Fil directe

Diumenge IV de Pasqua (A)

(Ac 2,14a.36-41; Sl 22,1-6; 1Pe 2,20b-25; Jn 10,1-10)

Hem parlat molts cops de la necessitat que tenim de posar Jesús al centre de les nostres vides. I avui, en aquest diumenge del «Bon Pastor», la idea de la centralitat de Jesús arriba al seu punt més elevat de reflexió, amb la imatge del pastor enmig de les ovelles tenint-ne cura de totes. I com puc expressar de la millor manera possible aquesta centralitat? Penso que el més important per saber veure i explicar aquesta centralitat és sabent sentir la veu del pastor directament del pastor. Sembla senzill, sembla obvi, però no és fàcil. M’explico: Jo vull el missatge en la seva originalitat, amb tota la seva frescor, amb tota la seva seducció, amb tot el seu enamorament… Sé que com més m’allunyi del pastor, més intermediacions hi haurà. Com sé que el missatge original no m’arribarà a través d'elaboracions teològiques prodigioses, homilies emocionants o formulacions molt elevades… ni m’arribarà a través de confessions o pregàries rutinàries… ni m’arribarà barrejada amb tradicions antigues o amb les modes del moment… no m’arribarà plena de les dèries de qui en formula la teoria. El missatge fresc i original m’arribarà escoltant a Jesús, és a dir, retornant a l’Evangeli.

Fem un pas més. La imatge del pastor a vegades resulta ambigua. És veritat que a la tradició bíblica, és una imatge que s’associa a Déu, al rei o als líders del poble perquè tenen cura del poble, però no és menys cert que hi ha hagut exemples de mals pastors que s’han servit del poble i l’han esquilat per a benefici propi. A més, avui en dia, la imatge del pastor resulta inadequada per a la cultura moderna, perquè s’associa al ramat, a submissió i a obediència. I em pregunto: Com podem basar la centralitat de Jesús en termes de domini? Podem admetre actituds que s’enfronten directament a la llibertat de les persones, al respecte i a la mateixa autonomia individual? I encara hi hem d’afegir a la reflexió un aspecte: com vèncer la inèrcia dels pastors que, per la seva pròpia condició, tendeixen a veure les persones com el “seu” ramat? 

Encara que sembli molt rebuscat: Hem de superar les tensions i ambigüitats tenint a Jesús al centre. Perquè ell mateix, conscient dels riscos que porta implícits la posició de “pastor”, ja ens va prevenir del fet: «Qui vulgui ser gran que es faci el vostre servidor». Vet aquí. 

Amb tot això podem dir ben clarament que de cap manera ens podem dividir entre pastors i ramat. De cap manera. No hi ha cap persona que sigui tan poderosa que no necessiti res ni tan limitada que no pugui ajudar. I sap greu que en alguns àmbits de la nostra Església s’insisteixi a plantar cara a les crisis amb un magisteri dur, mentre les suposades ovelles del ramat encara no troben la veu de Jesús per seguir-lo. «Les ovelles segueixen el seu pastor perquè li reconeixen la veu».

I acabo. L’important és la centralitat de Jesús. El que és decisiu, avui i ho ha estat sempre, és que sentim la veu de Jesús en el seu format i puresa originals, no passada pels filtres, ni les modes, ni les preocupacions clericals, ni els gustos particulars. No podem confondre la veu de Jesús, centre de la vida cristiana amb qualsevol altra paraula que es pronuncia en l’Església. No podem pensar que qualsevol predicació dels bisbes, que qualsevol sermó, que qualsevol estudi teològic o qualsevol catequesi sigui garantia d’escoltar fidelment la veu de Jesús. De mestre només n’hi ha un, de sacerdot només n’hi ha un, de Ressuscitat només n’hi ha un. És Jesús, està al centre i hem d’establir un fil directe amb Ell.

M'ho dius de debó?

