El diumenge dels cors trencats

Diumenge XII (B)

(Jb 38,1.8-11; Sl 106,23-26.28-31; 2Co 5,14-17; Mc 4,35-41)

Vaja! Ja ha sortit Job! Sabem prou bé per experiència que, quan a les lectures treu el cap el llibre de Job, és que apareix la pregunta sobre el perquè del mal i se’ns formula el dubte de l’actitud a prendre enfront del sofriment i l’angoixa que van associats a l’aparició del mal. Podríem dir que estem en el diumenge dels cors trencats: Déu parla a Job des de la tempesta, Pau parla de la mort i l’evangeli parla de la por. I, sempre que hi ha tempesta, mort i por, l’escriptura ens adverteix que el diable ronda per allí. I ja sabem que el diable procurarà prendre possessió de la persona des del regnat de la mentida «perquè en ell no hi ha ni rastre de veritat, menteix amb propietat perquè és pare de la mentida» (cf Jn 8,44b). Per això hem d’evitar que el diable prengui possessió de nosaltres i descobrir on hi ha el diable fent de les seves.

I en aquest temps de crisi, la por es fa tan present com hi és present l’ombra del diable. La por coacciona i emmascara la valentia necessària, si no per vèncer el diable, sí per fer-hi front, desemmascarar les seves trampes i assenyalar-lo amb el dit com a causant del mal. Per això, avui l'evangeli ens demana parlar sobre la por i la confiança. I no cal que us digui que la confiança és la vacuna contra la por. Quan estic sense força per superar una determinada situació i ja em plantejo directament que no puc més, resulta que Déu —que sempre transita pel cor humà— parla directament i em diu a mi, i et diu a tu, que no és que tinguis el cor trencat sinó que ell, personalment, s’està encarregant de construir-te el cor. Deixa’m que t’ho digui en altres paraules: Déu està fent obres al teu cor perquè vol fer-lo més gran, perquè vol quedar-s’hi i perquè té un projecte per a tu. I ja sabem que quan fem obres a casa, sempre hi ha inconvenients, sorolls o pols.

Qui està construint el teu cor, Déu, no et presenta factura, perquè la riquesa la hi posa Ell, que confia del tot en tu. Déu no t’enviarà un requeriment de constrenyiment perquè estàs en deutes amb Hisenda, més aviat et deixarà que triguis el temps que necessitis i que demanis ajuda a qui estimes. A més, Déu també gaudeix amb les teves explicacions (pregàries) de si t’agrada el que fa, de si vols algun canvi, de com preveu que quedi tot al final, del color de les estances del teu cor, de quantes habitacions hi vols…

I, ja per acabar, una cosa que m'acaba de venir al pensament. Quan apareix el cansament de sofrir… vigila! Podem decidir calmar la situació amb la indiferència, la invisibilitat de la sofrença, l’assimilació del dolor o la rendició. Aquestes propostes ens les fem des de la raó i, com he dit, Déu no està a gust en les raons de la raó, sinó en les raons del cor. I la indiferència, des de tots els punts i també des de la fe, és perversa i malèvola perquè es va apoderant del nostre raonament d'una manera dolça i acabem restant indiferents, "passotes", davant totes les situacions que abans ens generaven por.

Contra això ens va prevenir Jesús. Per això va preguntar: «Per què teniu por?». Per això va dir: «Tingueu fe»