Família espiritual

La Sagrada Família (C)

(Sir 3,3-7.14-17a; Sl 127,1-5; Col 3,12-21; Lc 2,41-52)

Mirem-nos, en aquest diumenge de la Sagrada Família, les nostres famílies. I fem-ho a la llum del que ens diu l’Evangeli, del que ens diu Jesús. De tot el que predicava i ensenyava, els tres temes que més treien de polleguera els jueus, especialment als fariseus i al “poder establert” eren: 1) L’acompliment i la submissió a la Llei, sobretot en el que es referia al dissabte. 2) El culte a Déu i el paper de la institució del Temple. 3) La institució de la família, santificada per la Torà. A aquests tres temes hi podem afegir el poc afecte que li tenien a Jesús pel seu origen humil, per les obres que feia i pel missatge profètic tan poc donat a la grandesa.

Els evangelis recullen una sèrie de frases en les quals Jesús diu que hi ha alguna cosa que està per sobre de la institució mundana de la família, del lligam carnal i de parentiu. Jesús posa per damunt de la institució familiar, com a lligam de sang, quelcom de superior: els llaços de l’esperit. Un exemple és l’evangeli d’aquest diumenge, però en trobem d’altres (se m’acut el de la trobada amb la seva família, l’episodi de Marta i Maria, la trobada amb les dones de Jerusalem i més...). En tots s’hi reflecteixen algunes “tensions” entre Jesús i els familiars (Per exemple: Jn 7,5 recull que «de fet, ni els seus germans creien en ell», a Mc 3,20-30 els familiars el van a buscar perquè «ha perdut el seny», a Mc 3,33 respon la coneguda sentència «Qui són la meva mare i els meus germans?» i a Lc 11,27 Jesús respon a aquella frase «sortosos els pits que vas mamar» amb «més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden». I podríem seguir...). Tot plegat sembla deixar el missatge clar: el que vincula els éssers humans no és l’origen sinó l’esperit i la participació del projecte del Regne de Déu. I aquest comportament de Jesús no passa desapercebut, ni als seus, ni als mestres de la llei, fariseus i sacerdots. És alternativa al model patriarcal i de submissió i això crea tensions i divisió (Lc 10, 51-53).

Parlar de llaços espirituals amb les persones com a expressió de família era, vet aquí, bastant complicat. Avui també. Sentir-se unit amb algú de tal forma que sigui expressió de l’esperit no és fàcil ni de trobar, ni d’entendre, ni de practicar-ho. A Jesús li surt com a resposta a la realitat sociopolítica del món jueu que deixa molta gent a les perifèries, a les cunetes i en les exclusions legals i proposa que tot sorgeixi des de les persones, des de “baix”, no des de la institució. Vet aquí que «no doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel» (Mt 23,9). I els primers a apuntar-s’hi són els pobres, la gent marginada i els desheretats de la terra.

Acabo amb una reflexió que reconec agosarada. Ja sé que cada any, en el dia d’avui, idealitzem el que tenim marcat com a “model familiar”. I em pregunto: Traslladar a la realitat d’avui l’evangeli de Jesús, equival a descobrir-hi els tipus de convivència que trobem en les nostres ciutats, societats i famílies? Fer-ho sembla, d’entrada, una mica forçat, però, és correcte deixar fora de l’evangeli tantes realitats humanes? No serien part dels col·lectius exclosos, marginats o estigmatitzats del temps de Jesús als que va acollir en primer lloc?

Néixer per ressuscitar

Nadal

Abans que res, bon Nadal. A tothom.

I un cop dit això dir-vos, per començar, que aquesta reflexió (que no homilia), arriba després de tres mesos sense estar amb vosaltres. Ha estat un temps necessari per a un canvi de paradigma personal. Però els temps rudes, de recerca o de reubicació, també s’acaben. Millor dit, s’han d’acabar. Reprendré doncs la reflexió compartida.

En aquest Nadal del 2024 us ofereixo i, alhora, us proposo, una reflexió d’aquelles que ens demana una mica de tranquil·litat. Potser hi podem dedicar algun dels moments que ens trobem lluny de la pressió d’aquests dies. I si no en trobem, estaria bé que el forcéssim. Celebrem el naixement de Jesús, l’infant-Déu que ens ha estat donat. Celebrem l’Encarnació de Déu. Celebrem Nadal, no unes “festes” com les de la resta de l’any, ni un temps astronòmic, ni el fred, ni l’hivern... La gent cristiana ha de ser cantelluda i alhora bel·ligerant en això: Celebrem Nadal. Celebrem un esdeveniment purament cristià que és el naixement de Jesús.

Aquest naixement el celebrem des de la seguretat que ens dona la seva mort i la seva resurrecció: La salvació i la Resurrecció per a la Vida Eterna. Vet aquí. Jesús, ésser humà, ha nascut com tots els éssers humans per a morir. I essent el Fill de Déu, aquesta encarnació ens serà guaridora i salvadora. Per això podrem participar també de la seva resurrecció. Això és tan gran, i per això ho celebrem de forma tan especial. Tota la resta de la vida que va després del naixement, Jesús la dedicarà a créixer, trobar-se amb Déu, sentir-se en Déu i transmetre que això que ell va sentir en el seu cor és extensible a totes les persones de tots els temps. Amb aquesta vivència t’apropes al Regne de Déu i passarem a “anar on ell ha anat a preparar-nos l’estada”. Només cal creure-ho.

- Perquè si creiem en aquest naixement entendrem quina és la nostra participació en la Història de la Salvació, quin és el nostre camí i quin és el nostre encontre personal amb Déu. I no caldrà que ens refugiem en estereotips, ni en frases fetes, ni en catàlegs de rituals ni en directrius imposades.

- Perquè si creiem trobarem sentit i sabrem fer front fins i tot als embats del diable, del mal. O que és el mateix, de les males persones que són instrument del diable per actuar. Vaja! És com en els pastorets, en els que aquella figura de Satanàs, es val de les persones febles i carregades de pecats per fer mal al món i intentar impedir que Jesús neixi a l’establia. O, cosa que és el mateix, per impedir que t’ho creguis per fer-te trontollar i arribar a la conclusió que l’existència del mal és normal i està per sobre de tothom.

Acabo. Que Jesús, el Fill de Déu, es faci present cada dia a les vostres vides, us ajudi a desemmascarar el mal, us meni a fer costat al bé i us acompanyi cap al descobriment del Regne.   

Qualitat de vida

Diumenge XXV (B)

(Sav 2, 12.17-20; Sl 53; Jm 3,16-4,3; Mc 9,30-37)

La carta de Jaume i la segona part de l’evangeli d’aquest diumenge són un mostrari de valors cristians que Jesús proclama als deixebles, que no entenen encara. Repassem-los: L’important no és triomfar, sinó servir; la grandesa humana no està en els coneixements dels savis, sinó en la ingenuïtat dels nens; on hi ha gelosies i rivalitats hi ha desordre i tota mena de mal; envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això us baralleu. Quina estupidesa, barallar-se per coses que no es poden aconseguir. Les enveges, les gelosies, les ambicions, les rivalitats, poden fer molt de mal. Desuneixen els grups humans, les mateixes famílies… I fan impossible la pau.

I sorgeix una pregunta: Per què ens entestem a tenir “mala qualitat” de vida, quan el Senyor ens dona la possibilitat de tenir-la “bona”? Per què no posem més la confiança en el Senyor, que en les coses humanes? El desig d’ocupar els llocs més importants i de tenir els càrrecs i llocs de treball més ben remunerats i de més lluïment, la fal·lera en ser anomenats doctors o mestres… Però tot això és mundà i terrenal. Tot lluny de Déu!

La possibilitat de dur una vida plenament cristiana és directament proporcional a la capacitat de servei i contrària a l’exercici de domini sobre les persones. Aquesta afirmació ja la feia Jesús, i hem deixat passar dos mil anys sense aplicar-la, és que no ens deu interessar massa. També el llibre de la Saviesa ens ho ha recordat: hi ha persones que maquinen com fer mal a la gent justa i honrada… un tema ben actual i coexistent amb les persones. De les moltes mostres de maldat que hi ha a l'espècie humana, genera una especial tristor la de maquinar per enriquir-se i guanyar poder fent mal a la gent justa, honrada i senzilla… perquè, com que no té maldat no genera problemes. El llibre de la Saviesa diu que aquestes persones injustes i malvades estan incapacitades per a valorar allò que depassa la raó, són extremadament egoistes i són insensibles als sofriments que causen trepitjant la gent dèbil… Estan lluny de Déu! I sent així, només els queda una sortida: la disbauxa moral, econòmica, social i sentimental. I com a conseqüència es tornen cada cop més envejoses i l’enveja les encega. Cada cop més lluny de Déu, malgrat que, si és possible, usen l’argument més devastador: condemnen les persones parlant de Déu, perquè creuen que elles són les que tenen Déu de la seva banda.

