Dijous Sant
(Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-18; 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15)
Dijous Sant, dia en el qual commemorem la institució de l’Eucaristia, el memorial que Jesús ens deixà. És el gran misteri de la seva presència real en el pa i el vi consagrats. Celebrar això, requereix que ens situem mentalment en allò que és el centre de l’expressió de la fe. I aquest any podríem reflexionar sobre la nostra actitud davant el Sagrament i la nostra comprensió de la litúrgia eucarística.
Comencem per posar de nou sobre la taula l’assistència a les nostres esglésies per a celebrar en comunitat l’Eucaristia. Descens vertiginós. Ho diré sense filtres: Ja no anem a missa ni les persones creients. S’ha produït un canvi d’actitud i qualsevol cosa és dispensa per a l’assistència a Missa. Parlo de la dels diumenges; la dels dies de cada dia ja ni parlar-ne, estan reservats a unes poques persones. L’Eucaristia no és primordial ni per a la majoria de persones que continuen manifestant-se cristianes. Ja ho sé, no és cosa dels darrers anys, és una situació que comença a mostrar-se al tombant dels anys 70 i 80, en època postconciliar, quan neix la «crisis de culte». En aquells moments, de grans expectatives i molts enrocaments, no es va aconseguir doblegar el caràcter poc popular de la Missa ni els excessos protagonistes dels celebrants. Allò va donar pas a diversos moviments, una mica erràtics a voltes, que es proposaven millorar la participació amb una litúrgia més celebrativa i alegre. Es van suggerir fórmules atrevides, músiques impensables, formes agosarades… però les formes no van suplantar el fons i es va continuar amb un excessiu presidencialisme i un profund anonimat del poble fidel. A mesura que envellíem, minvàvem perquè s’acumulaven passos de generacions sense relleu. I aquí estem. Continua minvant la presència, ara ja per manca de creients, segueix la preponderància ministerial i se’ns encomana la desertització espiritual de la societat.
L’Eucaristia ha de ser celebració agraïda pel primer Dijous Sant, des de la gloriosa perspectiva de la Resurrecció. És un tot. I és celebració comunitària viva i ardent. És celebració des del mig del misteri i des de dins del misteri. No es pot anar a escoltar (a estones) sense involucrar-s’hi, s’hi va a celebrar. I la celebra tota la comunitat.
Les nostres celebracions, però, són celebracions des de les files del darrere, que són les que s’omplen primer. No hi ha manera d’ajuntar-se físicament quan hi ha bancs buits ni situar-se al voltant de l’altar. En aquest estat, la comunitat dels darrers bancs sacralitza els ornaments, els rituals i la vistositat, la música, les vestimentes litúrgiques… fins i tot sacralitza el celebrant i no a Jesús, ni molt menys la Comunitat, el Poble de Déu, que per ell mateix és Sant.
I ara la reflexió: Malgrat que les coses van així, i l’actitud fàcil és la del tancament en allò que fem i concloure que només en nosaltres hi ha el futur, voldria pensar que ens hem reunit aquest vespre perquè no volem oblidar allò que Jesús va dir a les poques persones que el van acompanyar a sopar, aquella vigília de pasqua. Jesús se n'alegrà: «Com desitjava sopar amb vosaltres», va dir. I els seus deixebles ho van transmetre als nous seguidors i aquests a moltes d'altres persones… i així, de creient en creient ens ha arribat a nosaltres.
Ens va prometre que sempre que ho féssim, estaria amb nosaltres. Ens ho va prometre i ho acompleix cada dia. Això és l’Eucaristia. Per això ho celebrem en comunitat, per això Jesús és viu i podem seure al seu costat. I estar al costat de Jesús vol dir que, en un moment donat, sense que entenguem res, s'alçarà de la cadira i ens vindrà a rentar els peus. A mi! A tu! Això també és celebració de l’Eucaristia, perquè és celebració de l’Amor Fratern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada