Me'n vaig, però...

L’Ascensió del Senyor (B)

(Ac 1, 1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Mc 16,15-20)

Avui celebrem l’Ascensió. Ja només queda una setmana per acabar la Pasqua. Jesús ja se’n va. Bé, ja se’n va anar, físicament, en morir, com ho fan totes les criatures vives; però ara se'n va fins i tot de forma, diguem-n’hi, espiritual. Marxa cel amunt, marxa «cap al més enllà», se’n va amb Déu. I a partir d’ara ja no serà possible veure’l ressuscitat, apareixent-se a la seva gent i compartint diàlegs i taula.

Els evangelis són poc clars en aquest tema. Joan, res de res sobre l’ascensió. Mateu, tampoc l’esmenta i, més aviat, acaba amb una idea contrària: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món», com si, per Mateu, es quedés? Lluc, per la seva banda, és l'únic que narra l'Ascensió com una cosa que va passar davant de testimonis i ho escriu al llibre dels Fets (recordeu que Lluc no coneix Jesús i es basa en l’evangeli de Marc, l’anomenada font «Q» i altres relats que recull de tradicions orals de gent que havia conegut a algú que havia conegut Jesús). I Marc i el mateix Lluc, però en aquest cas a l’evangeli, inclouen quatre línies molt genèriques sobre l’ascensió i van lligades al fet d’anar a predicar.

El relat elaborat per Lluc, doncs, es contraposa d’alguna manera a la resta d'escrits que fan referència a un sol esdeveniment unitari i connectat que conformen la Resurrecció, les aparicions, l'Ascensió i l'acció de l'Esperit Sant.

Va ser amb el pas dels segles que el relat de Lluc al llibre dels Fets acabà sent el més conegut i, a finals del segle IV, els pares de l'Església el donen per bo amb la seva distribució temporal: Primer la Resurrecció, després les aparicions, l’Ascensió i finalment la Pentecosta. I així s’ha fet al llarg de la Història del cristianisme.

Recordat això, arriba el moment de la reflexió. Jesús se’n va. Obvi i clar. Mor i «desapareix». Com totes les formes vives de la Creació. Neixen, viuen i moren. I més encara, és el que passa en totes les experiències de les persones, incloses nosaltres: Les coses comencen, duren un temps i s’acaben; és a dir, tenen mesures terrenals d’espai i de temps. És cert que els començaments sempre són esperançadors i il·lusionants i que, els finals no són, en general, tan bonics, acceptats o celebrats. El pas del temps acumula experiència, cert, però també acumula errors, interferències, friccions i dimissions.

La reflexió d’aquest diumenge, doncs, és aquesta: Si arribar, fer i marxar és la normalitat, què hi ha, o què hi veiem, d’extraordinari en Jesús? Què hi noteu d’extraordinari? La perdurabilitat del seu missatge? Cert. La transmissió de la seva existència, la seva vida i els seus actes? També cert. Però… un però no esborra la realitat, sempre queda l’experiència real íntima, única i personal en la relació amb Déu. Com quedem? Invenció o experiència? És una experiència. I no una experiència d'espai o de temps, sinó que s'ha d'entendre des de la glorificació de Jesús, una experiència que nia en el cor de dones i homes que donen testimoni des de la fe, perquè no podem adherir-nos a la resurrecció ni anunciar l'ascensió si no és des de la fe.

És una experiència que només podem entendre com un esdeveniment que passa en el secret de Déu, en aquell lloc on hi ha la Resurrecció.