Tot això es pot resoldre amb la proposta de Jesús: L’important no és triomfar, sinó servir i ser feliç fent-ho. Ell ho acomplirà amb els deixebles i els ho repetirà el darrer dia tot rentant-los els peus. I ho repetirà: La grandesa dels homes es troba en la infància, perquè, saludant el savi volem satisfer la nostra vanitat, però abraçant un nen estrenyem Déu i estem aprenent a abraçar la fragilitat de l’altre. On podrem rebre Jesús sinó en les fragilitats del món? Jesús indica, així, quin és l’autèntic camí: Distingir-se per l’actitud de servei en les mil petites coses de cada dia.

Feu el bé!

Diumenge XXIV (B)

(Is 50,5-9; Sl 114; Jm 2,14-18; Mc 8,27-35)

Qui viu activament una fe madura, consistent i veritable, fa coses bones, és a dir, fa el bé i és bona persona. Per a mi és així de senzill. Perquè... és senzill, no? D’aquesta forma es fa palesa la presència de Déu al món. Nosaltres fem palesa la presència de Déu. Però clar, resulta que sempre hem de fer un espai pel mal, perquè ja sabem que conviuen i lluiten permanentment. I també sabem que està a les nostres mans triar entre el bé i el mal. I triar sempre el bé! Ho he dit moltes vegades en aquestes homilies; la llibertat de Déu, la nostra llibertat de filles i fills de Déu rau a saber triar –entre el bé i el mal– i saber triar sempre el bé. Ho repeteixo: La llibertat està a triar el bé. I no és gens fàcil, prou que ho experimentem i sofrim. Recordo ara el fragment de la carta de Pere quan diu: «Val més sofrir per haver fet el bé que no pas per haver fet el mal». (cf. 1Pe 3,17-18). I no em direu, germanes i germans, que és causa de pau fer el bé. I, sobretot, fer-lo en presència del mal tot donant un exemple de Déu. No hi ha res que incomodi més al mal que la presència del bé.

Però hi hem d’afegir una tercera via o una cosa diferent, a aquesta reflexió, que és la que us plantejo avui: Sabem del bé i del mal, cert, però què passa quan el mal agafa el rol del bé? Què passa quan el mal, per ser encara més pervers, enceta una campanya en la qual es presenta com el millor dels béns? No em direu que és el pitjor dels escenaris perquè costa de veure, és molt més nociu i actua escarnint la bondat. Sí, és la famosa dita del llop amb pell de xai. Guardeu-nos-en Senyor d’aquests llops! Són aquelles i aquells que responen a la pregunta de l’evangeli d’avui: «Qui diuen que soc? I, tu, qui dius que soc?» i ho fan posant-se al centre i deixant Jesús i la seva Missió al seu servei i per justificar tot el que fan.

Isaïes, a la primera lectura, ja ens ha dit que la cosa va a l’inrevés. Qui és de Déu, està en constant diàleg amb Déu, i la seva disposició a aquest diàleg –que ve de Déu– li dona la força per a prendre les decisions que s’escauen a un profeta tot destriant el bé per a ell i per al poble. Qui és de Déu fa el bé.

Tornem a l’Evangeli i a aquella pregunta tan especial: Qui diu la gent que soc? Ja ho diu: un profeta, un home de Déu, un enviat a fer el bé... Això semblava evident. Però la clau està en la següent pregunta: «I vosaltres?». I vet aquí que quan Pere respon aquella rotunditat de Messies el diàleg que segueix és fosc: Jesús renya Pere per aquesta confessió que a nosaltres ens sembla tan bonica i diu que calli. Aleshores parla de mort i patiments. Vet aquí que s’enfronta una visió humana amb la visió de Déu. Jesús ve a fer el bé, tot descobrint el mal amagat entre la Creació, entre la gent. Perquè la humanitat no entén els camins de Déu. I fer el bé, enfrontar-se al mal i, sobretot, plantar-li cara, és un camí de sofriment. El camí de la creu.

Hipòcrites!

Diumenge XXII (B)

(Dt 4,1-2.6-8; Sl 14,1-5; Jm 1,17-18.21-22.27; Mc 7,1-8.14-15.21-23)

Seguir afers, poders, xerrameques i tradicions humanes equival a allunyar Déu de la nostra vida pròpia. I, penso, també equival a buidar-lo a Ell de contingut. Perquè som de Déu i ens necessita per encarnar-se. Sí. Per això ens va fer a totes les persones a la seva imatge i semblança. I quan seguim la carn i el món, ens allunyem de Déu i allunyem Déu, l’apartem. Sense saber-ho? No ho crec; perquè, quan una persona, creient, que estima Déu Pare a imitació de com ho feia el Senyor Jesús, arriba a la fi del dia i, es tanca en aquell lloc secret on es troba a soles amb Déu, per asserenar-se i parlar amb ell, és impossible sentir-se malament. En aquell moment, sense veus suposadament amigues que et modifiquen el pensament, si t’has allunyat de Déu, viuràs una gran buidor. I aquesta gran buidor l’ompliràs de rancúnia perquè no sabràs abandonar-te en mans del Pare del Cel. I l’endemà tornaràs a viure i fer viure a l’infern.

Vet aquí el missatge evangèlic d’aquest diumenge: És un gran risc del qual se’ns avisa des de sempre: Donar culte a Déu amb els llavis, també amb la raó, fent formulacions i repetint frases i pregàries; fent moviments o adoptant posicions concretes amb el cos, fins i tot interpretant músiques, pintant boniques obres, exercint de representants seus… però vivint lluny de Déu. És un risc i, també, és una realitat. Aquesta és la proposta per aquest primer dia de setembre, diumenge, primer dia del «nou» curs. Però per molta gent no hi haurà res de nou. Continuaran patint. I els qui fan patir continuaran premiant als que els serveixen i castigant els dissidents. Aquests comportaments que he apuntat Jesús els assenyala directament: Hipòcrites!

I em pregunto: De què servirà repetir els salms més preciosos si no estem plens de Déu? De què servirà fer una tesi doctoral, o dues, sobre Déu, pensant Déu, si no és present en els actes, és a dir, en la vida, i hi deixem espai per viure el dimoni? De què servirà fer accions compromeses si Déu no habita dins el nostre cor? A qui enganyaré? Una cosa tinc clara: A Déu no! Només a nosaltres mateixos!

Quanta raó! «El vostre culte és buit!» El Senyor ens diu que el culte és buit quan els cors estan lluny de Déu. Però també quan les nostres accions i paraules i decisions hi estan lluny. Els cors queden enterbolits per la ceguesa i buits d’amor.

Acabo. Cal buscar la puresa del que és essencial. Sí, com diu el petit Príncep, d’allò que és invisible als ulls. I l’essencial, per nosaltres, és Déu. I és tot reflexionant i pensant sobre això, que em venen al cap les nostres celebracions i pregàries, els nostres sagraments, les activitats, la nostra pastoral, la vida d’església, les decisions, les nostres accions… És el cor qui ens fa viure el nostre culte i la nostra activitat? No, si el tenim buit de Déu i ple d’ego, perquè les dues coses són incompatibles.

Allunyar-se de Déu és una malaltia i hem de saber guarir-nos de les malalties. En parlarem la setmana vinent, si us sembla bé.

I ara, què?

Diumenge XXI (B)

(Js 24,1-2a.15-18b; Sl 33,2-3.16-23; Ef 5,21-32; Jn 6,60-69)

Hem acabat la part teòrica de l’ensenyament de Jesús i ara ve la part pràctica. Hem estat una colla de diumenges resseguint l’evangeli i parlant a bastament del Pa de Vida i de Jesús, i de Déu, i de l’eternitat a què dona accés el fet d’alimentar-se amb el «Pa viu baixat del Cel»… Però en el procés de desvetllament a la fe, de la vida cristiana, ara arriba un moment pel qual hem de passar: ha arribat el moment de l’examen que, en aquest cas, és una prova pràctica. Sabem que tots els processos d’aprenentatge tenen la seva complexitat i la seva durada. En els temps actuals, malauradament, no és tan notori, perquè el coneixement el tenim a l’abast d’un clic i —com es lamenten molts corrents pedagògics— el procés d’aprendre ha anat quedant relegat a saber la forma més fàcil d’obtenir els coneixements sense que faci falta aprendre’ls. Però en temps de Jesús, i fins no fa gaire temps, els processos per aprendre no eren fàcils, ni curts.

