L'Amor, cura ferides?

Diumenge XIV (B)

(Ez 2,2-5; Sl 122,1-4; 2Co 12,7-10; Mc 6,1-6)

L’aparició dels profetes va fer madurar la fe d’Israel, superar les religions arcaiques i atorgar la coherència cultual i el compromís social, caminant cap a la fe universal en un Déu únic i veritable.

Avui parlem novament de profetes, aquelles persones que viuen enmig del poble i fan, de l’experiència de Déu, la font de la seva actuació com a portaveus de Déu i posen en contacte el poble i el Creador, Déu i Israel. Així, es converteixen en testimonis d’un fet essencial que cal assimilar: Els plans de Déu no coincideixen sempre amb els plans humans. Aquesta missió profètica arriba al cimal amb la caiguda d’Israel, les tradicions i l'entramat religiós. És aleshores que apareix una pregunta: ¿És que Déu ha abandonat al seu poble? I el profetisme esdevé messiànic: «Déu no oblida el seu poble ni l’oblidarà mai, perquè li enviarà el seu Messies». Aquesta idea va penetrant profundament en el poble i esdevé real amb Jesús. Tot el profetisme es concreta en la presència de Jesús: «Antigament, Déu havia parlat als nostres pares mitjançant els profetes. Ara, a la fi, ens ha parlat mitjançant el seu Fill», un «veritable profeta». Jesús és presentat amb les característiques pròpies dels profetes: Qüestiona el sistema socioreligiós, la manera de complir la Llei o el funcionament del Temple; s’enfronta a la classe dirigent i no pren part en cap grup religiós. A més, proposa un estil nou per apropar-se a Déu a qui anomena Pare. La seva proposta es resumeix en les Benaurances i en una crida profètica i definitiva a la conversió de cor. I no acaba aquí. El dia de Pentecosta, el do de profecia es dona a les comunitats i, tothom, esdevé profeta anunciador del Regne de Déu que Jesús ha inaugurat de forma definitiva.

Heus aquí que ara ens toca a nosaltres viure enmig el poble el carisma de profecia que hem rebut en el baptisme. I ens toca saber reconèixer els profetes que testimonien l’experiència del Déu de Jesús. Els profetes i profetesses d’avui analitzen la realitat des de la seva experiència de Déu, defensant, fins a gastar la seva vida, la causa de les persones pobres, dèbils, marginades...

Nosaltres, parlem de moltes coses i, sovint, oblidem que entre nosaltres hi viuen profetes, homes i dones, que ens demanen de no fer cas al soroll, les distraccions i els cants de sirenes. Que ens demanen cercar Jesús, el Fill, el Profeta definitiu que viu entre nosaltres. I ens recorden la missió: donar testimoni d’Ell i manifestar allò que criem. I quin cas els fem? Deixem la trobada amb Crist per a última hora del diumenge, no fem cap esforç per anar a celebrar amb la Comunitat ni per trobar estones per a fer pregària. Això sí, recordem Jesús i verifiquem la presència de profetes i profetesses quan estem malalts, quan ens va malament alguna cosa, quan ens ronda el pecat, quan sentim inquietud interior.

I tota aquesta reflexió us la proposo després d’unes quantes setmanes parlant de miracles, guaricions de ferides i malalties i de com ens ajuden a aprofundir en la fe. Amb l’ajut dels profetes i la presència del Senyor enmig nostre, ja podrem respondre a algunes preguntes:

Qui guareix realment? Jesús o la fe? Qui converteix els cors endurits? El profeta o la fe?

És la fe o és Déu que ens fa forts quan som febles?

Pot, la senzilla paraula del profeta, despertar la fe i guarir una ferida?

Una vida grisa, sense objectius, apagada, absurda… genera ferides i malalties?

L'experiència de l'amor sana?

La companyia, les converses, les amistats, poden guarir malalties?