Discernir en temps de confusió

Diumenge XX (B)

(Pr 9,1-6; Sl 33,2-3,10-15; Ef 5,15-20; Jn 6,51-58)

Una de les realitats que acompanyen al fet de viure en temps de crisi —i és innegable que vivim plenament en temps de crisi o de poli-crisis, com hi ha teories que així ho afirmen— és que s'han de formular contínuament reserves de tota mena (materials, espirituals i emocionals) per continuar endavant sense defallir, contaminar-se, cansar-se o perjudicar algú. Personalment, penso que ara les coses són encara més complicades, ja que a aquest «temps de crisi» més o menys prolongat en el temps, s’hi ha afegit, sense buscar-lo, el component de la confusió. Estem en temps de crisi i de confusió. I en alguns casos també de persecució. I a les crisis hi estem més acostumats, però a viure en situacions de confusió o persecució, no. Ara hi reflexionarem. Però abans repassem el que hem escoltat de Pau: «No sigueu insensats, sinó assenyats. Procureu treure partit del temps present perquè vivim moments difícils. No sigueu irreflexius, mireu d'entendre el que Jesús vol de nosaltres». M'agrada observar com aquestes paraules, que ben aviat compliran dos mil anys, són plenament actuals. 

Recordar un text de fa dos mil anys, em va molt bé perquè penso que un dels fonaments de la confusió és la pèrdua de les referències configuratives passades. No hi ha referències ni, òbviament, referents que posin ordre a la disbauxa existencial. En qüestions de fe i també en qüestions eclesials el que passa al nostre voltant i, sobretot, la pèrdua de control de què passa al nostre voltant, ens fa sentir tremendament vulnerables. Aquells temps líquids que deia Zygmunt Bauman, han esdevingut temps convulsos i temps confusos. En conseqüència, tot crida a fugir per refugiar-se en les conviccions de sempre i aferrar-se a allò que ens sembla més segur. Per això, la majoria dels moviments, propostes i iniciatives eclesials que han sorgit en els últims anys tenen una pàtina de conservadorisme per aferrar-se a allò que ens és més segur i refugiar-se perillosament en una mediocritat sense iniciativa.

A la situació que vivim hi hem de plantar cara des de la radicalitat de l’Evangeli, malgrat que, ho reconec, això esdevingui cada dia més difícil, més compromès i menys entès.

I aquí començaríem la reflexió i, si poguéssim, un debat. Com es planta cara a les crisis i a confusió? Des del discerniment espiritual, és a dir, des de l’escolta de Déu. Una escolta feta amb la veritat que ens fa lliures —la veritat de Jesús— i que ens obliga a comprometre’ns amb la denúncia de les situacions i de les persones que fan de la nostra vida una vida de confusió. I si actuem d’aquesta manera, haurem de tastar, segurament, el sofriment personal i, sobretot, els dubtes espirituals més lacerants. La pràctica del discerniment espiritual requereix, en temps de crisis i en temps de confusió, i també en temps de persecució, una gran dosi de paciència i de confiança perquè ens haurem de preparar per acceptar que tant els èxits com les marrades i com els conflictes són situacions en les quals Déu es fa present. I si hi ha Déu, hi ha amor i, per part nostra hi posarem obertura i disponibilitat. Per molt que costi, per molt contraindicat que ens sembli.

Fem el darrer pas de la nostra reflexió d’avui. La confusió i les crisis ronden per la vida: les nostres, les de l’Església i les de la societat. Però apareixen, agressives, en el nostre senzill i petit viure de cada dia, en les nostres quotidianitats. No caiguem en el parany de pensar que les crisis són només globals i que no ens afecten a la nostra vida senzilla i insignificant. Repassem les crisis, les confusions i les persecucions personals, les que sofrim i les que, potser, causem.