Tornem al passatge evangèlic. La teoria dels temes que els havia plantejat el Mestre amb tots els seus discursos, amb tots els seus ensenyaments, se’ls feia difícil d’assimilar. No acabaven d’entendre què feia Jesús, com actuava, què deia, com s’explicava, què volia i, sobretot, perquè ho feia si anava en contra del que estava establer, des de sempre per la Llei i els mestres de la llei. I encara se’ls feia més difícil d’esbrinar o d’intuir què és el que el Mestre volia que fessin personalment, com a seguidors seus. I, arribat al moment, a una bona part d’aquella gent els resultà, o poc atractiva o massa complexa la proposta de vida de Jesús, i es van fer enrere i se'n tornaren cap a casa. Sabeu què penso? Benaurats! Més val ser honrat i dir que no ho entens o que no t’hi veus amb cor i no «fer veure» que ho has entès. No es van llençar al mal, ni van decidir tornar-se males persones. Senzillament, no ho van entendre o, no s’hi veien preparats. I Jesús ho entén.

El que no està disposat a admetre el Senyor és que els seus deixebles facin el ruc, el traeixin o se’n vagin per la porta del darrere. Aquells que han d’organitzar, conduir i construir la seva Església no poden ser uns xitxarel·los. I els ho pregunta directament, tot i que ja ho sabia prou bé com aniria tot. La part pràctica del seu ensenyament consistia bàsicament en una cosa: saber si s’havien adonat de la cosa més important, és a dir, que si s’havien adonat que seguir-lo a Ell implicava essencialment saber renunciar al «jo».

I en aquesta tessitura estem molts cops encara, dos mil·lennis després. Els deixebles s'erigeixen en divinitat en el lloc del Senyor i no renuncien de cap de les maneres al seu «jo». Fan que tot sigui com «jo» dic, no com el Senyor vol. I no els preocupa el preu a pagar o les consciències a agredir. I, per això, han de fer giragonses espectaculars per a fer veure que l’Esperit Sant actua en les seves vides i els justifiqui les decisions que, de totes totes, Jesús no acceptaria. Ell s’adonà que no tothom el pot seguir: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?» I Jesús tot entenent les dificultats que té la gent, no es fa enrere ni abaixa el llistó quan es dirigeix als seus. A aquests els demana compromís. Perquè sap que hi haurà traïdors, hi haurà falsedat, i hi haurà seguidors que es guiaran pel fet de quedar bé. I també hi haurà qui se n’aprofitarà i, el pitjor de tot, hi haurà qui es cregui amb més poder que el mateix Mestre. Ell sempre va estar al costat dels febles. Els traïdors són forts amb els febles i febles amb els forts. És el que hi ha. I en època de duresa humana com l’actual aquests trets es potencien en els cors de pedra i la substitució de qui hauria de ser una persona amiga per un submís servent que aplaudeix sempre al mestre.

Discernir en temps de confusió

Diumenge XX (B)

(Pr 9,1-6; Sl 33,2-3,10-15; Ef 5,15-20; Jn 6,51-58)

Una de les realitats que acompanyen al fet de viure en temps de crisi —i és innegable que vivim plenament en temps de crisi o de poli-crisis, com hi ha teories que així ho afirmen— és que s'han de formular contínuament reserves de tota mena (materials, espirituals i emocionals) per continuar endavant sense defallir, contaminar-se, cansar-se o perjudicar algú. Personalment, penso que ara les coses són encara més complicades, ja que a aquest «temps de crisi» més o menys prolongat en el temps, s’hi ha afegit, sense buscar-lo, el component de la confusió. Estem en temps de crisi i de confusió. I en alguns casos també de persecució. I a les crisis hi estem més acostumats, però a viure en situacions de confusió o persecució, no. Ara hi reflexionarem. Però abans repassem el que hem escoltat de Pau: «No sigueu insensats, sinó assenyats. Procureu treure partit del temps present perquè vivim moments difícils. No sigueu irreflexius, mireu d'entendre el que Jesús vol de nosaltres». M'agrada observar com aquestes paraules, que ben aviat compliran dos mil anys, són plenament actuals. 

Recordar un text de fa dos mil anys, em va molt bé perquè penso que un dels fonaments de la confusió és la pèrdua de les referències configuratives passades. No hi ha referències ni, òbviament, referents que posin ordre a la disbauxa existencial. En qüestions de fe i també en qüestions eclesials el que passa al nostre voltant i, sobretot, la pèrdua de control de què passa al nostre voltant, ens fa sentir tremendament vulnerables. Aquells temps líquids que deia Zygmunt Bauman, han esdevingut temps convulsos i temps confusos. En conseqüència, tot crida a fugir per refugiar-se en les conviccions de sempre i aferrar-se a allò que ens sembla més segur. Per això, la majoria dels moviments, propostes i iniciatives eclesials que han sorgit en els últims anys tenen una pàtina de conservadorisme per aferrar-se a allò que ens és més segur i refugiar-se perillosament en una mediocritat sense iniciativa.

A la situació que vivim hi hem de plantar cara des de la radicalitat de l’Evangeli, malgrat que, ho reconec, això esdevingui cada dia més difícil, més compromès i menys entès.

I aquí començaríem la reflexió i, si poguéssim, un debat. Com es planta cara a les crisis i a confusió? Des del discerniment espiritual, és a dir, des de l’escolta de Déu. Una escolta feta amb la veritat que ens fa lliures —la veritat de Jesús— i que ens obliga a comprometre’ns amb la denúncia de les situacions i de les persones que fan de la nostra vida una vida de confusió. I si actuem d’aquesta manera, haurem de tastar, segurament, el sofriment personal i, sobretot, els dubtes espirituals més lacerants. La pràctica del discerniment espiritual requereix, en temps de crisis i en temps de confusió, i també en temps de persecució, una gran dosi de paciència i de confiança perquè ens haurem de preparar per acceptar que tant els èxits com les marrades i com els conflictes són situacions en les quals Déu es fa present. I si hi ha Déu, hi ha amor i, per part nostra hi posarem obertura i disponibilitat. Per molt que costi, per molt contraindicat que ens sembli.

Fem el darrer pas de la nostra reflexió d’avui. La confusió i les crisis ronden per la vida: les nostres, les de l’Església i les de la societat. Però apareixen, agressives, en el nostre senzill i petit viure de cada dia, en les nostres quotidianitats. No caiguem en el parany de pensar que les crisis són només globals i que no ens afecten a la nostra vida senzilla i insignificant. Repassem les crisis, les confusions i les persecucions personals, les que sofrim i les que, potser, causem.

Ja no puc més!

Diumenge XIX (B)

(1Re 19,4-8; Sl 33,2-9; Ef 4,30-5,2; Jn 6,41-51)

El cap de setmana passat parlàvem, en aquest comentari, de l’acció de «girar la vida com un mitjó», aquella necessitat que, a vegades, se’ns planteja durant la nostra existència com a éssers humans i també com a creients. Això passa —ho sabem prou bé— quan n’estàs fart, quan l’angoixa et comença a dominar o quan s’esgoten les eines personals per enfrontar-te tant les situacions de la vida com al necessari propi autocontrol. És aleshores quan la pressió externa exercida sobre la nostra vida ens fa trontollar. I no hi ajuda gens l’existència de personatges que van recaragolant la situació, que ens posen a prova constantment i que no deixen fer les coses bé. I quan passa això, es posa en marxa un mecanisme humà de defensa i s’arriba a la conclusió: És l’hora de dir prou!, i plantar-se tot cercant solucions.

