Feu el bé!

Diumenge XXIV (B)

(Is 50,5-9; Sl 114; Jm 2,14-18; Mc 8,27-35)

Qui viu activament una fe madura, consistent i veritable, fa coses bones, és a dir, fa el bé i és bona persona. Per a mi és així de senzill. Perquè... és senzill, no? D’aquesta forma es fa palesa la presència de Déu al món. Nosaltres fem palesa la presència de Déu. Però clar, resulta que sempre hem de fer un espai pel mal, perquè ja sabem que conviuen i lluiten permanentment. I també sabem que està a les nostres mans triar entre el bé i el mal. I triar sempre el bé! Ho he dit moltes vegades en aquestes homilies; la llibertat de Déu, la nostra llibertat de filles i fills de Déu rau a saber triar –entre el bé i el mal– i saber triar sempre el bé. Ho repeteixo: La llibertat està a triar el bé. I no és gens fàcil, prou que ho experimentem i sofrim. Recordo ara el fragment de la carta de Pere quan diu: «Val més sofrir per haver fet el bé que no pas per haver fet el mal». (cf. 1Pe 3,17-18). I no em direu, germanes i germans, que és causa de pau fer el bé. I, sobretot, fer-lo en presència del mal tot donant un exemple de Déu. No hi ha res que incomodi més al mal que la presència del bé.

Però hi hem d’afegir una tercera via o una cosa diferent, a aquesta reflexió, que és la que us plantejo avui: Sabem del bé i del mal, cert, però què passa quan el mal agafa el rol del bé? Què passa quan el mal, per ser encara més pervers, enceta una campanya en la qual es presenta com el millor dels béns? No em direu que és el pitjor dels escenaris perquè costa de veure, és molt més nociu i actua escarnint la bondat. Sí, és la famosa dita del llop amb pell de xai. Guardeu-nos-en Senyor d’aquests llops! Són aquelles i aquells que responen a la pregunta de l’evangeli d’avui: «Qui diuen que soc? I, tu, qui dius que soc?» i ho fan posant-se al centre i deixant Jesús i la seva Missió al seu servei i per justificar tot el que fan.

Isaïes, a la primera lectura, ja ens ha dit que la cosa va a l’inrevés. Qui és de Déu, està en constant diàleg amb Déu, i la seva disposició a aquest diàleg –que ve de Déu– li dona la força per a prendre les decisions que s’escauen a un profeta tot destriant el bé per a ell i per al poble. Qui és de Déu fa el bé.

Tornem a l’Evangeli i a aquella pregunta tan especial: Qui diu la gent que soc? Ja ho diu: un profeta, un home de Déu, un enviat a fer el bé... Això semblava evident. Però la clau està en la següent pregunta: «I vosaltres?». I vet aquí que quan Pere respon aquella rotunditat de Messies el diàleg que segueix és fosc: Jesús renya Pere per aquesta confessió que a nosaltres ens sembla tan bonica i diu que calli. Aleshores parla de mort i patiments. Vet aquí que s’enfronta una visió humana amb la visió de Déu. Jesús ve a fer el bé, tot descobrint el mal amagat entre la Creació, entre la gent. Perquè la humanitat no entén els camins de Déu. I fer el bé, enfrontar-se al mal i, sobretot, plantar-li cara, és un camí de sofriment. El camí de la creu.