Déu

Santíssima Trinitat (B)

(Dt 4,32-34.39-40; Sl 32,4-6.9.18-20.22; Rm 8,14-17; Mt 28,16-20)

Cada any, quan arriba el dia de la Santíssima Trinitat m’apareix el mateix dubte a l’hora de fer una homilia adequada a la Solemnitat: Parlar de Déu, és a dir, parlar del misteri més profund. Aquest any m’atreveixo a fer la pregunta més punyent: De quin Déu he de parlar? Del déu «oficial» o del déu sentit individualment per cada persona, des de la perspectiva que hi ha tantes idees de déu com persones tenen la idea? Parlar del déu dels tractats teològics? Parlar de l’experiència meva de Déu que, com he dit abans, és diferent de la de cadascú de vosaltres que em sentiu o em llegiu? I encara més, he de parlar del déu descrit i après en un catecisme, llibre, formulari o llistat? O m'he de preguntar a mi mateix més coses: penso en el déu de la filosofia, en el déu de la psicologia, en el déu de la metafísica, en el déu de les emocions? Quin garbuix!

I encara un darrer pensament: em passo els dies i les setmanes pensant, pregant i parlant de Déu. Però de quin Déu? El que jo sento, el que jo he après, el que jo experimento, el de les imatges, el dels conceptes? I no només em passa a mi, ens passa a totes les persones creients, cadascuna amb la seva vivència i creença de com i què és Déu. Pensat i debatut, només dues coses crec tenir certes —i encara amb dubtes—: Primera. Déu està per sobre de totes les limitacions del llenguatge, de les idees i dels raonaments; i per sobre de totes les nostres maneres de pensar, pregar i parlar de Déu. Segona. Com a molt, em puc atrevir a explicar què penso jo de Déu; allò que només a mi m'ajuda a entendre què vull dir quan parlo de com em relaciono jo amb Déu. I, amb cap de les dues certeses, explico el misteri sinó que explico com imagino i com visc jo a Déu, intento entendre'l, ho trobo tot plegat creïble i sento com m’ajuda en la meva vida.

I, per tot plegat, constatades aquestes enormes dificultats, penso que més enllà dels grans tractats teològics sobre Déu i la Trinitat, més enllà dels profunds tractats de tots els teòlegs de tots els temps, avui, essencialment, el que es necessita és dir paraules molt senzilles que parlin de Déu.

Vaja, ja tornem a ser al començament: Com parlar senzillament de Déu si és el misteri més profund?

Resulta que ja tenim qui ha parlat de Déu en primera persona: Jesús. I què deia? Doncs que Déu no és una cosa llunyana sinó tan proper, que li podien dir pare; que no viu en un temple o en una arca sinó present en l'ésser humà; i que s’experimenta individualment i es viu col·lectivament. Déu s’ha fet present en l’ésser humà encarnant-se i, des de la humanitat, ens ha revelat qui és. La nostra experiència única i íntima de Déu (Pare) es genera en el nostre cor i ens dona la possibilitat de fer com Jesús (Fill) i viure per assemblar-nos a Déu, gràcies a aquesta íntima comunicació (Esperit), que també és invisible.

I acabo. Cada any ho faig igual: al final de l'homilia sobre la Trinitat explico que la meva actitud davant aquest misteri és agafar-me a la idea del Petit Príncep i no perdre temps esperant veure Déu amb els ulls, sinó trobar-lo amb el cor. «L’essencial és invisible als ulls».