Aquest diumenge, la primera lectura ens aporta un testimoni ben antic del fet d’estar-ne fart, el del gran profeta Elies: El profeta que sempre actuava amb enorme eficàcia pel bé del poble d’Israel, amb actitud vehement, agosarat i incansable, sense por de dirigir-se a qui fos, ara està cansat. Més encara: n’està fart. Ja en té prou. Té por, està exhaust. I arriba la crisi. Ara en diríem que entra en un estat depressiu. I una depressió apareix quan perds el control de la situació. Per això ens el situen al desert, que és expressió bíblica del buit i el «no res», i no només geogràficament, sinó també anímicament i psicològicament. No li importen els seus èxits passats, la feina feta diàriament, la fortalesa i la capacitat d’enfrontar-se amb els detractors ni amb els pagans, els estrangers o els provocadors; ni tan sols les discussions amb els mateixos sacerdots o els dirigents del poble. Ara està en crisi. Està fart de no ser tingut en compte, de no ser escoltat. I marxà cap al desert, on ens diu el text que s'assegué a la fresca sota una ginesta, i va dir: Ja n’hi ha prou! I va demanar a Déu la mort, que se l’endugués perquè, segons ell, no havia de ser més afortunat que els seus pares. Havia arribat la crisi vocacional i cau en la temptació de la dimissió. Tot perquè se sent abandonat per Déu: No pot ser que Déu deixi que tot vagi tan malament! Recordeu ara que la Bíblia està plena de crisis i de propostes de plegar: Moisès, Jeremies, el mateix Jesús…

Avui, la gent cristiana, és a dir tota persona batejada i compromesa de cor amb la Missió i la Bona Nova del Senyor Jesús, pot viure un d’aquests moments de crisi «vocacional», com de fet se’n viuen de molts altres tipus de crisis, inherents al fet de voler créixer, madurar i ser feliç. Potser no seran del dramatisme d’Elies, però no es poden menystenir.

Però vet aquí que a Elies, Déu li dona a menjar, l’alimenta i l’empeny a posar-se de nou en marxa en direcció a la muntanya del Sinaí. És que havien canviat les condicions? Segurament no. Doncs on és el desllorigador? Doncs en acceptar la realitat i confiar (actitud de fe) en Déu! I què et dona l’aliment de Déu? Doncs una força nova i diferent.

Aquest canvi que va fer Elies, nou-cents anys abans de Crist, són les nostres morts i resurreccions d’avui. És el moment de passar de dir: plego, ho deixo estar!, a situar-se en el moment de «girar la Vida com un mitjó», que dèiem la setmana passada; és a dir obrir-se al fet que Déu es pot manifestar d’una altra manera a la teva vida. Veieu? Tornem a ser allí mateix. Amb la força de Déu que, a través de Jesús ens revela quin és l’aliment definitiu, tenim nova força per enfrontar-nos a la situació. Atenció! Tot això no implica abaixar la mirada, claudicar i acceptar el mal, no. Es tracta de dir no!, denunciar profèticament, convertir-se en portaveus de Déu i no dels homes, plantar-se davant les injustícies i mostrar fidelitat a la Bona Nova, no a les lleis, els sacerdots o els notables del poble. Pa, aigua i Paraula de Déu. La força renovadora definitiva!

Girar la vida com un mitjó

Diumenge XVIII (B)

(Ex 16,2-4.12-15; Sl 77,3-4,23-25,54; Ef 4,17,20-24; Jn 6,24-35)

Totes les lectures d'avui tenen un rerefons que ens porta a pensar en la confiança que suposa la fe. Però també veiem en els textos, que les persones exigeixen, penso que erròniament, que aquesta confiança es pugui recolzar en les proves i porti incorporada una assegurança de rendibilitat de la fe. Per això es fan qüestionaris que assegurin l’acompliment de les expectatives: Com la gent que escolta Jesús i li demana proves del que fa: què pots fer?, quina autoritat tens?, on eres?, com has arribat?, et buscàvem!

Recordeu diumenge passat? Venim de la multiplicació dels pans i els peixos: La gent ha menjat i, en l'eufòria del moment fins i tot volien fer-lo rei! El buscaven per interès. I Jesús es queixa: «No em busqueu perquè hàgiu vist senyals, sinó perquè heu menjat i quedat saciats». Estaven molt lluny del canvi (la metànoia) que demanava Jesús.

I vet aquí, les lectures parlen directament als cors d’aquest canvi que el Senyor assenyala sempre com a necessari. Perquè, a vegades cal fer a la vida un gir, cal girar-la com un mitjó. Pot passar que no ho vegis, que no t’atreveixis, que no tinguis valor o que no et vegis amb forces. Però Jesús ens demana sempre aquest canvi.

No tots els aspectes de la vida ens són agradables, ni tots els aspectes que giren entorn la nostra fe són plaents, ni totes les nostres accions són exemplars, ni tan sols tot el que passa o ens passa, necessàriament ens omple. A vegades és a l’inrevés. I quan apareix l’angoixa i quan cerques la veritat, i quan li demanes al Senyor que t’ajudi, sempre t’arriba una paraula de canvi: Elimina allò que enterboleix la teva vida, foragita allò que enfosqueix la teva fe, allunya’t del mal i de qui fa mal a tu o als teus germans i germanes, no defalleixis perquè Jo estic amb tu.

Perquè hi ha una dimensió de l'existència que va més enllà de tenir molt, dels doctorats, títols, càrrecs i poder, de l’experiència de tenir súbdits a qui oprimir, de rebre lloances per les injustícies, aplaudiments pels abusos o premis a la indiferència. En definitiva, això només dona un instant de plaer. I, com totes les drogues, cada dia en necessites més. I acabes trepitjant, maltractant i creient-te, erròniament, que està en possessió de la veritat. Això li passa a la gent que es pensa que Jesús està al seu servei i que no prega a Déu, sinó que li exigeix el que li pertoca.

Davant això, Jesús diu que hi ha un aliment que no es fa malbé. Hi ha una situació de benestar que, tot i que no elimina sofrences, dona vida eterna i és penyora del canvi que ens demana personalment.

Ho veieu? Cal saber decidir-te a girar la vida com un mitjó. Quedar-te només amb l’Amor (aquell que comença per A), quedar-se amb la Vida (la que comença per V) i resoldre apropar-se més a Déu a través de Jesús, que és el Pa de Vida. Ni el mannà, ni el de la multiplicació, ni les històries de venedors perversos. Hi ha un pa que ve de Déu, es reparteix gratuïtament i és el pa que alimenta tots els canvis a la Vida. Girar la vida com un mitjó per netejar-la i quedar-te amb el que és bo de debò.

Avui nosaltres a quatre mil anys vista no podem murmurar contra Moisès com van fer els hebreus, ni a dos mil anys vista no podem murmurar contra Jesús perquè ens multipliqui més pans… Avui murmurem perquè Déu no dona resposta satisfactòria a les nostres mancances.

Petjades de vida

Diumenge XV (B)

(Am 7,12-15; Sl 84,9-14; Ef 1,3-14; Mc 6,7-13)

Aquesta setmana pararem atenció a l'estil de vida del bon deixeble de Jesús. Als llibres del Nou Testament i als documents i cartes de les primeres comunitats cristianes, aquest és un tema recurrent. Preocupava que el comportament, l’exemple, la identitat de la gent que seguia Jesús i el missatge del Mestre guardessin la seva frescor sense alteracions i no poguessin ser rebatuts ni criticats, sobretot pels jueus i pel món pagà. Molts cops, en aquells escrits, s’esmenten les característiques han de tenir els apòstols, els servidors de les comunitats i les mateixes persones cristianes. Segur que ho recordeu. 

I el punt de partença de la transmissió de Bona Nova és el relat d’avui: «i els envià de dos en dos […] i els recomanà que no prenguessin res per al camí, només les sandàlies i el bastó». Els envià a predicar, a escampar la Bona Nova, a guarir i a convertir amb unes instruccions ben curioses. 

