I ara, què?

Diumenge XXI (B)

(Js 24,1-2a.15-18b; Sl 33,2-3.16-23; Ef 5,21-32; Jn 6,60-69)

Hem acabat la part teòrica de l’ensenyament de Jesús i ara ve la part pràctica. Hem estat una colla de diumenges resseguint l’evangeli i parlant a bastament del Pa de Vida i de Jesús, i de Déu, i de l’eternitat a què dona accés el fet d’alimentar-se amb el «Pa viu baixat del Cel»… Però en el procés de desvetllament a la fe, de la vida cristiana, ara arriba un moment pel qual hem de passar: ha arribat el moment de l’examen que, en aquest cas, és una prova pràctica. Sabem que tots els processos d’aprenentatge tenen la seva complexitat i la seva durada. En els temps actuals, malauradament, no és tan notori, perquè el coneixement el tenim a l’abast d’un clic i —com es lamenten molts corrents pedagògics— el procés d’aprendre ha anat quedant relegat a saber la forma més fàcil d’obtenir els coneixements sense que faci falta aprendre’ls. Però en temps de Jesús, i fins no fa gaire temps, els processos per aprendre no eren fàcils, ni curts.

Tornem al passatge evangèlic. La teoria dels temes que els havia plantejat el Mestre amb tots els seus discursos, amb tots els seus ensenyaments, se’ls feia difícil d’assimilar. No acabaven d’entendre què feia Jesús, com actuava, què deia, com s’explicava, què volia i, sobretot, perquè ho feia si anava en contra del que estava establer, des de sempre per la Llei i els mestres de la llei. I encara se’ls feia més difícil d’esbrinar o d’intuir què és el que el Mestre volia que fessin personalment, com a seguidors seus. I, arribat al moment, a una bona part d’aquella gent els resultà, o poc atractiva o massa complexa la proposta de vida de Jesús, i es van fer enrere i se'n tornaren cap a casa. Sabeu què penso? Benaurats! Més val ser honrat i dir que no ho entens o que no t’hi veus amb cor i no «fer veure» que ho has entès. No es van llençar al mal, ni van decidir tornar-se males persones. Senzillament, no ho van entendre o, no s’hi veien preparats. I Jesús ho entén.

El que no està disposat a admetre el Senyor és que els seus deixebles facin el ruc, el traeixin o se’n vagin per la porta del darrere. Aquells que han d’organitzar, conduir i construir la seva Església no poden ser uns xitxarel·los. I els ho pregunta directament, tot i que ja ho sabia prou bé com aniria tot. La part pràctica del seu ensenyament consistia bàsicament en una cosa: saber si s’havien adonat de la cosa més important, és a dir, que si s’havien adonat que seguir-lo a Ell implicava essencialment saber renunciar al «jo».

I en aquesta tessitura estem molts cops encara, dos mil·lennis després. Els deixebles s'erigeixen en divinitat en el lloc del Senyor i no renuncien de cap de les maneres al seu «jo». Fan que tot sigui com «jo» dic, no com el Senyor vol. I no els preocupa el preu a pagar o les consciències a agredir. I, per això, han de fer giragonses espectaculars per a fer veure que l’Esperit Sant actua en les seves vides i els justifiqui les decisions que, de totes totes, Jesús no acceptaria. Ell s’adonà que no tothom el pot seguir: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?» I Jesús tot entenent les dificultats que té la gent, no es fa enrere ni abaixa el llistó quan es dirigeix als seus. A aquests els demana compromís. Perquè sap que hi haurà traïdors, hi haurà falsedat, i hi haurà seguidors que es guiaran pel fet de quedar bé. I també hi haurà qui se n’aprofitarà i, el pitjor de tot, hi haurà qui es cregui amb més poder que el mateix Mestre. Ell sempre va estar al costat dels febles. Els traïdors són forts amb els febles i febles amb els forts. És el que hi ha. I en època de duresa humana com l’actual aquests trets es potencien en els cors de pedra i la substitució de qui hauria de ser una persona amiga per un submís servent que aplaudeix sempre al mestre.