La veritable humilitat

Diumenge XXII (C)

(Sir 3,17-18.20.28-29; Sl 67,4-7.10-11; He 12,18-19.22-24a; Lc 14,1.7-14)

Jesús, fill de Sira, és l’autor del text de la primera lectura. Aprofito per recomanar-vos que llegiu el llibre sencer i de forma pausada. Es tracta de l’obra d’un dels darrers savis d’Israel, que es va dedicar a preparar la joventut per afrontar el que suposava seguir la Llei i les tradicions d’Israel en un moment –l’any 180 aC– en el que el món grec i les seves idees eren molt presents i es feia difícil mantenir intacte la pràctica de la fe en el Déu d’Israel. El llibre, a més, obre la porta a una mentalitat diferent, mentalitat que ja albira el missatge de Jesús de Natzaret.

Ho heu vist? Repetim-ho: «Actua amb dolcesa en tot el que facis i seràs més estimat que un home generós. Com més important siguis més humil t'has de fer». Ho veieu? El que deia i feia Jesús, conscient de la importància de la senzillesa: «Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

L’actual constel·lació social encara considera les persones humils com a persones admirables. ¿Us heu fixat que en un món tan materialista com el nostre, encara admirem les persones senzilles i humils i ens fan angúnia les orgulloses? Atenció, però, humilitat no vol dir ser una persona poruga, que s’encongeix davant les altres, ni vol dir ser persona de pocs coneixements... Ho deia brillantment santa Teresa “Una vez estaba yo considerando por qué razón era nuestro Señor tan amigo de la humildad, que púsome a consideración esto: que es porque Dios es Verdad, y la humildad es andar en Verdad” (6M 10,7). Aquest és el sentit real de què vol dir ser humil: Reconèixer tot allò de bo que hi ha en mi i reconèixer, a la vegada, els meus defectes i limitacions. D’aquesta manera no em creuré mai superior als altres. Perquè caminaré en la Veritat. I no em sabrà greu que una persona tiri endavant, que vagi més lluny que jo perquè m’hauré impregnat de veritat, de realisme. I el que és real i cert és que tenim limitacions. Saber-se amb limitacions ens apropa a la humilitat i ens estalvia la frustració de voler caminar pels camins intransitables de l’orgull i d’establir relacions de dependència, submissió o domini. Ens estalvia pensar que som els primers, que serem els primers al Regne. Recordeu el que dèiem de la porta estreta?

Acabo. Imagineu que hem estat convidats a un acte. Quan arribem veiem que hi ha una targeta amb qui ha de seure a cada lloc. Què fem primer? Mirar qui han posat al nostre voltant. Darrere aquest fet, sense malícia, hi ha les actituds dels textos de les lectures d’avui, textos que parlen de privilegis, del dret als primers llocs, de quines són persones humils o orgulloses... Ens parlen de quin lloc ocupem a la constel·lació social i, sobretot, quin és el lloc que creiem que hauríem d’ocupar. Encara que m’allargui una mica, veiem algunes actituds: La primera: Uf! Al costat d’aquest no! I m’afanyo a canviar la meva tarja –i les que siguin– per una companyia "adequada". Segona: la crítica: Ves!, tal persona està a la taula de la presidència; vaja!, darrere la columna, jo que fa anys que vinc. Tercera: Les autoritats a més de no pagar seuen a la primera fila. Quarta, les justificacions: Hauríem de seure per ordre d’arribada, haurien de deixar triar...

Un escenari diferent. Hi ha tots els llocs lliures, cadascú pot seure on vulgui... però hi ha uns quants llocs, els millors, on posa: Reservat. Trobaríem unes altres actituds. La de les persones que es creuen que tenen el dret a seure en un dels llocs reservats: polítics, càrrecs eclesiàstics, civils o militars, qui és de la junta... ja van cap als llocs del privilegi perquè estan acostumats, i si hi ha algun inconvenient, etziben: Per mi no hi seuria, però és cosa del protocol!

Com resol Jesús aquell menjar? Quan arriba i observa que havien escollit ja els primers llocs, proposa la imatge de qui seu davant i qui darrere, posant com a barem la veritable humilitat, aquella humilitat que promou la senzillesa i l’austeritat.