Diumenge III de Pasqua (A)

(Ac 2,14.21b-33; Sl 15,1-2.5.7-11; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35)

Quants cops, a la vida de cada dia i en les nostres activitats més rutinàries, fem aquesta pregunta: De debò? Vols dir? En serio? Quan ens expliquen, veiem o ens passa alguna cosa; en una conversa, una notícia… Vols dir? Pot ser això? Ho dius de debò? Parles seriosament? I, immediatament, ens donem a nosaltres mateixos la resposta: No pot ser! No fotis! Expressem així la incredulitat que ha aparegut en nosaltres. I hem de prendre una decisió que ens porta a fer un pas més: En aquest punt podem prendre diversos camins: Un és el que diu «no ho hauria dit mai, però m’ho crec», l’altra el «no pot ser, no m’ho crec!» i encara un que porta per la decepció, «m’ha decebut, m’ha enganyat».

Aquest diumenge, en el que tornem a escoltar el relat els deixebles d’Emmaús, tan conegut i llegit, tan cantat, reflexionat i espremut, se’ns posa davant, altre cop, la incredulitat que no té un sentit concret, la incredulitat que requereix un treball personal. És la incredulitat de quan algú se’ns revela diferent de com ens esperàvem, diferent de com sembla; quan algú ens sorprèn amb una vida fosca, amagada, o quan algú ens sorprèn ple de bondat o admirable en les seves reaccions. En definitiva, quan vivim una revelació, hem de prendre una decisió. A vegades, l’hem de prendre en una instant, de vegades ens cal temps per analitzar el que hem descobert, el que se’ns ha dit o el que ha passat. Quan una persona amiga, companya de treball o familiar se’ns revela diferent de com ens pensàvem, de com la veiem actuar, del que expressava, necessitem decidir-nos.

Una cosa semblant devia passar allà a Jerusalem els dies després de la mort de Jesús. Destrossades les esperances al Calvari, començava a declinar tota expectativa. De debò, Jesús és mort?

I unes dones, encapçalades per Maria Magdalena, van començar a escampar una notícia de bojos: L’hem vist viu!! Resposta: De debò? Voleu dir? I, altre cop, es posa en marxa el discerniment que he dit al començament: Hi ha gent que diu «no ho hauria dit mai, però m’ho crec», altra «no pot ser, no m’ho crec!» i encara, «m’heu decebut, m’enganyeu, perquè jo no l’he vist».

Aleshores la qüestió està en com experimento el que m’expliquen, com n’és de real allò que m’expliquen, quina credibilitat té per mi qui m’ho explica, i també si entenc allò que passa o mil condicionants. Ah! I sempre deixant espai per la sorpresa, agradable o decebedora, que les persones ens causen. I en el cas de Jesús, de l’evangeli que hem escoltat, avui mateix, a tants anys de distància, quin tipus d’experiència puc fer? Puc aplicar tot això? Quan de creïble és la meva comunitat, l’Església? Perquè és cert que molta gent es mira l’Església i la seva gent amb desencant i recel perquè precisament la credibilitat està a mínims. Malauradament, això passa factura també als creients i, encara, a qui més implicació mostra en, sense renunciar al que creu, revertir aquesta situació de descrèdit. El més fàcil és, davant cada mostra repetir aquell en serio? I mirar de reüll el camí que fuig de Jerusalem, passa per Emmaús i retorna cap al refugi de casa.

La resurrecció del deixeble

Diumenge II de Pasqua (A)

(Ac 2,42-47; Sl 117,2-4.13-15.22-24; 1Pe 1,3-9; Jn 20,19-31)

He estat una bona estona donant voltes a la idea que m’agradaria expressar avui, diumenge II de Pasqua. Remenant idees, he vist que, de la mateixa manera que al «Diumenge de Pasqua» se l’anomena també «Pasqua de Resurrecció», diumenge de «Glòria» i «Pasqua Florida», el segon diumenge del temps de Pasqua també té diversos noms. Diumenge «II de pasqua», diumenge de «pasqüetes», diumenge de «l'àngel», diumenge de la «divina misericòrdia» i altres noms més o menys locals. Cadascuna d’aquestes terminologies té la seva història i els seus significats. Per reblar la cosa, n’hi ha un altre que m’ha agradat molt i que el faré servir per al comentari i la reflexió d’avui: diumenge de la «resurrecció del deixeble». Aquesta idea, expressada pel papa Francesc en un dia com avui de fa tres anys, ens ha d’ajudar a ampliar la nostra comprensió de la Resurrecció com l’esdeveniment cabdal que és. Seguim-ne una mica el fil i fem-ne una reflexió comuna, com fem cada diumenge.

