Mirar més enllà

Diumenge III d’Advent (A)

(Is 35,1-6.10; Sl 145,7-10; Jm 5,7-10; Mt 11,2-11)

Ja som al tercer diumenge d’Advent, el diumenge de l’alegria, el diumenge Gaudete. Tonen a ser protagonistes de les lectures, Isaïes, Joan Baptista i el Messies, però avui amb una visió més optimista. Isaïes anuncia que el desert florirà, que els febles s’enfortiran i que Déu mateix vindrà a salvar el seu poble. I a l’Evangeli, Jesús envia un missatge a Joan Baptista —malgrat ser a la presó— dient-li: «Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els pobres reben l’anunci de la Bona Nova». És a dir: «no et fixis en les parets de la presó; fixa’t en els signes del Regne. Déu ja està actuant. El Messies és aquí».

Aquest també és el nostre repte: aprendre a veure Déu on de vegades només veiem desert. Per això us plantejo la tercera norma d’aquest Advent: La regla del «tercer ull», que és alhora un exercici.

Recordem el camí fet. Vam començar amb la «regla del seixanta» per fer front a l’estrès de l’ànima i del pensament davant la situació d’alerta i vigília que ens plantejaven les lectures. Diumenge passat proposava la «regla de l’orella, el cervell i el pensament», per saber destriar quan ens fan arribar missatges falsament interessats i per allunyar-nos de boques que enverinen la nostra orella, el nostre cervell i el nostre pensament. I avui, la regla del «tercer ull». No és cap misticisme estrany ni cap eslògan sectari. És exactament el que Jesús diu a Joan, però adaptat a nosaltres: «Mira més enllà de l’evident. Mira amb ulls de la fe». Hem de tenir un tercer ull —o un sisè sentit, o una sensibilitat especial, digueu-li com vulgueu—, perquè sovint només veiem les crisis que ens entelen, les paraules que ens han ferit, el desànim de la nostra comunitat o les baralles que ens estripen. I, si no hi fem res, això ens empresona com a Joan. Aleshores el desert no floreix, les cames tremolen, i el cor es fa petit.

La norma del «tercer ull» és simple però exigent: Quan visquis una situació fosca, que et molesta infinitament, pregunta’t: «Déu, què hi està fent aquí?». I et sorprendràs. Perquè Déu sempre hi és —sempre—, fins i tot quan vivim un infern. Déu sempre fa alguna cosa a través d’algú que cura, algú que acompanya, algú que perdona, algú que aguanta, algú que dona esperança.

De vegades som nosaltres mateixos, i no ens n’adonem. Perquè la fe no és tenir-ho tot clar: la fe és no deixar de buscar Jesús, encara que sembli diferent del que ens imaginàvem. Joan ens ensenya que es pot estar en una “presó” —de prejudicis, de cansament, de decepcions, d’atacs— i, tot i això, mantenir el cor obert.

El diumenge de Gaudete no és el diumenge del «tot va bé», sinó del «malgrat tot, Déu és fidel». I a aquesta visió hi accedim amb «el tercer ull». A través d’ell sabem que Déu és qui converteix els deserts; sabem que no estem sols; sabem que el Messies ja és enmig nostre; ens sabem estimats, sobretot en els mals moments. Per això l’hem de fer servir especialment quan la realitat ens disgusta, quan s’entossudeix a fer-nos-ho passar malament.

Anem avançant cap a Betlem. Farem bé, aquests dies, de practicar la «regla del tercer ull»: mirar més enllà i descobrir el que Déu ja està fent a casa nostra, a la parròquia, a la feina, al món. Quan ho reconeguem, el desert començarà a florir.