Valentia per escollir

Diumenge XXVI (A)

(Ez 18,25-28; Sl 24,4-9; Fl 2,1-11; Mt 21,28-32)

Hi ha textos evangèlics que són provocatius. Directament, sense matisos. Per exemple, el d’aquest diumenge. Crida l’atenció que Jesús assenyali els grups socials més destacats del moment com eren els sacerdots, les classes dirigents o els polítics i els digui que pecadors i prostitutes els passen davant cap al Regne de Déu. Dir això en una societat profundament religiosa, en la qual els estrats i les posicions socials els marcava la religió i l’acompliment de la Llei, era provocador i perillós. Mostrar preferència pels grups marginals i pels exclosos, i posar-los per davant de qui tenia privilegis, prestigis i reconeixement públic era molt agosarat. I repeteixo: era molt perillós. Tan perillós, que a Jesús li va costar la vida. Malgrat que una bona part dels profetes, a l’antigor, ja havien fet aquesta defensa dels pobres i dels dèbils, la casta sacerdotal i els poderosos continuaven dirigint i dominant, decidint i castigant al marge de les profecies i les paraules profètiques. I la gent que seguia Jesús no acabava sempre d’entendre les seves paraules, malgrat els exemples i les paràboles.

I nosaltres, a milers d’anys de distància, també anem una mica perduts a l’hora d’entendre al Mestre. No acabem de creure a Jesús i, de cua d’ull, continuem mirant a sacerdots i dirigents, poderosos i privilegiats quan, de fet, el dipòsit de l’esperança del món, segons l’Evangeli, està precisament en la marginalitat i les persones suposadament indignes. Elles, amb les seves vides, assenyalen la direcció que ha de tenir el nostre camí cap al Regne.

Encara hi podríem donar una volta més a aquest tema. Jesús es dirigeix, com ja he dit, a la jerarquia religiosa i política del seu poble dient-los-hi que, davant la seva manca de valentia i coratge i, atès que no fan bé la seva feina social i religiosa, les prostitutes, publicans, recaptadors d’impostos i la pitjor gent els van davant cap al Regne.

Per dir això, Jesús té uns motius. I això que el significat sembla obvi: el camí cap al Regne implica viure els valors que ell vivia. L’amor, la compassió, el servei, la fraternitat o la gratuïtat. I penso que podem concloure que el Regne, en definitiva, no és qüestió de creences o de normes, sinó de bondat de cor. El que passa és que, sovint, l’autoritat religiosa posa el seu punt d’atenció i l’accent en allò que en diuen «ortodòxia» o «legalitat», que obliga a adherir-se a determinades creences, formes de comportament i actituds socials que, òbviament, elles decideixen. Repeteixo la postura de Jesús: no és qüestió de creences, legalismes o de normes, sinó de bondat de cor.

I ara acabem. Recordeu la paràbola de diumenge passat? Tenia un final feliç: tothom cobrava el seu salari, el que era just. I la d’aquest diumenge? Opineu que també és optimista? O resulta que és més dura i pessimista perquè assenyala la gent cristiana de nom, aquella que primer diu sí, sí, i s’entusiasma perquè tot és lluïment, però després se’n desdiu quan es tracta de posar-se al costat de l’exclusió?

El salari just

Diumenge XXV (A)

(Is 55,6-9; Sl 144,2-3.8-9.17-18; Fl 1,20c-24.27a; Mt 20,1-16)

No hi ha res de més conflictiu en les relacions laborals (i amb múltiples implicacions a altres àmbits de la vida) que el salari d’una persona. Com ho podem resumir? Si ets la qui paga, has de pagar el que és just i si ets la qui cobra, sentir-te pagada també de forma justa. Vet aquí! Però en les constitucions humanes, els estereotips dels valors i les lògiques relacionals, la persona que paga, sempre acaba pensant que paga massa i la que cobra, quasi sempre que cobra poc. I és així.