La majoria dels deixebles i les persones més pròximes a Jesús, l’havien abandonat en veure la fi llastimosa que va sofrir. Van apostar per salvar la pell, en una reacció força humana que apareix quan les coses van mal dades. Tan sols uns pocs, poquíssims segurament, es van mantenir més propers a Jesús. Essencialment, pertanyien al cercle de la família i coneixences de Maria, la seva mare, i de Maria Magdalena i alguna altra dona. El petit grup, incloïa alguns deixebles directes que, malgrat no abandonar del tot, s’estaven amagats «per por dels jueus», a l’expectativa i, evidentment, per evitar que els passés el mateix que al Mestre. Tota aquesta gent no s’empassaven la història de la resurrecció que les dones havien començat a escampar en trobar la tomba buida. Així ens ho expliquen tots els relats. Ningú feia cas a les dones, primeres a descobrir Jesús ressuscitat. Van acudir a la tomba buida i van ser incapaços de veure res. Els van haver d’ajudar, perquè «fins aquell moment no havien entès» el que Jesús ja els havia anticipat. Amb precaució, però amb valentia van apropar-se al Jesús que recordaven, el de l’agonia, i a buscar el cos del mestre ja mort. Tots els deixebles van haver de fer la seva pròpia resurrecció. I ho van fer quan van començar a parlar de l’experiència de veure Jesús viu. L’evangeli d’avui ho presenta en la figura de Tomàs i en la presència de Jesús salvant-lo de la incredulitat. Jesús ressuscita la fe de Tomàs. I, està clar, la de la resta i la nostra. En aquest episodi els dubtes s’esvaeixen a mesura que Tomàs s’endinsa en la misericòrdia de Déu i el confessa viu amb aquell «Senyor meu i Déu meu!». Així ressuscita el deixeble i així ho podem fer nosaltres. I així s’acompleix el que dèiem el diumenge passat: ressuscitar abans de morir! 

Tomàs ens és el paradigma i la clau de la comprensió del que Jesús anà ensenyant amb les seves aparicions: La misericòrdia infinita de Déu. Aquella gent l’estimaren mentre vivia i ara havien d'aprendre a viure’l d’una manera definitiva, sense temps ni espai pel mig. Per això Jesús repetí la seva aparició amb Tomàs: les mateixes paraules, les mateixes circumstàncies, la mateixa misericòrdia. D’aquella manera Tomàs també començà la seva resurrecció tocant les ferides de Jesús i descobrint fins a quin punt Déu s’havia fet proper. 

Ara ens toca ressuscitar a nosaltres. Recordeu de nou el diumenge passat. Ara ens toca a nosaltres ressuscitar abans de morir, és a dir, reconèixer Jesús viu entre nosaltres. Com? Diumenge vinent tancarem el cercle i acompanyarem els deixebles d'Emaús en aquest camí.

Ressuscitar abans de morir

Pasqua 2023

(Ac 10,34 a.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9)

Bona Pasqua! Germanes i germans de fe. Amics i amigues. Companyes i companys de Facebook, d’Instagram o de qualsevol tertúlia presencial o virtual: Jesús ha ressuscitat! Vet aquí el que us volia dir avui. I, en principi, ja està. He acabat.

Podeu pensar, ho reconec, que és estrany: Com no trobar paraules pel dia de Pasqua? Com no saber què dir el dia de la festa de les festes? Com no veure l’espurna que tot ho encén i tot ho il·lumina. Doncs, ho reconec, avui se’m fa difícil, tot i tractar-se del succés més explicat de la història. I és que m’he proposat no dir res que us sigui difícil de creure i trobar les paraules escaients. Ho sabem prou bé. Estem parlant del misteri més gran i més profund, no només de la nostra religió, sinó dels plantejaments humans fets al llarg de la història de la humanitat. I mira que fa mil·lennis! Va, que no deu ser tan difícil!, m’he dit a mi mateix. Però és una gosadia voler declarar-ho, perquè ja sé, de bon començament, que és una cosa impossible.

