No dormo gaire bé

Diumenge II Quaresma. Any C

(Gn 15,5-12,17-18; Sl 26,1.7-9.13-14; Fl 3,17-4,1; Lc 9,28-36)

Ens hem situat ja en l’àmbit quaresmal? En aquest segon diumenge, el de la Transfiguració, podríem fer un exercici personal i sense grans dificultats. Ara i aquí. Som dalt la muntanya del Tabor i estem fent una gratificant experiència de l’existència de Déu. En silenci, en companyia del Mestre, hem sabut tenir la capacitat d’abstreure’ns de les adversitats de la vida, de les angoixes i les preocupacions i, enmig la nostra particular Quaresma vital, ens hem rodejat, per un moment, de llum, de pau i de benestar. Semblava impossible viure aquest moment, que aquesta experiència i aquestes sensacions siguin reals i les visquem. En aquest context, una de les persones que estan amb nosaltres deixa anar una frase en veu alta: «Que bé que s’hi està aquí. Muntem la nostra casa, quedem-nos-hi a viure». I és que, quan diu això, està pensant en les dificultats que té per viure en el món “d’allà baix”. Està pensant en el fet que li costa molt dormir bé, en els paranys que el mal i les adversitats li presenta cada dia. I trobar un lloc de benestar, de repòs i de pau li ha trasbalsat el pensament i li ha fet veure que potser sí que és possible aquietar l’esperit, marxar de l’angoixa i abandonar les preocupacions.

Aquesta seria la recreació de la frase que diu Pere a Jesús en el relat evangèlic d’avui, expressant en veu alta una idea semblant. Pere devia pensar més o menys el mateix: Amb les dificultats de la vida de cada dia, del seguiment de Jesús, dels paranys dels enemics, podríem quedar-nos aquí, en la contemplació de Déu... i ja està tot solucionat! Pensant-hi, m’ha vingut al cap el contrast d’aquesta hipotètica situació d’extrema bondat, amb la quantitat de vegades que cada dia sentim lamentacions verbals dels nostres veïns, família, amistats, coneguts i saludats, i fins i tot anant pel carrer, quan ens veiem en l’obligació d’escoltar converses personals fetes a crits amb els telèfons mòbils! O amb la quantitat de vegades que ens lamentem nosaltres mateixos. No us fa l’efecte que vivim en l’època de la queixa o de la lamentació? Les coses no van bé. És com viure una eterna Quaresma sense haver descobert la joia de la Pasqua. Per què deu passar això? És tan simple com culpar que la humanitat ha donat l’esquena a Déu?... O té connotacions més «terrenals» i es deu a la trista condició humana?

I Jesús, allà dalt la muntanya, la nostra muntanya, ens diu que no és qüestió de quedar-se allí contemplant la llum sense tornar a baixar al món, perquè el que cal és portar la llum a la humanitat malalta. Aquí rau la diferència entre el nostre no dormir bé i sucumbir a això sense presentar-nos cada dia enmig de la vida i tornar a intentar donar llum al món. Està malalt el món? No. Estan malaltes les persones. Per això Déu ens necessita per fer-s’hi present. No vull dir que la queixa sigui sense raó, ja ho aclareixo, però em pregunto: La gent es queixa per desfogar-se de les opressions que no pot resoldre? Potser és expressió de la bondat? M’explico quines conseqüències té callar? Com ho va fer Jesús? Ell envià la gent de tornada cap a baix, cap al món, on la presència de Déu és necessària. I ja hem dit moltes vegades que Déu no pot actuar sense nosaltres. Som l’expressió de Déu!

Acabem. M’agraden les persones que, tot i que no dormen bé, cada dia es presenten davant la Creació i hi porten las llum de la presència de Déu. És la gent que és enviada enmig els llops i el mal i que cada dia ofereix al món aquesta feina, aquesta acció a Déu. És exactament així com ho va fer Jesús!