Consum institucionalitzat

Diumenge XVIII (C)

(Coh,2.2,21-23; Sl 89,3-6.12-14.17; Col 3,1-5.9-11; Lc 12,13-21)

Ja fa molts anys, decennis diria jo, que hem «institucionalitzat» el consum. Abans, només criticàvem el consum per Nadal i fèiem servir el tema per a les nostres homilies nadalenques tot dient que ens semblava un disbarat gastar i gastar sense aturador i que encara era més greu, que cada cop hi hagués més famílies que s’endeutaven per a poder consumir coses que no eren, ni tan sols, necessàries.

Ara us pregunto: A quantes converses familiars o d’amics sorgeix el tema de «el món està fatal» i ens empipem quan constatem com ens estan manipulant per a fer, pensar, dir i consumir el que no hem decidit nosaltres mateixos. I vet aquí que l’evangeli que hem escoltat avui ens diu: «tinc riqueses per a molts anys; ara reposa, menja, beu i diverteix-te». És l’eslògan del consum, avui viscut sota una pressió social tan forta que resulta impossible, fins i tot, de plantejar-se una vida sòbria, saludable i austera. I a aquest eslògan cal afegir-hi: «dona’t permís per a una gran vida!». Aleshores, no podràs ni pensar i ja tindràs a sobre tot un món de consells, comunicacions i publicitat, que t’oferiran elegància, seguretat, poder, benestar, felicitat... fins i tot et vendran mentides tan grans com la que diu que envellir és opcional perquè hi ha un producte meravellós que t’ho soluciona! Us hi heu fixat? Tot és extern. Tot és per «sentir-se bé».

Ai, amic! «Avui mateix perdràs la vida i, de tot això, res de res». Aquesta és la frase de l’evangeli que ens trasllada a la realitat. Enmig l’estiu, l’evangeli colpeja directament al cor d’un dels grans ídols del nostre temps: el consumisme. Vivim envoltats d’estímuls que ens prometen felicitat si comprem, si posseïm, si tenim més. Ens hem acostumat a mesurar el valor de la vida per allò que tenim, no per allò que som ni per allò que donem. És cert. Per tenir una bona vida, per triar i gaudir d’una vida plena, no n’hi ha prou en passar-s’ho bé, i encara menys en passar-s’ho bé seguint les instruccions dels altres i no de la meva consciència, del meu cor. L’ésser humà no té només una dimensió. Ja n’he parlat molts cops (física o biològica, afectiva o emocional, sociocultural i espiritual o transcendent). Necessitem també cultivar l’esperit, tastar la dimensió transcendent, agrair la vida, viure en comunió i solidaritat.

La cultura actual ens diu: «Tu ets el que tens.» Però l’Evangeli ens recorda: «Tu ets el que estimes. Tu ets el que comparteixes».

El problema no és tenir béns o planificar la vida. Jesús no condemna el treball ni l’estalvi, sinó l’absència de Déu i dels altres en la manera com gestionem el que tenim. No li diu «dolent» al personatge de l’evangeli, li diu «insensat», perquè ha viscut d’esquena a la veritat més profunda: que la vida és breu i que el cor només es fa gran quan estima. Jesús conclou amb una frase que ens hauria de fer pensar: «Així és qui atresora per a si mateix, però no és ric davant Déu». Només ets ric davant Déu quan estimes!

Aquesta paràbola és més actual que mai. Estem en una societat que produeix molt i llença molt, on hi ha abundància d’ofertes, però també solituds amagades i pobresa vergonyosa. El repte és saber dir prou, saber viure amb menys per viure millor. És a dir, no neguem la necessitat dels béns materials, però aquests mai podran substituir la vida.

I com costa fer-ho!