No podem caure en les trampes. No es tracta d’una reanimació, ni una «tornada» a la vida anterior, biològicament parlant; si penséssim això, quedaríem com atrapats en la cosa material, perquè la possibilitat d’un retorn a la matèria és continuar tenint lligams amb el temps i mostrar afecte al jo terrenal. Després de la mort, el que ens lliga amb aquella persona és, només, una relació psicològica. Aquesta forma de pensar ens dificulta, més aviat ens impedeix, pensar en la Vida eterna, en la Unitat de l’Univers, del Tot, del no-temps. No té cap sentit ni per a nosaltres ni, penso, per a Déu.

Creure en la resurrecció és experimentar que Jesús és viu, però d’una altra manera. És difícil d’explicar, però ho resumiré en un pensament per aquest matí de Pasqua: Jesús ja havia ressuscitat abans de morir. Ell ho sabia, i ho intentava explicar amb la seva vida. Ell serà, millor dit, ell és «Aigua Viva», «renascut per l’Esperit», «enviat del Pare», «camí, resurrecció i vida». Jesús parla des del present i per al present.

També a nosaltres Déu ens ha donat –a vosaltres i a mi– la Vida eterna des de sempre, i la portem dins gràcies a Jesús. I a mi, i a vosaltres, també se’ns exigeix dur la vida adequada a aquest do. I se’ns exigeix perquè estem preparats per a dur-la a terme. Com Jesús, cadascú de nosaltres estem cridats a descobrir la nostra Missió en la nostra vida tot descobrint Déu en nosaltres. La Pasqua ens recorda, avui i cada dia, que ens hem de preocupar per la vida biològica, cert, però no fins a tal punt que oblidem que dins nostre portem la veritable Vida i la Resurrecció. I aquesta Vida és la que celebrem avui, la que experimentem avui.

I acabo. Sabeu què penso, avui? Que en la mesura que faci meva la vida de Jesús, aquesta Vida que Déu m’ha donat, aquesta Vida que porto dins, estic preparant la meva pròpia resurrecció. Com Jesús, he de ressuscitar abans de morir; ningú m’ha de donar res, ja ho tinc tot des de sempre. Déu m’ho ha donat. Jo tinc la missió de descobrir-ho!! Per què m’ha de preocupar la mort? Jesús no es va preocupar, va viure la presència de Déu i la va escampar.

Al·leluia!

Divendres Sant: Hora de callar

Divendres Sant

(Is 52,13-53,12; Sl 30,2.6.12-13.15-17.25; He 4,14-16.5-7.9; Jn 18,1-19,42)

Tot ho fem en silenci. La litúrgia resta silenciosa. Si hi ha alguna música és severa i contundentment greu. Hem començat en silenci, i acabarem en silenci. És que no sabem com fer palès que els esdeveniments de les últimes hores ens han deixat sense paraules. Tot just ahir compartíem taula amb Jesús, fins i tot encara ens venen al cap els records de tot el que vam dir i xerrar ahir. Pensem en com les coses es van complicar, en tot el que va passar després, en les traïcions, les mentides. 

Avui, Divendres Sant, ens situem en el moment del «tot s'ha acomplert». I el primer perill que hem de vèncer és el de la sensibleria, l'excés d’aparador. Potser no ens podem abstraure d’una certa emoció de recordar el que va haver de viure el nostre Déu, però no ens podem instal·lar en aquests sentiments, perquè aleshores ens quedarem en el dia d'avui i en la soledat d’haver-nos quedat sense Déu.

I la reflexió per aquesta tarda us la proposo doble. Per una banda, reflexionar sobre la frase del «tot s’ha acomplert». I voldria fer-vos veure que aquest «tot s’ha acomplert» no el podem confondre de cap de les maneres amb un «tot s’ha acabat». Si optem per creure’ns la segona expressió, haurem caigut en el parany de pensar que Déu ha mort.

La segona pauta per a la reflexió us la proposo responent a dues preguntes: Per què van matar Jesús? I l’altra, per què va morir Jesús? I no són dues preguntes iguals, ni similars. Cal que distingim bé entre les dues perquè si no ho fem, podem entrar en la contradicció d’un carreró sense sortida. El van matar perquè predicava un Déu que no coincidia amb la idea de Déu que tenia el poble jueu; el Déu de Jesús no era un déu sobirà a qui s’havia de servir, no era un déu llunyà, no era un déu per al domini. I aquesta idea era, i és, fatalment contradictòria amb el pensament de tothom que vol fer servir déu com a instrument per dominar.

