Divendres Sant: Hora de callar

Divendres Sant

(Is 52,13-53,12; Sl 30,2.6.12-13.15-17.25; He 4,14-16.5-7.9; Jn 18,1-19,42)

Tot ho fem en silenci. La litúrgia resta silenciosa. Si hi ha alguna música és severa i contundentment greu. Hem començat en silenci, i acabarem en silenci. És que no sabem com fer palès que els esdeveniments de les últimes hores ens han deixat sense paraules. Tot just ahir compartíem taula amb Jesús, fins i tot encara ens venen al cap els records de tot el que vam dir i xerrar ahir. Pensem en com les coses es van complicar, en tot el que va passar després, en les traïcions, les mentides. 

Avui, Divendres Sant, ens situem en el moment del «tot s'ha acomplert». I el primer perill que hem de vèncer és el de la sensibleria, l'excés d’aparador. Potser no ens podem abstraure d’una certa emoció de recordar el que va haver de viure el nostre Déu, però no ens podem instal·lar en aquests sentiments, perquè aleshores ens quedarem en el dia d'avui i en la soledat d’haver-nos quedat sense Déu.

I la reflexió per aquesta tarda us la proposo doble. Per una banda, reflexionar sobre la frase del «tot s’ha acomplert». I voldria fer-vos veure que aquest «tot s’ha acomplert» no el podem confondre de cap de les maneres amb un «tot s’ha acabat». Si optem per creure’ns la segona expressió, haurem caigut en el parany de pensar que Déu ha mort.

La segona pauta per a la reflexió us la proposo responent a dues preguntes: Per què van matar Jesús? I l’altra, per què va morir Jesús? I no són dues preguntes iguals, ni similars. Cal que distingim bé entre les dues perquè si no ho fem, podem entrar en la contradicció d’un carreró sense sortida. El van matar perquè predicava un Déu que no coincidia amb la idea de Déu que tenia el poble jueu; el Déu de Jesús no era un déu sobirà a qui s’havia de servir, no era un déu llunyà, no era un déu per al domini. I aquesta idea era, i és, fatalment contradictòria amb el pensament de tothom que vol fer servir déu com a instrument per dominar.

I és que Jesús va morir per fidelitat a Déu i a ell mateix. En aquest sentit, i relacionat amb la pregunta anterior, la mort de Jesús no va ser un accident, va ser clarament conseqüència de la seva manera de fer, de ser i d’actuar. Ell va acceptar que el matarien per fidelitat a Déu. I per això no va callar, no va renunciar a res. I, com a molt, en els moments més sublims va usar el silenci per fer encara més fort el seu missatge.

Vet aquí, que en la nostra reflexió hem acabat tornant al silenci. I ara deixem que Déu ens parli des del silenci, el silenci de Jesús a la creu.