La porta estreta

Diumenge XXI (C)

(Is 66,18-21; Sl 116,1-2; He 12,5-7; Lc 13,22-30)

La nostra reflexió dominical, a la llum de les lectures d’avui, es basarà a intentar respondre a una pregunta. Hem escoltat a l’evangeli que Jesús parla de la porta del Regne… d’una porta que és estreta. Com deu ser l'entrada al Regne de Déu? Quin camí deu portar a l'eternitat? I encara alguna pregunta més: Hi ha diferents accessos? Hi ha portes diferents? Pel que ens diuen les paraules de Jesús, la diferència no té res a veure amb qui ets, ni a quina nació pertanys, ni quines són les teves idees… només importa si ets comptat entre les persones creients. D'acord. Però creients de què? O creients en qui?

I aquí comença la reflexió.

Per entrar al Regne del Cel hi ha una porta “flexible”, que s’estreny i s'eixampla davant les persones. És una porta estreta per al pecat, ampla per a qui demana perdó. És una porta estreta per a qui s’engreixa de vanitat, ampla per a qui se sap feble. És una porta estreta per a la mentida, ampla per a la veritat. És una porta estreta per a les maquinacions i malfiances, ampla per la confiança.

Com em preparo jo per passar per aquesta “porta”? Soc conscient que hi ha persones per a les quals, passar per la porta, els serà difícil perquè la trobaran massa estreta? No hi passaran aquelles persones que per assegurar-se l'entrada s’estan davant la porta esperant ser les primeres… Penseu en com algunes persones avui fan servir la mateixa frase de l’Evangeli: «Hem estat sempre amb els que manen, hem estat sempre bons i hem resat molt! Som sacerdots, som de Càritas, donem molt a l'Església, resem molts rosaris… Sempre hem estat davant la porta… fins i tot hem procurat que no hi entri ningú que no s’ho mereixi!!». Ah! I Jesús explica que el cap de casa dirà: «No sé d’on sou!». Quin mal fa de sentir això!!

No ho malinterpreteu. Evidentment, no vull dir que ser de Càritas, pregar molt, donar molt o resar molts rosaris sigui dolent. De cap de les maneres!

El que vull dir és que no s'hi val fer-ho per poder estar davant, per quedar bé, per tenir punts per entrar. Si no hi ha amor i humilitat tot aquest esforç no serveix, perquè el que eixampla la porta és la humilitat, és l'Amor… No hem de fer el bé perquè ens pengin medalles, és a dir, perquè m’eixamplin la porta a mi, ho hem de fer per convicció. La mateixa porta que resulta estreta pels uns, la mateixa porta és ampla pels altres. És el pecat que estreny la porta i és l'Amor que l'eixampla.

Si creiem que això és així i actuem d’acord amb allò que creiem, aleshores sí que comptarem, aleshores sí que ens trobarem davant una porta que s’adaptarà a les nostres mides.

No perdem el temps preguntant-nos qui podrà entrar i qui no entrarà per una porta tan petita. Qui ens ha dit que és petita? No classifiquem ni judiquem, que no ens pertoca. Concentrem-nos en la porta. Si encara la veiem petita, és que ens queda alguna cosa a fer. Perquè recordeu que la porta, com hem dit, és flexible.