La bona administració

Diumenge IV Quaresma. Any C

(Is 5,9-12; Sl 33,2-7; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32)

L'Evangeli diu que s'acostaven a escoltar Jesús publicans i “altres pecadors” i recalca que el Senyor els acollia igual que a la resta de gent, menjava amb ells i els atenia; és a dir, no feia distincions. Els publicans, recordem-ho, tenien el poder econòmic, ja que eren els recaptadors i administradors dels diners. Eren jueus odiats i mal vistos perquè les seves fortunes havien nascut generalment del domini sobre els altres, amb enganys i trampes. Recaptaven els impostos en nom de l’imperi romà, però s’enriquien ells.

Fem una primera reflexió. En aquell temps i ara, com costa ser honrat manipulant riqueses, diners i propietats, sobretot si són dels altres! Vet aquí un dels grans pecats (i com hem dit no és nou) de les societats que es van desenvolupant, enriquint i avançant. Els diners, el poder econòmic, la disposició sobre les riqueses, fa tornar a les persones agries i malèvoles. I és que, malauradament, ser un gran entès en economia o «remenar» molts diners, requereix una major dosi de bondat que no sempre la hi trobem. Per això, el premi pels administradors bons, prudents i fidels és entrar a la casa del Senyor. Recordeu la paràbola dels talents de l’evangeli de Mateu quan Jesús alaba els administradors bons i fidels.

Els publicans eren odiats i tinguts per impurs pels fariseus perquè entenien que recaptar diners per a l’invasor romà era inacceptable. Més tenint en compte que el mateix sistema jueu també tenien el seu procés de recaptació, i per això era encara més mal vist recaptar per a l’imperi.

Aquesta podria ser la primera reflexió d’aquest diumenge: Fidelitat al Senyor, fidelitat a estimar i renúncia a la maldat en l’administració dels béns del Senyor, de la seva església i del món.

Fem una segona reflexió: A l’evangeli de Lluc hi trobem tres paràboles seguides: la del pastor que havia perdut una ovella, la de la dona que havia perdut una moneda i la del fill pròdig que hem escoltat avui. Què hi ha en comú? Quin element relliga les tres paràboles?

Què crida el pastor, ple d’alegria, quan troba l’ovella? «Veniu a celebrar-ho amb mi!». Què diu la dona, ben contenta, quan troba la moneda perduda? «Veniu a celebrar-ho amb mi!». Què diu el pare quan torna el fill? «Calia celebrar-ho i alegrar-se». I encara, per relligar tota la reflexió, quina és la conclusió de les tres paràboles? Doncs que hi ha més alegria al cel per una sola conversió que per 99 persones justes que no tenen necessitat de conversió.

El que lliga les tres paràboles és l’alegria de Déu. Una alegria que, en la paràbola del fill pròdig, es desferma en una festassa!

En aquest segon punt, posem l’atenció en la conversió i fem-ho, no en la nostra pell, sinó en la reacció de Déu a una conversió: Alegria.

Si relliguem les dues reflexions, veurem la fidelitat encarnada en el seguiment del Senyor Jesús. Per això, a la meitat del temps quaresmal podríem donar-li a Déu una gran alegria. Us proposo una cosa: Durant els dies de Quaresma que queden, aprofitant que a les nostres comunitats cristianes celebrarem especialment el sagrament del perdó, no creieu que és una ocasió òptima per donar-li una alegria a Déu? A més, no caldrà que ens prepari una festa, ja la té preparada: és la festa de la Pasqua!