La resurrecció del deixeble

Diumenge II de Pasqua (A)

(Ac 2,42-47; Sl 117,2-4.13-15.22-24; 1Pe 1,3-9; Jn 20,19-31)

He estat una bona estona donant voltes a la idea que m’agradaria expressar avui, diumenge II de Pasqua. Remenant idees, he vist que, de la mateixa manera que al «Diumenge de Pasqua» se l’anomena també «Pasqua de Resurrecció», diumenge de «Glòria» i «Pasqua Florida», el segon diumenge del temps de Pasqua també té diversos noms. Diumenge «II de pasqua», diumenge de «pasqüetes», diumenge de «l'àngel», diumenge de la «divina misericòrdia» i altres noms més o menys locals. Cadascuna d’aquestes terminologies té la seva història i els seus significats. Per reblar la cosa, n’hi ha un altre que m’ha agradat molt i que el faré servir per al comentari i la reflexió d’avui: diumenge de la «resurrecció del deixeble». Aquesta idea, expressada pel papa Francesc en un dia com avui de fa tres anys, ens ha d’ajudar a ampliar la nostra comprensió de la Resurrecció com l’esdeveniment cabdal que és. Seguim-ne una mica el fil i fem-ne una reflexió comuna, com fem cada diumenge.

La majoria dels deixebles i les persones més pròximes a Jesús, l’havien abandonat en veure la fi llastimosa que va sofrir. Van apostar per salvar la pell, en una reacció força humana que apareix quan les coses van mal dades. Tan sols uns pocs, poquíssims segurament, es van mantenir més propers a Jesús. Essencialment, pertanyien al cercle de la família i coneixences de Maria, la seva mare, i de Maria Magdalena i alguna altra dona. El petit grup, incloïa alguns deixebles directes que, malgrat no abandonar del tot, s’estaven amagats «per por dels jueus», a l’expectativa i, evidentment, per evitar que els passés el mateix que al Mestre. Tota aquesta gent no s’empassaven la història de la resurrecció que les dones havien començat a escampar en trobar la tomba buida. Així ens ho expliquen tots els relats. Ningú feia cas a les dones, primeres a descobrir Jesús ressuscitat. Van acudir a la tomba buida i van ser incapaços de veure res. Els van haver d’ajudar, perquè «fins aquell moment no havien entès» el que Jesús ja els havia anticipat. Amb precaució, però amb valentia van apropar-se al Jesús que recordaven, el de l’agonia, i a buscar el cos del mestre ja mort. Tots els deixebles van haver de fer la seva pròpia resurrecció. I ho van fer quan van començar a parlar de l’experiència de veure Jesús viu. L’evangeli d’avui ho presenta en la figura de Tomàs i en la presència de Jesús salvant-lo de la incredulitat. Jesús ressuscita la fe de Tomàs. I, està clar, la de la resta i la nostra. En aquest episodi els dubtes s’esvaeixen a mesura que Tomàs s’endinsa en la misericòrdia de Déu i el confessa viu amb aquell «Senyor meu i Déu meu!». Així ressuscita el deixeble i així ho podem fer nosaltres. I així s’acompleix el que dèiem el diumenge passat: ressuscitar abans de morir! 

Tomàs ens és el paradigma i la clau de la comprensió del que Jesús anà ensenyant amb les seves aparicions: La misericòrdia infinita de Déu. Aquella gent l’estimaren mentre vivia i ara havien d'aprendre a viure’l d’una manera definitiva, sense temps ni espai pel mig. Per això Jesús repetí la seva aparició amb Tomàs: les mateixes paraules, les mateixes circumstàncies, la mateixa misericòrdia. D’aquella manera Tomàs també començà la seva resurrecció tocant les ferides de Jesús i descobrint fins a quin punt Déu s’havia fet proper. 

Ara ens toca ressuscitar a nosaltres. Recordeu de nou el diumenge passat. Ara ens toca a nosaltres ressuscitar abans de morir, és a dir, reconèixer Jesús viu entre nosaltres. Com? Diumenge vinent tancarem el cercle i acompanyarem els deixebles d'Emaús en aquest camí.