I és que Jesús va morir per fidelitat a Déu i a ell mateix. En aquest sentit, i relacionat amb la pregunta anterior, la mort de Jesús no va ser un accident, va ser clarament conseqüència de la seva manera de fer, de ser i d’actuar. Ell va acceptar que el matarien per fidelitat a Déu. I per això no va callar, no va renunciar a res. I, com a molt, en els moments més sublims va usar el silenci per fer encara més fort el seu missatge.

Vet aquí, que en la nostra reflexió hem acabat tornant al silenci. I ara deixem que Déu ens parli des del silenci, el silenci de Jesús a la creu.

Dijous Sant: El memorial

Dijous Sant

(Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-18; 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15)

Dijous Sant, dia en el qual commemorem la institució de l’Eucaristia, el memorial que Jesús ens deixà. És el gran misteri de la seva presència real en el pa i el vi consagrats. Celebrar això, requereix que ens situem mentalment en allò que és el centre de l’expressió de la fe. I aquest any podríem reflexionar sobre la nostra actitud davant el Sagrament i la nostra comprensió de la litúrgia eucarística.

 

Comencem per posar de nou sobre la taula l’assistència a les nostres esglésies per a celebrar en comunitat l’Eucaristia. Descens vertiginós. Ho diré sense filtres: Ja no anem a missa ni les persones creients. S’ha produït un canvi d’actitud i qualsevol cosa és dispensa per a l’assistència a Missa. Parlo de la dels diumenges; la dels dies de cada dia ja ni parlar-ne, estan reservats a unes poques persones. L’Eucaristia no és primordial ni per a la majoria de persones que continuen manifestant-se cristianes. Ja ho sé, no és cosa dels darrers anys, és una situació que comença a mostrar-se al tombant dels anys 70 i 80, en època postconciliar, quan neix la «crisis de culte». En aquells moments, de grans expectatives i molts enrocaments, no es va aconseguir doblegar el caràcter poc popular de la Missa ni els excessos protagonistes dels celebrants. Allò va donar pas a diversos moviments, una mica erràtics a voltes, que es proposaven millorar la participació amb una litúrgia més celebrativa i alegre. Es van suggerir fórmules atrevides, músiques impensables, formes agosarades… però les formes no van suplantar el fons i es va continuar amb un excessiu presidencialisme i un profund anonimat del poble fidel. A mesura que envellíem, minvàvem perquè s’acumulaven passos de generacions sense relleu. I aquí estem. Continua minvant la presència, ara ja per manca de creients, segueix la preponderància ministerial i se’ns encomana la desertització espiritual de la societat.

L’Eucaristia ha de ser celebració agraïda pel primer Dijous Sant, des de la gloriosa perspectiva de la Resurrecció. És un tot. I és celebració comunitària viva i ardent. És celebració des del mig del misteri i des de dins del misteri. No es pot anar a escoltar (a estones) sense involucrar-s’hi, s’hi va a celebrar. I la celebra tota la comunitat.

Les nostres celebracions, però, són celebracions des de les files del darrere, que són les que s’omplen primer. No hi ha manera d’ajuntar-se físicament quan hi ha bancs buits ni situar-se al voltant de l’altar. En aquest estat, la comunitat dels darrers bancs sacralitza els ornaments, els rituals i la vistositat, la música, les vestimentes litúrgiques… fins i tot sacralitza el celebrant i no a Jesús, ni molt menys la Comunitat, el Poble de Déu, que per ell mateix és Sant.

I ara la reflexió: Malgrat que les coses van així, i l’actitud fàcil és la del tancament en allò que fem i concloure que només en nosaltres hi ha el futur, voldria pensar que ens hem reunit aquest vespre perquè no volem oblidar allò que Jesús va dir a les poques persones que el van acompanyar a sopar, aquella vigília de pasqua. Jesús se n'alegrà: «Com desitjava sopar amb vosaltres», va dir. I els seus deixebles ho van transmetre als nous seguidors i aquests a moltes d'altres persones… i així, de creient en creient ens ha arribat a nosaltres.

