M'ho dius de debó?

Diumenge III de Pasqua (A)

(Ac 2,14.21b-33; Sl 15,1-2.5.7-11; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35)

Quants cops, a la vida de cada dia i en les nostres activitats més rutinàries, fem aquesta pregunta: De debò? Vols dir? En serio? Quan ens expliquen, veiem o ens passa alguna cosa; en una conversa, una notícia… Vols dir? Pot ser això? Ho dius de debò? Parles seriosament? I, immediatament, ens donem a nosaltres mateixos la resposta: No pot ser! No fotis! Expressem així la incredulitat que ha aparegut en nosaltres. I hem de prendre una decisió que ens porta a fer un pas més: En aquest punt podem prendre diversos camins: Un és el que diu «no ho hauria dit mai, però m’ho crec», l’altra el «no pot ser, no m’ho crec!» i encara un que porta per la decepció, «m’ha decebut, m’ha enganyat».

Aquest diumenge, en el que tornem a escoltar el relat els deixebles d’Emmaús, tan conegut i llegit, tan cantat, reflexionat i espremut, se’ns posa davant, altre cop, la incredulitat que no té un sentit concret, la incredulitat que requereix un treball personal. És la incredulitat de quan algú se’ns revela diferent de com ens esperàvem, diferent de com sembla; quan algú ens sorprèn amb una vida fosca, amagada, o quan algú ens sorprèn ple de bondat o admirable en les seves reaccions. En definitiva, quan vivim una revelació, hem de prendre una decisió. A vegades, l’hem de prendre en una instant, de vegades ens cal temps per analitzar el que hem descobert, el que se’ns ha dit o el que ha passat. Quan una persona amiga, companya de treball o familiar se’ns revela diferent de com ens pensàvem, de com la veiem actuar, del que expressava, necessitem decidir-nos.

Una cosa semblant devia passar allà a Jerusalem els dies després de la mort de Jesús. Destrossades les esperances al Calvari, començava a declinar tota expectativa. De debò, Jesús és mort?

I unes dones, encapçalades per Maria Magdalena, van començar a escampar una notícia de bojos: L’hem vist viu!! Resposta: De debò? Voleu dir? I, altre cop, es posa en marxa el discerniment que he dit al començament: Hi ha gent que diu «no ho hauria dit mai, però m’ho crec», altra «no pot ser, no m’ho crec!» i encara, «m’heu decebut, m’enganyeu, perquè jo no l’he vist».

Aleshores la qüestió està en com experimento el que m’expliquen, com n’és de real allò que m’expliquen, quina credibilitat té per mi qui m’ho explica, i també si entenc allò que passa o mil condicionants. Ah! I sempre deixant espai per la sorpresa, agradable o decebedora, que les persones ens causen. I en el cas de Jesús, de l’evangeli que hem escoltat, avui mateix, a tants anys de distància, quin tipus d’experiència puc fer? Puc aplicar tot això? Quan de creïble és la meva comunitat, l’Església? Perquè és cert que molta gent es mira l’Església i la seva gent amb desencant i recel perquè precisament la credibilitat està a mínims. Malauradament, això passa factura també als creients i, encara, a qui més implicació mostra en, sense renunciar al que creu, revertir aquesta situació de descrèdit. El més fàcil és, davant cada mostra repetir aquell en serio? I mirar de reüll el camí que fuig de Jerusalem, passa per Emmaús i retorna cap al refugi de casa.