Ja no puc més!

Diumenge XIX (B)

(1Re 19,4-8; Sl 33,2-9; Ef 4,30-5,2; Jn 6,41-51)

El cap de setmana passat parlàvem, en aquest comentari, de l’acció de «girar la vida com un mitjó», aquella necessitat que, a vegades, se’ns planteja durant la nostra existència com a éssers humans i també com a creients. Això passa —ho sabem prou bé— quan n’estàs fart, quan l’angoixa et comença a dominar o quan s’esgoten les eines personals per enfrontar-te tant les situacions de la vida com al necessari propi autocontrol. És aleshores quan la pressió externa exercida sobre la nostra vida ens fa trontollar. I no hi ajuda gens l’existència de personatges que van recaragolant la situació, que ens posen a prova constantment i que no deixen fer les coses bé. I quan passa això, es posa en marxa un mecanisme humà de defensa i s’arriba a la conclusió: És l’hora de dir prou!, i plantar-se tot cercant solucions.

Aquest diumenge, la primera lectura ens aporta un testimoni ben antic del fet d’estar-ne fart, el del gran profeta Elies: El profeta que sempre actuava amb enorme eficàcia pel bé del poble d’Israel, amb actitud vehement, agosarat i incansable, sense por de dirigir-se a qui fos, ara està cansat. Més encara: n’està fart. Ja en té prou. Té por, està exhaust. I arriba la crisi. Ara en diríem que entra en un estat depressiu. I una depressió apareix quan perds el control de la situació. Per això ens el situen al desert, que és expressió bíblica del buit i el «no res», i no només geogràficament, sinó també anímicament i psicològicament. No li importen els seus èxits passats, la feina feta diàriament, la fortalesa i la capacitat d’enfrontar-se amb els detractors ni amb els pagans, els estrangers o els provocadors; ni tan sols les discussions amb els mateixos sacerdots o els dirigents del poble. Ara està en crisi. Està fart de no ser tingut en compte, de no ser escoltat. I marxà cap al desert, on ens diu el text que s'assegué a la fresca sota una ginesta, i va dir: Ja n’hi ha prou! I va demanar a Déu la mort, que se l’endugués perquè, segons ell, no havia de ser més afortunat que els seus pares. Havia arribat la crisi vocacional i cau en la temptació de la dimissió. Tot perquè se sent abandonat per Déu: No pot ser que Déu deixi que tot vagi tan malament! Recordeu ara que la Bíblia està plena de crisis i de propostes de plegar: Moisès, Jeremies, el mateix Jesús…

Avui, la gent cristiana, és a dir tota persona batejada i compromesa de cor amb la Missió i la Bona Nova del Senyor Jesús, pot viure un d’aquests moments de crisi «vocacional», com de fet se’n viuen de molts altres tipus de crisis, inherents al fet de voler créixer, madurar i ser feliç. Potser no seran del dramatisme d’Elies, però no es poden menystenir.

Però vet aquí que a Elies, Déu li dona a menjar, l’alimenta i l’empeny a posar-se de nou en marxa en direcció a la muntanya del Sinaí. És que havien canviat les condicions? Segurament no. Doncs on és el desllorigador? Doncs en acceptar la realitat i confiar (actitud de fe) en Déu! I què et dona l’aliment de Déu? Doncs una força nova i diferent.

Aquest canvi que va fer Elies, nou-cents anys abans de Crist, són les nostres morts i resurreccions d’avui. És el moment de passar de dir: plego, ho deixo estar!, a situar-se en el moment de «girar la Vida com un mitjó», que dèiem la setmana passada; és a dir obrir-se al fet que Déu es pot manifestar d’una altra manera a la teva vida. Veieu? Tornem a ser allí mateix. Amb la força de Déu que, a través de Jesús ens revela quin és l’aliment definitiu, tenim nova força per enfrontar-nos a la situació. Atenció! Tot això no implica abaixar la mirada, claudicar i acceptar el mal, no. Es tracta de dir no!, denunciar profèticament, convertir-se en portaveus de Déu i no dels homes, plantar-se davant les injustícies i mostrar fidelitat a la Bona Nova, no a les lleis, els sacerdots o els notables del poble. Pa, aigua i Paraula de Déu. La força renovadora definitiva!