Ens va prometre que sempre que ho féssim, estaria amb nosaltres. Ens ho va prometre i ho acompleix cada dia. Això és l’Eucaristia. Per això ho celebrem en comunitat, per això Jesús és viu i podem seure al seu costat. I estar al costat de Jesús vol dir que, en un moment donat, sense que entenguem res, s'alçarà de la cadira i ens vindrà a rentar els peus. A mi! A tu! Això també és celebració de l’Eucaristia, perquè és celebració de l’Amor Fratern.

Dies de conspiració

Diumenge de Rams (A)

(Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66)

El que li va passar a Jesús en els darrers dies de la seva vida, un episodi que ara anomenem Setmana Santa, va ser, en definitiva, una conspiració. I m’atreviria a dir que, al llarg de la seva vida i segons ens expliquen els evangelis, en va sofrir moltes de conspiracions. No és res de nou. Ho podem entendre perfectament perquè de conspiracions n’hi ha moltes al cap del dia, de l’any i de la història. A algunes d’aquestes conspiracions casolanes hi participem, en altres casos en som víctimes, en d’altres les tolerem i fins i tot en algun cas en gaudim mantenint-nos al marge però assaborint-ne el sofriment de les víctimes. Dies de conspiració contra qui fa trontollar el nostre benestar. Aquesta és, en definitiva, l’arrel de la Passió i Mort de Jesús que avui hem llegit a la celebració del Diumenge de Rams.

A més, hi hem d’afegir una segona habilitat humana: La interpretació interessada dels esdeveniments. És difícil admetre que no sabem què va succeir en la passió i mort de Jesús. Donem per suposat que el que hem escoltat a l’evangeli és el que realment va passar, però els evangelistes poc els importava, a anys de distància, el que va passar realment. Fins i tot no s’estan d’inventar coses, situacions o paraules que ajudin a adequar la seva interpretació d’aquella conspiració que va provocar la mort de Jesús. I podem començar amb el que avui ens ha recordat la litúrgia pròpia de l’entrada «triomfal» a Jerusalem. Quin va ser el sentit que Jesús va donar a la seva entrada a Jerusalem? Per què aquest cop va ser diferent? I mil preguntes més. El que sí que és cert és que la interpretació dels seus deixebles va ser diferent de la real i que la interpretació a la qual van tenir accés els evangelistes encara ho era més, de diferent i d’elaborada. Havien passat entre quaranta i setanta anys en una època en què l’esperança de vida era, de 50 anys. La interpretació que feia de la vida de Jesús la gent cristiana d’aquells anys, havia canviat radicalment i els evangelis reflecteixen aquella interpretació passada per l’experiència pasqual. Només sabien que la vida de Jesús havia sofert, des que es va donar a conèixer, una conspiració rere l’altra per intentar silenciar-lo. 

Amb això vull dir que no podem pensar en una entrada solemne a l’estil narrat. En el món jueu, tots els grups que peregrinaven a Jerusalem ho feien en un ambient festiu i en grup, com segurament va fer el grup que hi pujà amb Jesús. I la resta són interpretacions. Mireu, la majoria del poble va mantenir-se al costat del poder, dels sacerdots, dels «jefes», dels de la conspiració. Al cap i a la fi, són els que desitgen treure’s de sobre aquell problema social i religiós que suposaven les idees de Jesús, el de Natzaret. El que deu ser cert és que el grup no era petit, ja que sabem que no es van atrevir a actuar contra ell en públic, sinó que ho van fer de nit, amb l’ajut d’un conspirador actiu.

I acabem com sempre amb la nostra reflexió actual. Com vaig de conspiracions? En sofreixo? En sospito? M’hi apunto? Jesús va morir per fidelitat a Déu, per ignorar les conspiracions tot i ser-ne conscient. Va ignorar les conspiracions fins i tot a la creu, perquè ell no moria per fer que Déu ens estimés i salves, sinó perquè estava convençut que Déu ja estima tothom, fins i tot a qui conspirava contra ell i qui conspira conra nosaltres i a nosaltres quan conspirem contra els altres. Abracem la Setmana Santa des de la certesa que Jesús no va morir per voluntat de Déu, sinó per demostrar-nos que fins i tot en la mort hi ha Déu.