Coses que no canvien mai

Corpus Christi (B)

(Ex 24,3-8; Sl 115,12-13.15-18; He 9,11-15; Mc 14,12-16.22-26)

Com faig a vegades abans de pensar i escriure aquest text dominical, he repassat les homilies d’avui fa tres, sis i nou anys, és a dir, les que tenen les mateixes lectures (per allò del cicle dels tres anys A, B i C i de la repetició). Doncs mireu, m’ha passat una cosa curiosa. L’homilia de fa tres anys, avui no la podria escriure. Vet aquí! A la vida, en aquest cas la meva vida, han canviat suficients coses i de forma prou important perquè ara em sigui impossible escriure aquelles mateixes paraules per a les mateixes lectures. I això m’ha fet pensar. He rellegit les lectures diversos cops, he pensat en el misteri del Cos i la Sang de Jesús, el Senyor, l’he traslladat a la meva vida, a la meva actualitat… I no. Certament no s’assemblaria gens. Fins i tot allò que vaig dir, ara em resultaria difícil de dir i les afirmacions que vaig fer ara no me les crec. I les següents preguntes han sorgit gairebé soles: Així, allò que vas dir no era cert? No era bo? No era vàlid? O també: Has canviat de pensament? Ho veus diferent? Caram, que difícil m’ho poso avui! La lectura que jo en faig fa tres anys, allò que la Paraula de Déu em diu, allò que el meu cor rep no és uniforme. I he pensat: Quanta raó té la carta als Hebreus, en un capítol anterior al que hem llegit avui: «La Paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor» (He 4,12). I és cert que massa sovint amb la Paraula de Déu justifiquem les nostres paraules. I això és fer trampa. Ha de ser a l’inrevés, les nostres paraules, pensaments i idees han de sintonitzar amb la Paraula de Déu.

La realitat de la nostra vida pot canviar. Poden aparèixer circumstàncies o persones que trastoquen les nostres idees, la nostra pau i el nostre «estar en el món». Però des de la fe hem de fer sempre un pas més per veure, joiosament i amb un gran alliberament o desangoixa, que el misteri és exactament el mateix, l’estructura espiritual de la meva persona no ha canviat. I així arribo a la conclusió: Només la meva relació amb Déu a través dels misteris es manté inalterable. Potser precisament perquè és un misteri. Perquè Déu no canvia mai, sempre està allí, prompte a acollir-nos. Potser perquè a mesura que aquells misteris com el d’avui, són menys defensables, més potents es tornen les nostres relacions amb Déu i més ens endinsem en els misteris. I és aleshores quan sabem respondre a la pregunta: «No em diràs, que et creus tot això?» I la resposta: Doncs sí. Perquè, per la Paraula de Déu sé que no contradiu res del que penso sinó al contrari: Veure Jesús present en el pa i el vi, fa que em plantegi perquè hi ha gent que diu que s’ho creu i la seva vida no respongui a aquesta meravella i actuï tan malèvolament que perverteix el misteri mateix.

Jo també aniré a la professó de Corpus i miraré cara a cara a Jesús i diré que no deixi de mirar-me, que vull estar prop seu. I li demanaré que miri també cara a cara a qui jo m’estimo, perquè ens puguem acompanyar mútuament en Ell.