A mi, de sempre, m’ha cridat l’atenció que Jesús, en enviar la gent a predicar, fes una llista del que no havien de dur: ni pa, ni sarró, ni diners, ni aixovar. Volia assenyalar, segurament, que anessin només amb allò que és imprescindible, sense preocupar-se ni per la seva seguretat, ni per acumular tresors, ni per tenir poder, ni per la fama, ni tan sols per la seva manutenció. No volia que fossin com els sacerdots, notables i homes de llei, ni que acabessin perdent el temps en alimentar-se, en com anaven vestits, en si eren importants o preocupats pel seu benestar abans que pel benestar dels altres…

Aquests deixebles del relat som nosaltres, dones i homes d'avui. L’evangeli anomenat «de l’enviament» no va destinat només als ordenats ni a les vocacions sacerdotals, com tants cops s'ha predicat: va destinat a tothom. Tenint per model al profeta Amós, de la primera lectura, un pastor inculte que és enviat a parlar de Déu esdevenint profeta, tothom pot ser enviat. De fet, tota persona cristiana és, pel bateig, enviada. Tota persona batejada és missionera. I sabem que no és fàcil, ni ho serà, caminar com a cristians i cristianes pels camins de la vida, entre altres coses, perquè en aquest moment de la història ens estem fent ja a la idea que som minoria pels nostres carrers. Per això, allò que anomenem «el laïcat» (malauradament sempre en oposició al clergat), esdevé clau per a l’Església del futur. I perquè aquest és el futur, entenc hi hagi sectors de l’Església que ho vegin com un perill i tractin sempre de «controlar» els laics.

El futur resideix en la força de l’enviament, en les persones, perquè ni Jesús ni la seva Església necessiten el poder per protegir la Missió dels milions de persones que exerceixen de deixebles. Seran les persones les que deixaran petjades en el camí i en la vida de les altres persones. Serà el testimoni que servirà de crida. I sí, ho diré, a voltes resulta sospitós que es vegi perillós aquest futur del poble de batejats per sobre del paper de l’elit clerical.

Acabo. L’altre dia vaig escoltar per la televisió: «Com podria l’Església recuperar el seu prestigi social, el poder i la influència que tenia?». Les paraules de Jesús en enviar els deixebles de dos en dos només amb les sandàlies i el bastó, i sense pa, ni sarró, ni diners, ni aixovar, insisteixen en un camí diferent. L’important no és un «equipament» que ompli de seguretat, sinó la força que ha de venir de viure l’Evangeli. I la Bona Nova no penetra a cops, sinó mitjançant el testimoni de qui viu fidelment. I el moment culminant és quan jo, personalment, sol i per fe, per Amor, i convençut, transito pels camins de la vida lluint el nom de cristià, de cristiana des de la denúncia profètica, des del testimoni de vida, des de la pregària, des de la comunitat.

L'Amor, cura ferides?

Diumenge XIV (B)

(Ez 2,2-5; Sl 122,1-4; 2Co 12,7-10; Mc 6,1-6)

L’aparició dels profetes va fer madurar la fe d’Israel, superar les religions arcaiques i atorgar la coherència cultual i el compromís social, caminant cap a la fe universal en un Déu únic i veritable.

Avui parlem novament de profetes, aquelles persones que viuen enmig del poble i fan, de l’experiència de Déu, la font de la seva actuació com a portaveus de Déu i posen en contacte el poble i el Creador, Déu i Israel. Així, es converteixen en testimonis d’un fet essencial que cal assimilar: Els plans de Déu no coincideixen sempre amb els plans humans. Aquesta missió profètica arriba al cimal amb la caiguda d’Israel, les tradicions i l'entramat religiós. És aleshores que apareix una pregunta: ¿És que Déu ha abandonat al seu poble? I el profetisme esdevé messiànic: «Déu no oblida el seu poble ni l’oblidarà mai, perquè li enviarà el seu Messies». Aquesta idea va penetrant profundament en el poble i esdevé real amb Jesús. Tot el profetisme es concreta en la presència de Jesús: «Antigament, Déu havia parlat als nostres pares mitjançant els profetes. Ara, a la fi, ens ha parlat mitjançant el seu Fill», un «veritable profeta». Jesús és presentat amb les característiques pròpies dels profetes: Qüestiona el sistema socioreligiós, la manera de complir la Llei o el funcionament del Temple; s’enfronta a la classe dirigent i no pren part en cap grup religiós. A més, proposa un estil nou per apropar-se a Déu a qui anomena Pare. La seva proposta es resumeix en les Benaurances i en una crida profètica i definitiva a la conversió de cor. I no acaba aquí. El dia de Pentecosta, el do de profecia es dona a les comunitats i, tothom, esdevé profeta anunciador del Regne de Déu que Jesús ha inaugurat de forma definitiva.

Heus aquí que ara ens toca a nosaltres viure enmig el poble el carisma de profecia que hem rebut en el baptisme. I ens toca saber reconèixer els profetes que testimonien l’experiència del Déu de Jesús. Els profetes i profetesses d’avui analitzen la realitat des de la seva experiència de Déu, defensant, fins a gastar la seva vida, la causa de les persones pobres, dèbils, marginades...

Nosaltres, parlem de moltes coses i, sovint, oblidem que entre nosaltres hi viuen profetes, homes i dones, que ens demanen de no fer cas al soroll, les distraccions i els cants de sirenes. Que ens demanen cercar Jesús, el Fill, el Profeta definitiu que viu entre nosaltres. I ens recorden la missió: donar testimoni d’Ell i manifestar allò que criem. I quin cas els fem? Deixem la trobada amb Crist per a última hora del diumenge, no fem cap esforç per anar a celebrar amb la Comunitat ni per trobar estones per a fer pregària. Això sí, recordem Jesús i verifiquem la presència de profetes i profetesses quan estem malalts, quan ens va malament alguna cosa, quan ens ronda el pecat, quan sentim inquietud interior.

I tota aquesta reflexió us la proposo després d’unes quantes setmanes parlant de miracles, guaricions de ferides i malalties i de com ens ajuden a aprofundir en la fe. Amb l’ajut dels profetes i la presència del Senyor enmig nostre, ja podrem respondre a algunes preguntes:

Qui guareix realment? Jesús o la fe? Qui converteix els cors endurits? El profeta o la fe?

És la fe o és Déu que ens fa forts quan som febles?

Pot, la senzilla paraula del profeta, despertar la fe i guarir una ferida?

Una vida grisa, sense objectius, apagada, absurda… genera ferides i malalties?

L'experiència de l'amor sana?

La companyia, les converses, les amistats, poden guarir malalties?

No poseu traves al Senyor!

Diumenge XIII (B)

(Sv 1,13-15.2,23-24; Sl 29,2.4-6.11-13; 2Co 8,7.9.13-15; Mc 5,21-43)

Seguim, una setmana més, amb els relats evangèlics de miracles, paràboles, situacions… És a dir, dels ensenyaments que, de Jesús, es recullen a l’Evangeli. En parlem molt sovint, tant del seu valor com de l’actualització que en podem fer per a les nostres vides així com de la contundència del missatge de la Bona Nova. Ho fem perquè, en definitiva, aquesta és una de les funcions de l’homilia, veure com la vigència de l’ensenyament del Senyor arriba fins a les nostres vides. En aquesta ocasió, voldria reflexionar sobre un parell de coses.

La primera: a la nostra societat d’avui, no costa gens ni mica de generar continguts, fer històries, pujar notícies a les xarxes socials, compartir estats o fer una foto per fer-ne participar amics, coneguts, saludats i desconeguts. També podem enganxar textos copiats, en segons, d’un altre lloc. Tot és tan ràpid! A més, les capacitats d’emmagatzematge són il·limitades, la capacitat és infinita. És tot tan instantani que res queda fixat. Moltes paraules sense pes, moltes coses efímeres. I, per tot això, també moltes mentides. Perquè la capacitat de falsedat és tan infinita com la capacitat de generar continguts. I així ens va, vet aquí! Ja no sabem què és veritat i què és mentida!

Però en època de Jesús tot passava de forma diferent. No s’enviaven missatges ni es generaven continguts. El que es feia era escriure pergamins, amb paciència, a poc a poc, ponderant cada paraula que s’hi posava doncs recollia anys de tradició oral. S’escoltaven mil paraules de testimonis, mil valoracions orals, per escriure un breu text que fos el més fidel possible. I que fos generador de confiança i pedagògic per a les següents generacions. Per això diem que la Paraula de Déu és pòsit de fe, d’experiència de Déu i d’exercici de la Missió. Ara no. Qualsevol persona il·luminada per la seva pròpia vanitat genera una mentida que és escoltada i creguda.