 

Però vet aquí que l’evangeli d’avui ens hi afegeix una altra variant: La persona que pensa que la companya de feina cobra massa pel que fa. I aquí hi trobem la variant més present en el conflicte. Ho explico: En les relacions laborals es tendeix a deixar molt clar, per llei i per escrit, el salari i tots els seus complements, els conflictes venen per la percepció que jo soc qui més treballa, qui millor fa la feina i qui més es mereix el que cobra. Conseqüència: Si la resta cobra igual que jo, jo en mereixo més… o l’altra menys. Com més desigualtats, millor. Com més diferències hi hagi, millor. Aquesta idea, socialment incorrecte, va sovint disfressada pel tortuós tema de les categories, els grups i els paranys per diferenciar les persones. I tot plegat fulmina la base del tema: Des del principi s’està pagant el que és just. Però l’ego de les persones es revolta. I no pel salari, es revolta contra el que suposa pagar de forma bondadosa.

I ara aquí podríem entrar en la reflexió sobre els mèrits, els premis i les recompenses. Perquè la paràbola de Jesús ens diu que la recompensa no és el salari, és la Vida. Però la veritat és que l’ego sempre fa les coses en funció del que espera aconseguir (en aquest cas com més salari millor), mai en funció de la vida i la bondat, i encara menys, en funció de la bondat i el benestar col·lectiu. I quan l’ego es veu frustrat escampa ressentiment, demana protagonisme per sobre de tot i esgrimeix la comparació com a argument. Tot perquè la variant de la bondat i la justícia li comporta incomoditat, malestar i sovint rebuig als altres i a l’amo.

Acabo. I acabo reconeixent que he fet una mica de trampa. Aquesta paràbola no parla de relacions laborals, i des dels valors de la justícia que nosaltres, humans, fem servir, és impossible entendre la paràbola. Precisament la paràbola vol trencar els esquemes humans i els interessos egoistes de l’individu. El que passa és que vint segles després encara no ho hem assimilat. Ho hem entès, clar, però no ho assimilem en la vida. El punt de partença és la Bondat i el do gratuït de Déu. Per això la paràbola d’avui, i la resta de paràboles que resseguim en aquests diumenges, ens han de fer veure que Déu és igual per a tothom. I aleshores nosaltres, que ens pensem que som els bons de la pel·lícula, pensem que el que fa Déu —tractar tothom igual— no és just. Però, Déu no actua amb criteris de justícia? O potser és que Déu no mesura els mèrits sinó que respon a les nostres necessitats i està al costat de tothom? M'escandalitzo perquè Déu és bo amb tothom?

El perdó pot canviar el món

Diumenge XXIV (A)

(Sir 27,30-28,7; Sl 102,1-4.9-12; Rm 14,7-9; Mt 18,21-35)

Avui les lectures parlen de perdó. Just falten 10 setmanes per acabar l’any litúrgic, és a dir, entrem en la darrera part del recorregut evangèlic anual, quan se’ns proposen textos per repassar les catequesis de la vida. Ho fem, com sempre, amb les paraules de Jesús. I avui ens parla de com és això de perdonar: Perdonar com Déu vol, equival a destruir l’espiral del mal i ajudar a refer el bé. És alliberar i alliberar-se de l’angoixa i actuar de forma diferent a partir d’aquell moment. I com? Quan jo perdono, estableixo una relació diferent amb la persona perdonada i ella estableix una relació diferent amb mi. Quan perdono i quan soc perdonat de forma sincera i plena, s’estableix una riuada de benestar tan gran que, per força, m’afectarà a mi, afectarà el meu entorn i al món sencer. 

Però... vet aquí! Si el perdó és paraula buida, donat per quedar bé, s’ensorra l’ésser humà a l’abisme de la intranquil·litat i el dubte, de la por i l’angoixa... És quelcom que va acompanyat de la mentida.

Reflexionem junts sobre una cosa: És tan profund perdonar, tractar bé a la gent, entendre les debilitats dels altres, comprendre’n els motius, fiar-se de les bones intencions, apostar perquè allò no torni a succeir, obrir els braços a una renovada amistat... és tan profund que el perdó podria canviar el món. No penseu que l’ésser humà és precisament més humà quan perdona? Perquè aleshores, les relacions són de més qualitat i la vida somriu amablement. En definitiva, som més humans quan sabem reconèixer que jo també faig coses mal fetes.

