Un bri de felicitat

Diumenge XI (B)

(Ez 17,22-24; Sl 91,2-3.13-16; 2Co 5,6-10; Mc 4,26-34)

«Jesús anunciava el Regne de Déu amb paràboles perquè la gent l’entengués». Així acaba l’evangeli d’aquest diumenge. I em pregunto: Calen paràboles? Havent escoltat la bellíssima imatge del profeta Ezequiel d’aquell petit brot, nou, tendre i ple de vida nova que s'albira a la punta del seu ramatge sec per l'hivern i que té la capacitat d’esdevenir un arbre espectacular, repeteixo, calen paràboles? Havent-hi coses tan belles que ens parlen de la Creació, de com viure, de com ser i de com el fet de deixar-se en mans de Déu, és garantia de bondat, calen paràboles? Com en serem de torts els éssers humans perquè calgui explicar-nos les coses amb paràboles! Si Jesús mateix, al seu temps, ja no confiava que l'entenguessin prou bé!

Les complicacions d’enteniment i de comunicació entre persones al llarg de la història, demostren que la societat no en té mai prou, que les relacions personals i socials són cada cop més difícils i que el mal ja no dissimula ni s’amaga, sinó que actua amb arrogància perquè s’ha empoderat. Tot plegat, m’ha dut a compartir amb vosaltres la conclusió que, actualment, fins i tot parlar en paràboles resultaria encara massa complicat, perquè ningú no baixaria del ruc i es faria venir bé la paràbola per donar la raó al seu ego.

Malgrat el que acabo de dir, aquest diumenge, que a mi m’agrada anomenar com «el diumenge de les coses petites», Déu convida a fer agradable i alegre el petit racó de la nostra existència. Una existència que compartim amb qui transita pel mateix camí i, en definitiva, per la mateixa Vida. Ja està. I fer això, requereix tan sols un petit gest: transmetre felicitat. Perquè en qualsevol moment, la vida esdevé com petit brot, nou, tendre i ple, que s'albira per sobre el ramatge sec per l'hivern. En qualsevol moment, la vida retroba un bri d’alegria que contagia la plana erma del que semblava incompatible amb l’estimació, la confiança, la complicitat i la carícia. És com la petita llavor de l’evangeli que multiplica la seva força i acaba essent lloc d'ombra per a molts. Ho sabem descobrir? Doncs malauradament no gaire. Per què? Perquè, ja ho he dit abans, el mal sempre està prompte a fer embogir les seves víctimes per a escampar la seva maldat. I cal allunyar-se’n i fer-lo fora dràsticament, com ens suggereix el llibre de l’Apocalipsi: «l’acusador dels nostres germans, el qui els acusava nit i dia davant el nostre Déu, ha estat expulsat».

Acabo. Una de les millors coses que una persona pot oferir a les altres és la seva pròpia felicitat. Mireu que n’és de senzill i petit. Perquè a aquest món li falten persones que transmetin felicitat i bondat en lloc de ràbia i malvolença. Falten persones amb capacitat de teixir una xarxa de felicitat d’amistat i de bondat. Sí. A qualsevol lloc de la nostra vida, en qualsevol moment de la nostra existència, l’amistat , el respecte i l’amor estan per sobre de tot. L’amor no passarà mai, diu Sant Pau, fins i tot quan sembla que el mal guanya. I és que la felicitat s’encomana, com malauradament s’encomana la tristor, o el neguit. I ara que se’n parla tant, no m’estaré de dir que la nostra salut mental individual i col·lectiva, està relacionada amb el grau de felicitat i benestar de les persones. Mirat des del punt de vista de l’evangeli d’avui: és com el bri que neix d’una petita llavor i que creix, s’escampa i es fa gran. Totes les persones tenim l’obligació de ser felices. I, si ho portem a l’extrem, tenim l’obligació de ser felices, no per nosaltres, sinó per les altres persones. La gent del nostre entorn no té per què ser receptora de les nostres angoixes, de la nostra amargor, dels nostres neguits. Sabeu per què? Perquè també aquests sentiments negatius encomanen negativitat a l’entorn.