La segona reflexió. Per fer-la, afegeixo al còctel de tot el que deia abans, una cosa nova, un detall del relat evangèlic d’avui (i de part dels relats miraculosos). Sempre hi ha persones, de les que formen el cercle proper a Jesús, que tracten d’impedir que la gent s’hi apropi: Impedien que s’apropessin nens i nenes perquè molestaven o renyaven a qui volia parlar o apropar-se a Jesús. Avui mateix, hem vist com li deien a Jaire que no molestés el Senyor, que la seva filla ja era morta o també ens han narrat com aquella dona va tocar el mantell de Jesús d’amagat. O recordeu l’episodi de la muntanya, quan es va congregar tanta gent; els deixebles li deien que enviés tothom a casa a sopar, que no hi havia menjar per a tothom… sempre excuses. Al costat dels mestres, els poderosos, les persones que lideren alguna cosa, sempre hi ha qui s’erigeix en la seva veu i custòdia i li impedeix actuar o li amaga la realitat.

Nosaltres, que seríem del cercle d’amistats de Jesús, ens hem de deixar influir per l’ambient? No, no cal que molestis Jesús, que està cansat, ja t’ho solucionaré jo! No! No fem com aquella gent que volien protegir el Mestre aïllant-lo. No fem com tota aquesta munió de guardaespatlles que protegeixen gent poderosa, famosa o rica i que els aïllen de la vida, de la realitat i de les necessitats. Jesús no ha de ser aïllat per les cristianes i cristians, ni molt menys pels seus servidors, pels seus deixebles, pels seus apòstols. Ni abans ni ara. No!

El diumenge dels cors trencats

Diumenge XII (B)

(Jb 38,1.8-11; Sl 106,23-26.28-31; 2Co 5,14-17; Mc 4,35-41)

Vaja! Ja ha sortit Job! Sabem prou bé per experiència que, quan a les lectures treu el cap el llibre de Job, és que apareix la pregunta sobre el perquè del mal i se’ns formula el dubte de l’actitud a prendre enfront del sofriment i l’angoixa que van associats a l’aparició del mal. Podríem dir que estem en el diumenge dels cors trencats: Déu parla a Job des de la tempesta, Pau parla de la mort i l’evangeli parla de la por. I, sempre que hi ha tempesta, mort i por, l’escriptura ens adverteix que el diable ronda per allí. I ja sabem que el diable procurarà prendre possessió de la persona des del regnat de la mentida «perquè en ell no hi ha ni rastre de veritat, menteix amb propietat perquè és pare de la mentida» (cf Jn 8,44b). Per això hem d’evitar que el diable prengui possessió de nosaltres i descobrir on hi ha el diable fent de les seves.

I en aquest temps de crisi, la por es fa tan present com hi és present l’ombra del diable. La por coacciona i emmascara la valentia necessària, si no per vèncer el diable, sí per fer-hi front, desemmascarar les seves trampes i assenyalar-lo amb el dit com a causant del mal. Per això, avui l'evangeli ens demana parlar sobre la por i la confiança. I no cal que us digui que la confiança és la vacuna contra la por. Quan estic sense força per superar una determinada situació i ja em plantejo directament que no puc més, resulta que Déu —que sempre transita pel cor humà— parla directament i em diu a mi, i et diu a tu, que no és que tinguis el cor trencat sinó que ell, personalment, s’està encarregant de construir-te el cor. Deixa’m que t’ho digui en altres paraules: Déu està fent obres al teu cor perquè vol fer-lo més gran, perquè vol quedar-s’hi i perquè té un projecte per a tu. I ja sabem que quan fem obres a casa, sempre hi ha inconvenients, sorolls o pols.

Qui està construint el teu cor, Déu, no et presenta factura, perquè la riquesa la hi posa Ell, que confia del tot en tu. Déu no t’enviarà un requeriment de constrenyiment perquè estàs en deutes amb Hisenda, més aviat et deixarà que triguis el temps que necessitis i que demanis ajuda a qui estimes. A més, Déu també gaudeix amb les teves explicacions (pregàries) de si t’agrada el que fa, de si vols algun canvi, de com preveu que quedi tot al final, del color de les estances del teu cor, de quantes habitacions hi vols…

I, ja per acabar, una cosa que m'acaba de venir al pensament. Quan apareix el cansament de sofrir… vigila! Podem decidir calmar la situació amb la indiferència, la invisibilitat de la sofrença, l’assimilació del dolor o la rendició. Aquestes propostes ens les fem des de la raó i, com he dit, Déu no està a gust en les raons de la raó, sinó en les raons del cor. I la indiferència, des de tots els punts i també des de la fe, és perversa i malèvola perquè es va apoderant del nostre raonament d'una manera dolça i acabem restant indiferents, "passotes", davant totes les situacions que abans ens generaven por.

Contra això ens va prevenir Jesús. Per això va preguntar: «Per què teniu por?». Per això va dir: «Tingueu fe»

Un bri de felicitat

Diumenge XI (B)

(Ez 17,22-24; Sl 91,2-3.13-16; 2Co 5,6-10; Mc 4,26-34)

«Jesús anunciava el Regne de Déu amb paràboles perquè la gent l’entengués». Així acaba l’evangeli d’aquest diumenge. I em pregunto: Calen paràboles? Havent escoltat la bellíssima imatge del profeta Ezequiel d’aquell petit brot, nou, tendre i ple de vida nova que s'albira a la punta del seu ramatge sec per l'hivern i que té la capacitat d’esdevenir un arbre espectacular, repeteixo, calen paràboles? Havent-hi coses tan belles que ens parlen de la Creació, de com viure, de com ser i de com el fet de deixar-se en mans de Déu, és garantia de bondat, calen paràboles? Com en serem de torts els éssers humans perquè calgui explicar-nos les coses amb paràboles! Si Jesús mateix, al seu temps, ja no confiava que l'entenguessin prou bé!

Les complicacions d’enteniment i de comunicació entre persones al llarg de la història, demostren que la societat no en té mai prou, que les relacions personals i socials són cada cop més difícils i que el mal ja no dissimula ni s’amaga, sinó que actua amb arrogància perquè s’ha empoderat. Tot plegat, m’ha dut a compartir amb vosaltres la conclusió que, actualment, fins i tot parlar en paràboles resultaria encara massa complicat, perquè ningú no baixaria del ruc i es faria venir bé la paràbola per donar la raó al seu ego.

Malgrat el que acabo de dir, aquest diumenge, que a mi m’agrada anomenar com «el diumenge de les coses petites», Déu convida a fer agradable i alegre el petit racó de la nostra existència. Una existència que compartim amb qui transita pel mateix camí i, en definitiva, per la mateixa Vida. Ja està. I fer això, requereix tan sols un petit gest: transmetre felicitat. Perquè en qualsevol moment, la vida esdevé com petit brot, nou, tendre i ple, que s'albira per sobre el ramatge sec per l'hivern. En qualsevol moment, la vida retroba un bri d’alegria que contagia la plana erma del que semblava incompatible amb l’estimació, la confiança, la complicitat i la carícia. És com la petita llavor de l’evangeli que multiplica la seva força i acaba essent lloc d'ombra per a molts. Ho sabem descobrir? Doncs malauradament no gaire. Per què? Perquè, ja ho he dit abans, el mal sempre està prompte a fer embogir les seves víctimes per a escampar la seva maldat. I cal allunyar-se’n i fer-lo fora dràsticament, com ens suggereix el llibre de l’Apocalipsi: «l’acusador dels nostres germans, el qui els acusava nit i dia davant el nostre Déu, ha estat expulsat».

Acabo. Una de les millors coses que una persona pot oferir a les altres és la seva pròpia felicitat. Mireu que n’és de senzill i petit. Perquè a aquest món li falten persones que transmetin felicitat i bondat en lloc de ràbia i malvolença. Falten persones amb capacitat de teixir una xarxa de felicitat d’amistat i de bondat. Sí. A qualsevol lloc de la nostra vida, en qualsevol moment de la nostra existència, l’amistat , el respecte i l’amor estan per sobre de tot. L’amor no passarà mai, diu Sant Pau, fins i tot quan sembla que el mal guanya. I és que la felicitat s’encomana, com malauradament s’encomana la tristor, o el neguit. I ara que se’n parla tant, no m’estaré de dir que la nostra salut mental individual i col·lectiva, està relacionada amb el grau de felicitat i benestar de les persones. Mirat des del punt de vista de l’evangeli d’avui: és com el bri que neix d’una petita llavor i que creix, s’escampa i es fa gran. Totes les persones tenim l’obligació de ser felices. I, si ho portem a l’extrem, tenim l’obligació de ser felices, no per nosaltres, sinó per les altres persones. La gent del nostre entorn no té per què ser receptora de les nostres angoixes, de la nostra amargor, dels nostres neguits. Sabeu per què? Perquè també aquests sentiments negatius encomanen negativitat a l’entorn.