A més, el perdó té una repercussió social espectacular. Per què? Perquè tot home i tota dona té dret a ser estimat, perdonat i a viure feliçment al costat dels altres... i hi tenen dret fins i tot les persones generadores de mal. Ja sé que no és fàcil parlar de perdó davant tantes mostres de pecat individual i col·lectiu. Sang vessada per no renunciar a la fe, misèria adquirida per l’afany usurer i especulador d’unes quantes persones, violència sense límits entre les persones, assetjament i abusos sexuals, estafes, esclavitud, fam, abús d’autoritat, dictadures, espolis... A voltes entren ganes d’ignorar el que ens ha dit l’Evangeli: Perdonar setanta vegades set, és a dir, perdonar sempre!!

Un altre dia haurem de parlar de la relació entre perdó i justícia humana. Aquí hi ha un conflicte latent: la justícia imposa sancions que volen assegurar una convivència pacífica. L’amor, tot respectant la justícia, cerca el bé les persones i la seva entesa i el perdó fet des de l’amor, establirà una relació entre les persones molt més humana que l’aplicació implacable dels codis penals i les lleis.

Com diu Jesús, qui estima, no posa traves a la pau, allunya la venjança i l’odi, sent una necessitat d’oblidar i alliberar-se de totes les foscors de la seva vida… Aquest perdó pot canviar el món.

Què podria fer jo, Déu meu, per posar més perdó al món?

Hi ha lloc per Jesús?

Diumenge XXIII (any A)

(Ez 33,7-9; Sl 94,1-2.6-9; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20).

M’ha entendrit l’evangeli d’avui, però alhora m’ha amoïnat. Perquè he escoltat, un cop més, i com a una fiblada directa al cor, aquelles paraules que Jesús ens adreça personalment a cadascú de nosaltres i que no sempre entenem: «On hi ha dues o tres persones reunides en el meu nom, jo soc enmig d’elles», «si el teu germà o germana peca, parleu-ne entre vosaltres, sense ningú més» i, encara, «si dos de vosaltres us aveniu a demanar una cosa a Déu, us la concedirà».

La comunitat que tant desitgem, és a dir l’Església, comença sempre en el cor de dues o tres persones que es reuneixen en el nom de Jesús, sense importar quines siguin, d’on siguin o com pensin. I jo encara afegiria: sense importar de què s’hagi de parlar. Jesús, present a la reunió, escolta i parla als cors d’aquelles dues o tres persones. Aleshores, a la presència de Jesús, no hi pot haver error.

Però, malauradament n’hi ha molts, d’errors; en cometem molts, d’errors. Cada dia. A cada reunió. I faré ara una pregunta directa: Quan ens reunim dos a tres de nosaltres en nom de Jesús, el deixem entrar? I també respondré de forma directa: crec que no, no el deixem entrar. Ens reunim en nom seu i no pensem a convidar-lo. Perquè si Jesús hi fos, no ens atreviríem a dir les coses que es diuen, no ens parlaríem i tractaríem com ens parlem i tractem, diríem el que hem de dir i no utilitzaríem l’aspresa, ni menyspreu; no es mentiria, no s’imposaria, no es malparlaria ni s’escarniria a qui no hi és. Som persones que parlem davant de Nostre Senyor, que a les reunions seu al nostre costat i ens escolta i, sento dir-ho, Jesús s'horroritza dels nostres pensaments, de les nostres paraules, les nostres febleses i els nostres odis. 

Però Déu és prompte a perdonar, com ho feu Jesús. I nosaltres hem d'exercir el perdó de Déu Pare en nosaltres mateixos i escampar el perdó que aquesta condició de filles i fills significa. I hem de ser nosaltres. Ho ha dit Jesús, que ens desconcerta novament quan afirma que per superar una dificultat tinguda amb algú, la iniciativa ha de sorgir de la persona ofesa, no de la que ha fet el mal. Com es menja això? Jesús no ens diu que si algú t'ofèn, has d’esperar que et demani perdó i, aleshores, perdonar-lo amb amor i de tot cor. No. Jesús diu que davant aquestes situacions no val a quedar-se en silenci i esperar, enfadat i ofès, esperant que ens demanin perdó. Demana que siguem nosaltres que donem el primer pas i ens oferim a estar bé amb la persona que ens ha ofès. 

