Candidatura al fariseisme

Diumenge XXVI (C)

(Am 6,1a.4-7; Sl 145,7-10; 1Tm 6,11-16; Lc 16,19-31)

Som nosaltres, avui, els nous fariseus? Precisament nosaltres, els cristians i les cristianes amb un compromís concret, tenim més punts per assemblar-nos als fariseus? De tan segurs que volem estar i de tan tranquil·la com volem tenir la consciència —com hem escoltat en el fragment del profeta Amós— acabem tornant-nos insensibles a Déu, als desastres i als patiments de la resta de gent. I si això equival a practicar la incoherència, ho fem: Diem una cosa i en fem una altra. Pensem d’una manera i n’expressem una altra de contrària. Veiem el sofriment i ens en rentem les mans. Sabem el que hauríem de fer i fem una altra cosa. Això és presentar candidatura al fariseisme.

Quina inconsciència respecte a la realitat del món i de les nostres vides! Una inconsciència que practiquem fent tot el possible per allunyar-nos de les situacions, persones i esdeveniments que ens resulten incòmodes. Perquè són moments que ens recorden que hauríem d’actuar d’una manera que no actuem; són esdeveniments que posen en dubte el nostre ser de fills i filles de Déu; són relacions amb persones que exerceixen maldat o signifiquen el contrari del que creiem. D’aquesta manera ens allunyem de la denúncia profètica d’aquestes situacions i restem en la tranquil·litat d’una consciència anestesiada.

La gran intuïció d'Amós vas ser dir que, la relació amb Déu, no és una cosa natural, no és una cosa inamovible, sinó que és una relació moral que té molt a veure amb les exigències d’un comportament ètic i social. I Amós posa l’èmfasi a denunciar que el comportament d’Israel era contra natura perquè oblidava que la Creació i l’esdevenir de la història no pertanyen a Israel, sinó que pertany a Déu. Són paraules dures, les d’Amós, que adverteixen del perill de la comoditat de centrar-se en el seu benestar, sigui individual o grupal. Per això descriu amb ironia fina el comportament dels governants del poble que acaben esdevenint cecs socials i l’antítesi del mateix poble. Cal que ho relacionem amb la situació actual?

Aquesta és, també, l'experiència del ric de l’evangeli i és l’experiència llastimosa de no poques persones del nostre entorn, del nostre dia. És una paràbola que sembla redactada per a nosaltres. Jesús presenta un ric ostentós, poderós, que viu luxosament, que sempre està de festa. Quina vida! I no vull dir que nosaltres siguem així, però potser sí que ho voldríem ser. En l'àmbit moral vindria a ser el mateix. I el relat fa un zoom amb una càmera a l'escena plantejada per Jesús: a prop del ric hi trobem l'antítesi: la misèria, el que no sap ni què són les festes, l'exclòs, que no té res per menjar, ni les sobres del ric. La pobresa total.

L'escena ens resulta intolerable, fins i tot insuportable. El ric ho té tot i el pobre, res. El ric no necessita cap ajuda de Déu i, evidentment, ni s'adona de la presència del pobre Llàtzer que té com a única esperança Déu. I aquí sí que s'assembla a tants milers i milers d'éssers humans del nostre dia.

Jesús treu el vel, desemmascara la realitat. I la realitat és que el ric no traspassa mai la porta que el separa del pobre. No s'acosta mai als pobres. I aquesta enorme distància que el ric posa en aquesta vida es torna un barranc infranquejable, en un abisme definitiu entre ambdós que té un nom: L’escletxa immensa entre persones. Una escletxa que creix i de la qual molts cops ni ens n’adonem. No és només econòmica, és social, és educativa, és d’oportunitats, és de convivència, és de bondat...