No te n'adones?

Diumenge V Quaresma. Any C

(Is 43,16-21; Sl 125,1-6; Fl 3,8-14; Jn 8,1-11)

Us sembla si comencem per rellegir una de les frases de la lectura del profeta Isaïes? Ha estat la primera lectura d’aquest cinquè diumenge de Quaresma: «No recordeu més els fets passats, no penseu més en coses antigues. Faré una cosa nova que ja comença a despuntar. No us n’adoneu?». Aturem-nos aquí. Repetim la part final: «No us n’adoneu?». Sabeu quants anys fa que es va escriure aquesta frase del Senyor, del Déu d’Abraham d’Isaac i de Jacob, de Jesús i Maria, dels nostres pares i nostre? Doncs 2.585 anys! Vet aquí! Fa dos mil cinc-cents vuitanta-cinc anys que ressona aquesta frase i aquesta idea. I, ja que estem posats en mirar l’abast de la història, també dir que ara fa 3.825 anys de la vida d’Abraham, és a dir, de l’inici del qual anomenem Història de la Salvació.

Però, clar, la presència de Déu no s’esgota en cap de les nostres realitzacions històriques, és a dir, res del que hem fet i que creiem definitiu i immòbil ho és. El Déu de les promeses és superior a tot el que nosaltres, espècie humana, hem fet. O encara dit d’altra forma: Déu no ha fet una cosa i s’ha retirat a descansar. I aquest és un bon moment i un bon argument per recordar que l’essència de la Història de la Salvació que, com deia, començà en Abraham —en plena edat del bronze i dura fins avui aquí a la nostra comunitat parroquial el 6 d’abril de 2025—, és el futur, i aquest futur és regal de Déu.

També és cert que Israel es va fer un fart de mirar enrere… Ah! Tant de bo no haguéssim sortit de la nostra terra!… tant de bo que ens haguéssim quedat a Egipte!… tant de bo poguéssim refer el temple i tornar a fer el que fèiem!… tant de bo que arribés el Messies!… tant de bo tornés l’època reial!… I nosaltres també ens hem fet un fart de mirar enrere… Ah!, tant de bo tornés Jesús i el poguéssim tocar, aleshores creuríem… tant de bo tornéssim a l’inici!… tant de bo tornessin les processons i els grans oficis i s’omplissin els seminaris… tant de bo la gent tornés a les esglésies…

Reflexionem-hi una mica en perspectiva quaresmal. La persona creient és, per definició, una persona oberta al futur. Oberta des del seu passat, cert, però que sempre mira al futur. I el futur és la Salvació promesa, anunciada, tastada i revelada. A la persona creient res l'espanta del futur que Déu té preparat. A més, hi ha un esdeveniment definitiu: Des del moment de la creu la fe ha de ser experimentada com una nova creació. Res no ens ha d’espantar. No hem de mirar més enrere.

Tinguem-ho com a cert. Déu està fent constantment una cosa nova que comença a despuntar. No ens n’adonem? Si no ens n’adonem, i no ens ho creiem i no ens hi posem a fer quelcom, aquesta cosa nova que Déu està fent no succeirà mai. Déu no farà la nostra feina, no ho farà sense nosaltres, perquè el futur que Déu ens proposa sempre exigeix la col·laboració humana.

Per això hem de llegir, des de l’esperança, el futur que Déu vol per nosaltres. I se’ns comença a acabar el temps i se’ns complica el futur i ens adonem que mirar enrere fa cada dia més basarda i dolor. Doncs, què hi fem aquí sense fer res i mirant enrere? Anem-hi pensant, que caldrà prendre decisions ben aviat perquè potser el futur que Déu té preparat no l’entenem i ens hi posem d’esquena.