He començat dient que l’Església neix sempre del cor de dues o tres persones reunides en nom de Jesús. Però, en canvi, no tolerem que algú es fiqui en les nostres vides adduint que les nostres accions individuals no tenen conseqüències per a la comunitat. La solució està, òbviament, en saber que Jesús hi és i ens fa responsables de la vida dels altres. L’amor cristià no només implica no fer mal a ningú, implica buscar el bé de tothom.

I acabo amb la tercera frase, que espero que sigui la solució: «Si dos de vosaltres us aveniu a demanar una cosa a Déu, us la concedirà». Per rebre el do de Déu cal estar ben avinguts. Hi estem, de ben avinguts? Que cadascú respongui.

Portaveu de Satanàs

Diumenge XXII (any A)

(Jr 20,7-9; Sl 62,2-6.8-9; Rm 12,1-2 Mt 16,21-27)

Diumenge passat Jesús felicitava Pere per reconèixer-lo com a Messies, però vet aquí que ara li diu Satanàs! Quin canvi, no? Què ha passat perquè tot sigui tan diferent! Què ha fet Pere?

Doncs ha passat que el que fa Pere és greu! Pere intenta, ni més ni menys, apartar Jesús del pla de Déu. Es fa portaveu de Satanàs! I m’afanyo a dir que ho fa amb la més bona de les intencions, però es posa a contradir Jesús. No ho malinterpretem! Però, mentre Pere i la resta de persones que seguien Jesús pensaven en un Messies triomfant i gloriós, Jesús tenia necessitat de treure’ls aquesta idea del cap. S’apropava la fi, i allò que havia de passar a Jerusalem, quan tots els poders es posarien d’acord per eliminar-lo, aquella barbaritat, era per Jesús, la part essencial del pla de Déu. Per això puja a Jerusalem, per complir la missió que Déu li havia encomanat i per la que havia vingut al món. I quan Pere es posà a contradir-lo i a atacar-lo perquè no podia permetre que el Messies fos un Servent de Déu que sofrís, Jesús s’adonà que Pere estava fent el joc al mal, que s’havia convertit en portaveu del Satanàs. Fuig d’aquí! S’ha d’acomplir el pla salvífic i ara fas nosa!

No us recorda això a les temptacions al desert? Però hi ha una diferència: ara el temptador és Pere erigit de portaveu de Satanàs.

I curiosament és Pere el més entusiasmat amb la figura i el missatge de Jesús. Per això Jesús no argumenta passatges bíblics, com al desert, sinó que s’hi encara directament: «Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure!»

I ara, reflexionem junts. Aquest evangeli ens recorda que les pitjors temptacions a la nostra vida no provenen directament del diable, provenen de les persones, d'homes i dones com nosaltres que, fins i tot, ens poden o podem estimar. Difícil d’entendre, no? Com farem el mateix que va fer Jesús i desemmascararem els portaveus de Satanàs? Bàsicament sabent que el mal, posat en boca d’aquella companya de treball, d’aquell familiar, d'aquella veïna…, s’oferirà com el teu salvador… i potser t’oferirà grans beneficis futurs, o poder, o prestigi. Però la veritat és que pensar com Déu vol és molt diferent i molt concret: és estimar, perdonar, ser just, compartir, viure, actuar, riure… i donar la vida perquè això sigui possible.

Per això Jesús pregunta: «De què et valdrà guanyar tot el món, si a la fi perds la vida?»

Aquests principis humans de triomf a costa de qualsevol cosa, sigui el que sigui, són l’arrel del pecat original que mai ens arribem a treure de sobre, malgrat que sigui una actitud ridícula.

Deixeu-m’ho dir d’una altra manera. La gran temptació cristiana és imitar a Pere en aquests dos passatges: Dir públicament «Tu ets el Fill de Déu» i després fer de portaveu de Satanàs i voler seguir Jesús sense la creu, sense cap renúncia, sense la Salvació.