Ai! Petit ramat!

Diumenge XIX (C)

(Sv 18,6-9; Sl 32,1.12.18-20.22; He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48)

«No tingueu por petit ramat», comença l’evangeli d’aquest diumenge. Ja ho heu vist: el primer que he fet en sentir aquestes paraules del Senyor és mirar al meu voltant. Quantes persones som aquí? Poca gent, certament. Per tant, som també un «petit ramat» i, a més, un ramat carregat d’anys. Ho sabem prou bé. A les nostres eucaristies, celebracions, reunions o activitats acudim poques persones, i habitualment som les mateixes. Jo, fent cas a Jesús, m’he fet ressò de la seva pregunta: Ens fa por ser poca gent? O, potser, és una excusa per justificar la tebiesa de la nostra fe i de la nostra decisió de seguir-lo?

El món vol seguretats col·lectives que aixopluguin les nostres seguretats individuals. Per això, de sempre, la gent s’ha refugiat en les tradicions dels grups, en la família, en el poble, en l’associació, en la parròquia, en l’Església. Si això desapareix, què ho substitueix? Doncs altres connexions, segurament més febles i menys bidireccionals: La connexió amb l’equip de futbol, amb el concert del grup o de l’ídol, amb les masses enfervorides que segueixen persones famoses, artistes o influencers, amb la marca de moda... I és que, repeteixo, a l’ésser humà li agrada sentir-se aixoplugat per la col·lectivitat. I quan això manca, busca masses amb poques normes i molt d’anonimat on deixar-se anar no signifiqui veure’s qüestionat. Per això, penso, ens fa l’efecte que abans semblava més fàcil ser creient, com semblava més fàcil moltes altres coses; no hi havia gaire on triar, l’elecció no era sempre voluntària i tampoc el sentit de pertinença era molt marcat. Voleu un exemple personal? Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, em vaig sentir així. Vaig abandonar les seguretats i en vaig buscar d’altres, per exemple, em vaig apuntar a la parròquia, un món desconegut per a mi, o apuntar-se a grups festius, o enrolar-se a un voluntariat social o gratificant. La gent, el que vol és estar acompanyada. Apuntar-se a un col·lectiu abans et venia donat, ara l’has de cercar. I aquí la massificació substitueix al compromís.

Els immigrants són del Barça —o del Madrid—, en els reportatges, notícies i imatges d’altres continents, veiem sovint joves abillats amb les samarretes dels grans clubs europeus. Per què? Perquè és un succedani senzill i poc comprometedor del desig d’una cosa millor, d’una integració.

Ara, l'oferta és immensa i sovint no exigeix massa compromís més enllà que el seguiment. Aquí hauríem d’introduir una nova reflexió sobre els interessos no explicitats de qui crea, manipula i nodreix de continguts i d’ideologies aquests nous grups o centres d’interès. Ja n’he parlat altres diumenges.

Retorno, per acabar, a l’inici. Massa sovint ens lamentem de ser comunitats minses. És cert. Però, ens fa por de ser poca gent? Som els que som, millor dit, som els que hem de ser. Estem reunits perquè volem. Hem de tenir por, sí, que el nostre testimoni no sigui creïble i que no animi. Que ens confonguin amb una oferta més. I em pregunto: perdem el temps anhelant multituds? Es veu que ja no recordem la ferma decisió de Déu de fiar-se de nosaltres, encara que només trobi una sola persona bondadosa, per salvar el món.

Tot això de la por va lligat a l’esperança. I també corren mals moments per a l’esperança humana. Que viu en estat de resistència més que en estat d’iniciativa. A nosaltres va dedicada la paràbola d’avui: Estigueu a punt, passi el que passi, mantinguem-nos amb fermesa en la fe. El futur és en mans de l'Esperit, no de les nostres pors.

Fa por ser pocs? No. Fa por la solitud. I amb Déu en nosaltres, no hi ha solitud.