Conviure amb la temptació

Diumenge X (B)

(Gn 3,9-15; Sl 129,1-8; 2Co 4,13-5,1; Mc 3,20-35)

Avui va de temptacions. Tot i que el concepte temptació té un significat molt ample, als textos de la Paraula de Déu es presenta com a una prova de Déu per mesurar la fe, com una seducció del Maligne a fer el mal o com una acció de l’ésser humà que tempta Déu posant en dubte el que és. Així, a l’Antic Testament, la major part de les vegades, la paraula temptació presenta Déu provant el poble escollit, i serveix per a formular la moral i la vida religiosa d’Israel, dona resposta a la presència del mal i explica com aconseguir la perfecció. Al Nou Testament la temptació allunya del seguiment de Crist. El Maligne apareix en el moment en el qual el dolor, la persecució o el perill posa a prova la fe o instiga a fer el mal.

Jesús a l’Evangeli presenta la temptació com a l’acció del Mal en la vida, les perspectives i l’activitat de les persones. Perquè ningú viu aliè a les temptacions, ni el mateix Jesús. Recordeu el desert? L’únic que hem d’aprendre és saber descobrir què és o qui és el que ens ha dut a la situació de temptació, saber descobrir-ho immediatament i posar-hi remei.

Arribats aquí, reflexionem. Cadascú amb la seva consciència. En primer lloc, som prou conscients que la font de la temptació són les persones, les situacions creades per aquestes i els estereotips socials? I som conscients que la nostra pròpia feblesa és la porta d’entrada del mal? Doncs, si és així, les meves paraules, el que jo faig o dic, les meves actituds, les meves opinions i les meves decisions poden ser motiu perquè d’altres caiguin en el mal, no? Difícil reflexió perquè fem cadascú. Sí, ja sé que també les nostres actituds, opinions o decisions poden servir d’exemple salvador, però jo he de treballar la reflexió en dues direccions: no caure en el mal i no ser objecte que altres caiguin. Aprofundim-hi

I, en segon lloc, us proposo que pensem en el fet que, potser, jo soc feble i tinc una disposició a caure més fàcilment en la temptació que d’altres persones. Aquesta segona qüestió és la base de l’autoexamen, de la revisió de la meva vida, de la pregària, de la confessió, de la direcció espiritual. Hi ha mil camins per redreçar les meves febleses i tots comencen en el meu cor.

On fa cap aquesta mena d’excursió reflexiva que suggereixo? Cap al meu interior. A la profunditat de la vida. Allí podré reforçar la capacitat de pensar abans d’actuar, saber recolzar en la fe les meves decisions, saber valorar què hi ha en la meva vida que pugui ser temptació per altres i a prestar atenció a descobrir el mal amagat darrere les situacions i les persones que semblen xais i no ho són.

Si perdo el contacte amb la meva interioritat, faig coses sense sentit, visc d’impressions superficials, perdo capacitats i se m’escapa el respecte. Per què? Perquè passo a situar-me al centre. Avui que hem parlat de temptació, proposo el treball interior per evitar temptacions, per evitar ser motiu de temptació i per evitar temptar a Déu.

Coses que no canvien mai

Corpus Christi (B)

(Ex 24,3-8; Sl 115,12-13.15-18; He 9,11-15; Mc 14,12-16.22-26)

Com faig a vegades abans de pensar i escriure aquest text dominical, he repassat les homilies d’avui fa tres, sis i nou anys, és a dir, les que tenen les mateixes lectures (per allò del cicle dels tres anys A, B i C i de la repetició). Doncs mireu, m’ha passat una cosa curiosa. L’homilia de fa tres anys, avui no la podria escriure. Vet aquí! A la vida, en aquest cas la meva vida, han canviat suficients coses i de forma prou important perquè ara em sigui impossible escriure aquelles mateixes paraules per a les mateixes lectures. I això m’ha fet pensar. He rellegit les lectures diversos cops, he pensat en el misteri del Cos i la Sang de Jesús, el Senyor, l’he traslladat a la meva vida, a la meva actualitat… I no. Certament no s’assemblaria gens. Fins i tot allò que vaig dir, ara em resultaria difícil de dir i les afirmacions que vaig fer ara no me les crec. I les següents preguntes han sorgit gairebé soles: Així, allò que vas dir no era cert? No era bo? No era vàlid? O també: Has canviat de pensament? Ho veus diferent? Caram, que difícil m’ho poso avui! La lectura que jo en faig fa tres anys, allò que la Paraula de Déu em diu, allò que el meu cor rep no és uniforme. I he pensat: Quanta raó té la carta als Hebreus, en un capítol anterior al que hem llegit avui: «La Paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor» (He 4,12). I és cert que massa sovint amb la Paraula de Déu justifiquem les nostres paraules. I això és fer trampa. Ha de ser a l’inrevés, les nostres paraules, pensaments i idees han de sintonitzar amb la Paraula de Déu.

La realitat de la nostra vida pot canviar. Poden aparèixer circumstàncies o persones que trastoquen les nostres idees, la nostra pau i el nostre «estar en el món». Però des de la fe hem de fer sempre un pas més per veure, joiosament i amb un gran alliberament o desangoixa, que el misteri és exactament el mateix, l’estructura espiritual de la meva persona no ha canviat. I així arribo a la conclusió: Només la meva relació amb Déu a través dels misteris es manté inalterable. Potser precisament perquè és un misteri. Perquè Déu no canvia mai, sempre està allí, prompte a acollir-nos. Potser perquè a mesura que aquells misteris com el d’avui, són menys defensables, més potents es tornen les nostres relacions amb Déu i més ens endinsem en els misteris. I és aleshores quan sabem respondre a la pregunta: «No em diràs, que et creus tot això?» I la resposta: Doncs sí. Perquè, per la Paraula de Déu sé que no contradiu res del que penso sinó al contrari: Veure Jesús present en el pa i el vi, fa que em plantegi perquè hi ha gent que diu que s’ho creu i la seva vida no respongui a aquesta meravella i actuï tan malèvolament que perverteix el misteri mateix.

Jo també aniré a la professó de Corpus i miraré cara a cara a Jesús i diré que no deixi de mirar-me, que vull estar prop seu. I li demanaré que miri també cara a cara a qui jo m’estimo, perquè ens puguem acompanyar mútuament en Ell.

Déu

Santíssima Trinitat (B)

(Dt 4,32-34.39-40; Sl 32,4-6.9.18-20.22; Rm 8,14-17; Mt 28,16-20)

Cada any, quan arriba el dia de la Santíssima Trinitat m’apareix el mateix dubte a l’hora de fer una homilia adequada a la Solemnitat: Parlar de Déu, és a dir, parlar del misteri més profund. Aquest any m’atreveixo a fer la pregunta més punyent: De quin Déu he de parlar? Del déu «oficial» o del déu sentit individualment per cada persona, des de la perspectiva que hi ha tantes idees de déu com persones tenen la idea? Parlar del déu dels tractats teològics? Parlar de l’experiència meva de Déu que, com he dit abans, és diferent de la de cadascú de vosaltres que em sentiu o em llegiu? I encara més, he de parlar del déu descrit i après en un catecisme, llibre, formulari o llistat? O m'he de preguntar a mi mateix més coses: penso en el déu de la filosofia, en el déu de la psicologia, en el déu de la metafísica, en el déu de les emocions? Quin garbuix!

I encara un darrer pensament: em passo els dies i les setmanes pensant, pregant i parlant de Déu. Però de quin Déu? El que jo sento, el que jo he après, el que jo experimento, el de les imatges, el dels conceptes? I no només em passa a mi, ens passa a totes les persones creients, cadascuna amb la seva vivència i creença de com i què és Déu. Pensat i debatut, només dues coses crec tenir certes —i encara amb dubtes—: Primera. Déu està per sobre de totes les limitacions del llenguatge, de les idees i dels raonaments; i per sobre de totes les nostres maneres de pensar, pregar i parlar de Déu. Segona. Com a molt, em puc atrevir a explicar què penso jo de Déu; allò que només a mi m'ajuda a entendre què vull dir quan parlo de com em relaciono jo amb Déu. I, amb cap de les dues certeses, explico el misteri sinó que explico com imagino i com visc jo a Déu, intento entendre'l, ho trobo tot plegat creïble i sento com m’ajuda en la meva vida.

