Tinc por!

Diumenge XV (C)

(Dt 30,10-14; Sl 68,14.17.30-31.33-34.35-36; Col 1,15-20; Lc 10,25-37)

Si jo us digués ara, així sobtadament: tinc por!, i em posés a plorar, segur que amb un cert impacte i preocupació immediata em preguntaríeu: «de què?». O, potser: «què passa?». Algú fins i tot em podria preguntar: «que et passa?». I jo, abatut per una situació d’ansietat respondria que tinc por de morir-me. Com que soc hipocondríac de tota la vida i ho porto bastant malament —qui em coneix ho sap prou bé— miraríeu de distreure’m mentre em prendria unes herbes de relaxació o, fins i tot, alguna substància d’aquelles que et distreuen químicament des de dins. Però una idea us rondaria el cap: «a què ve això avui? Què ha passat?» Mireu. Quan he llegit l’evangeli d’aquest diumenge, el del relat del bon samarità, he pensat: possiblement pocs cops s’ha fet una homilia posant-se a la pell del ferit, del personatge agredit i deixat mig mort a la cuneta del camí. Malferit i deixat sol a les portes de la mort. Us imagineu quina por? L’agressió inesperada, gratuïta i terrible deixà aquell personatge a les portes de l’eternitat. I clar, ara us pregunto i em pregunto: «tinc la vida ben orientada cap a l’eternitat?».

D’una manera o altra totes les religions que hi ha i hi ha hagut proclamen que aquesta vida és un «començar» o un «pas» i que després n’hi ha una altra de definitiva. El missatge és que la nostra vida no pot acabar en desaparició perquè forma part de Déu, de la Vida, la Creació, l’Univers, el Cosmos, el Tot… Aquesta idea d’eternitat, deia, sorgeix en totes les religions com a resposta a la por natural a la mort, al final irrenunciable; perquè el fet d’existir no s’acaba, com a molt es transforma… Vaja, que ens passem la vida «anant» cap a l’altra “vida” que no coneixem. D’aquest fet d’anar cap a una altra vida se’n desprèn una nova pregunta: Tenim un objectiu final per a la nostra existència?

Si ens plantegem la vida eterna com un objectiu, ens trobem amb el problema de pensar que, com que és cosa del més enllà, d’un altre món transcendent, d’una altra dimensió diferent, d’un estat espiritual… no hi ha cap relació entre la vida terrena i la nostra vida actual.

Per a les persones cristianes, la resposta està en la paràbola del bon samarità… i en tot l’ensenyament de Jesús, òbviament.

Ens hem d’acostar a aquella persona. Per fer-ho, hem de saber «veure l’altre». Si passem de llarg, si som incapaços de «veure» l’altre, hem fet de la indiferència la nostra manera d’anar pel món. No em preocupa l’eternitat. Per això Jesús ens demana que no siguem persones indiferents. M’he trobat —i em trobaré— amb multitud de persones. Els que hi entenen diuen que durant la meva vida sabré d’unes cinc mil persones, en coneixeré un miler i, encara d’aquest miler, tindré una relació personal amb un màxim de dues-centes. Més enllà d’estadístiques, el fet és que Jesús ens parla avui de la relació que estableixo amb aquestes persones que coincideixen amb mi al llarg de la vida. Quina actitud prenc amb elles? Sincerament mirat, amb algun faig de sacerdot i passo de llarg com si no les veiés, amb d’altres prenc la decisió de canviar de camí per no trobar-les de cara, i amb unes poques prenc la decisió d’atansar-m’hi i preocupar-me’n.

Aquella persona deshumanitzada, es rehumanitzarà per la nostra actitud. Li donarem una nova significació a la por de morir perquè li plantejarem el que vol dir eternitat. L’existència de l’eternitat allibera de la por a la mort. Estar al costat del Senyor i fer el que ell ens demana és el camí.