superar tot obstacle i córrer amb la mirada posada en Jesús, perquè ell ja va córrer la cursa i va suportar la creu amb esperança. La nostra carrera també és real i ens cansa, és dura i compta amb moltes dificultats. Però ho fem amb esperit fort perquè Déu ens acompanya.

I, finalment, l’evangeli ens sacseja: Jesús afirma que no ha vingut a dur pau, sinó foc; i parla de divisió, fins i tot en el si de la família.

Tot plegat té un sentit. El que rebem no és una invitació a l’odi, sinó a la fidelitat radical: el «foc» simbolitza l’amor purificador de Déu que crema tot el que impedeix l’aliança amb Ell, i crida a escollir entre seguir-lo o acomodar-se. Aquesta elecció pot generar conflicte, però forma part del camí del seguiment. Ho puc dir d’una altra manera: Resulta que la pau de Crist no consisteix en una absència de lluita, ni s’assembla a una situació d’indiferència on no hi ha conflictes, on tot és igual. Aquest no és el camí que du cap a Déu, malgrat que el fem sevir d’excusa per no fer res, per seguir fent, des de la comoditat, el que sempre hem fet. En nom de la pau, entesa com l’absència de conflictes, es busca el nostre benestar, el benestar d’uns pocs, tot i que sabem prou bé que hi ha gent que acaba arraconada en les seves vulnerabilitats, unes vulnerabilitats que no volem que siguin les nostres. Aquesta, definitivament, no és la pau que Jesús va venir a portar al món perquè l’únic que cerca és adormir les nostres consciències i extirpar les nostres pretensions d'igualtat en la dignitat humana. Aquesta és, precisament, la pau que hem de denunciar com a profetes, fins i tot en l’àmbit familiar, fins i tot corrent el risc d’enfangar-nos per la gelosia aliena.

I és que la pau de Crist és tot el contrari a la falsa pau. En el món d’avui en sabem força de pau falsa. Aquesta pau que és falsa és la que Jesús ha vingut a cremar perquè condueix a no pensar en res més que amb mi mateix. I no cal que hi afegim més. Bé, sí, podem acabar amb un fragment de l’evangeli de Joan: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no us dona. Que els vostres cors s’asserenin i no tingueu por» (Jn 14,27).