I, per tot plegat, constatades aquestes enormes dificultats, penso que més enllà dels grans tractats teològics sobre Déu i la Trinitat, més enllà dels profunds tractats de tots els teòlegs de tots els temps, avui, essencialment, el que es necessita és dir paraules molt senzilles que parlin de Déu.

Vaja, ja tornem a ser al començament: Com parlar senzillament de Déu si és el misteri més profund?

Resulta que ja tenim qui ha parlat de Déu en primera persona: Jesús. I què deia? Doncs que Déu no és una cosa llunyana sinó tan proper, que li podien dir pare; que no viu en un temple o en una arca sinó present en l'ésser humà; i que s’experimenta individualment i es viu col·lectivament. Déu s’ha fet present en l’ésser humà encarnant-se i, des de la humanitat, ens ha revelat qui és. La nostra experiència única i íntima de Déu (Pare) es genera en el nostre cor i ens dona la possibilitat de fer com Jesús (Fill) i viure per assemblar-nos a Déu, gràcies a aquesta íntima comunicació (Esperit), que també és invisible.

I acabo. Cada any ho faig igual: al final de l'homilia sobre la Trinitat explico que la meva actitud davant aquest misteri és agafar-me a la idea del Petit Príncep i no perdre temps esperant veure Déu amb els ulls, sinó trobar-lo amb el cor. «L’essencial és invisible als ulls».

Esperit de Pau

Diumenge de Pentecosta

(Ac 2,1-11; Sl 103,1.24.29-31.34; 1Co 12,3b-7.12-13; Jn 20,19-23)

Avui és Pentecosta, el dia que, especialment, celebrem la donació de l'Esperit Sant i la presència de Déu en nosaltres; una presència real que construeix la vida des de dins, des de la intimitat de la pròpia vida. A aquest Esperit Sant se’l representa amb un colom o amb llengües de foc (ja sé, tot plegat és una mica infantil, però és herència del passat). I el colom, com ja sabem, és signe universal de Pau, d’alegria o de fecunditat.

Fem encara una altra constatació: Jesús, en fer-se present el dia de Pentecosta, tal com hem escoltat a l'Evangeli, comença dient: «Pau a vosaltres». Ja ho veieu, lliguem l’Esperit Sant amb la pau: pau amunt, pau avall… però… si ens posem a pensar, veiem que en moltes ocasions no gaudim de pau ni a la comunitat de veïns! Ni a la feina! Ni a l’Església! L’Esperit Sant ha fracassat amb el tema de la pau? I si el foc és signe de devastació? No anem bé!

I us diré que em sap greu reflexionar, en un dia com avui, sobre el fracàs humà, comunitari i individual, de la implantació i el gaudi de la pau. Us proposo que repasseu la vostra experiència personal de trencament de pau, i us demano que ho feu a la vostra vida més senzilla, la del dia a dia. No cal que penseu ara amb la pau al món, l’acabament de les guerres, els conflictes… no. Penseu amb els trencaments de pau que hi ha en els vostres cors per coses del dia a dia, de la vostra i la nostra vida quotidiana, com us deia. A casa, a l’escala amb el veïnatge, a la feina o a l'associació o grup, al club… Us heu preguntat per què nia en el cor de les dones i els homes, en aquell lloc sagrat on ha d’habitar l’Esperit Sant, la rancúnia, la maldat i el desig, a voltes irrefrenable, de fer mal? Doncs perquè l’egoisme i l’error ens fan creure que els éssers humans que ens rodegen són inferiors a nosaltres. «Jo soc important, tu m’has de servir!». I aquest exercici del mal ja no només està a la vida real, l’amaguem també en l’odi que aboquem en les xarxes socials, bloquejant, eliminant, escarnint… No hi ha remei? Molta gent manifesta el seu desànim per rumb de la vida.

Sí que hi ha remei: La conversió a la Pau de Déu. I aquesta conversió té diversos al·licients, diverses variants i fases, diverses possibilitats.

- Primera. La meva pròpia conversió, és a dir, canviar jo. Tornar-me bona persona (més bona persona) fins al punt d’acceptar que hi ha gent dolenta. L’Esperit, en mi, m’ajudarà a fer el bé.

- Segona. Convertir el meu entorn en un entorn agradable a l’Esperit Sant. He d’endreçar el meu entorn per al bé. I endreçar l’entorn vol dir no deixar-se emportar per malastrugances, per cants de sirenes ni per promeses impossibles. La presència de l’Esperit Sant sempre és molt més suau i tranquil·la.

- Tercera. No tothom està preparat per al bé. Enteneu bé el que vull dir: hi ha persones que no estan preparades per a fer el bé. Són les que rebutgen l’Esperit de Déu.

- Quarta. S’ha de saber situar-se a la defensiva quan les coses van malament. Cal saber defensar l’Esperit Sant dels atacs de mal. Déu actua en el món a través de les nostres mans, també les nostres mans són les que defensen el món del mal.

Me'n vaig, però...

L’Ascensió del Senyor (B)

(Ac 1, 1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Mc 16,15-20)

Avui celebrem l’Ascensió. Ja només queda una setmana per acabar la Pasqua. Jesús ja se’n va. Bé, ja se’n va anar, físicament, en morir, com ho fan totes les criatures vives; però ara se'n va fins i tot de forma, diguem-n’hi, espiritual. Marxa cel amunt, marxa «cap al més enllà», se’n va amb Déu. I a partir d’ara ja no serà possible veure’l ressuscitat, apareixent-se a la seva gent i compartint diàlegs i taula.

Els evangelis són poc clars en aquest tema. Joan, res de res sobre l’ascensió. Mateu, tampoc l’esmenta i, més aviat, acaba amb una idea contrària: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món», com si, per Mateu, es quedés? Lluc, per la seva banda, és l'únic que narra l'Ascensió com una cosa que va passar davant de testimonis i ho escriu al llibre dels Fets (recordeu que Lluc no coneix Jesús i es basa en l’evangeli de Marc, l’anomenada font «Q» i altres relats que recull de tradicions orals de gent que havia conegut a algú que havia conegut Jesús). I Marc i el mateix Lluc, però en aquest cas a l’evangeli, inclouen quatre línies molt genèriques sobre l’ascensió i van lligades al fet d’anar a predicar.

El relat elaborat per Lluc, doncs, es contraposa d’alguna manera a la resta d'escrits que fan referència a un sol esdeveniment unitari i connectat que conformen la Resurrecció, les aparicions, l'Ascensió i l'acció de l'Esperit Sant.

Va ser amb el pas dels segles que el relat de Lluc al llibre dels Fets acabà sent el més conegut i, a finals del segle IV, els pares de l'Església el donen per bo amb la seva distribució temporal: Primer la Resurrecció, després les aparicions, l’Ascensió i finalment la Pentecosta. I així s’ha fet al llarg de la Història del cristianisme.

Recordat això, arriba el moment de la reflexió. Jesús se’n va. Obvi i clar. Mor i «desapareix». Com totes les formes vives de la Creació. Neixen, viuen i moren. I més encara, és el que passa en totes les experiències de les persones, incloses nosaltres: Les coses comencen, duren un temps i s’acaben; és a dir, tenen mesures terrenals d’espai i de temps. És cert que els començaments sempre són esperançadors i il·lusionants i que, els finals no són, en general, tan bonics, acceptats o celebrats. El pas del temps acumula experiència, cert, però també acumula errors, interferències, friccions i dimissions.

La reflexió d’aquest diumenge, doncs, és aquesta: Si arribar, fer i marxar és la normalitat, què hi ha, o què hi veiem, d’extraordinari en Jesús? Què hi noteu d’extraordinari? La perdurabilitat del seu missatge? Cert. La transmissió de la seva existència, la seva vida i els seus actes? També cert. Però… un però no esborra la realitat, sempre queda l’experiència real íntima, única i personal en la relació amb Déu. Com quedem? Invenció o experiència? És una experiència. I no una experiència d'espai o de temps, sinó que s'ha d'entendre des de la glorificació de Jesús, una experiència que nia en el cor de dones i homes que donen testimoni des de la fe, perquè no podem adherir-nos a la resurrecció ni anunciar l'ascensió si no és des de la fe.

És una experiència que només podem entendre com un esdeveniment que passa en el secret de Déu, en aquell lloc on hi ha la Resurrecció.