I com pot ser?

Diumenge V Quaresma (A)

(Ez 37,12-14; Sl 129,1-8; Rm 8,8-11; Jn 11,1-45)

Miraré de fer dues reflexions avui. I intentaré defugir de les habituals que es prediquen sobre la resurrecció de Llàtzer.

Primer tema: La cronologia evangèlica ens diu que l’episodi de la resurrecció de Llàtzer va ser el que va activar els mecanismes per a condemnar i executar Jesús en nom de Déu, de la puresa de la Llei i de la religió. Jesús va ser objecte de violència religiosa. I, encara que no ens agradi, tenim prou exemples. Les religions generen violències quan es fanatitzen, quan s’imposen, quan unifiquen i quan no admeten la llibertat religiosa. Potser sembla un contrasentit, però penso que és molt cert: tota intolerància religiosa és, per ella mateixa, generadora de violència, del tipus que sigui. I aquest va ser el motiu de fons de la persecució, farsa judicial i execució de Jesús. I, malauradament, el gest de rebuig, es continua produint cada dia. Contra el cristianisme, també, però contra moltes altres religions i creences.

El cert és que, paradoxes de la vida, l’ésser humà “suporta” la violència de caràcter religiós des que hi ha religions. Però hi ha un problema: La immensa majoria de les religions, de les opcions espirituals, de les propostes transcendentals, de les filosofies místiques… neixen, prediquen i treballen per la pau, el bé, el benestar, l’amor… i ofereixen un camí cap a Déu.

Però vet aquí que cal presentar el problema de fons. La distància entre Déu, el Transcendent, i l’ésser humà, és tan inexplicable (propera i íntima al mateix temps que llunyana i inabastable) que es confon el que jo vull i a mi m’interessa, amb el que Déu vol. Dit en altres paraules: La religió ens pot fer creure que Déu vol que faci unes determinades coses…, coses que ens han definit aquelles persones que s’han erigit en portaveus de Déu. Veieu? Entrem de ple en el perill més gran. Ah! I no s’hi val ser neutral, no s’hi val a dir que «jo a creure i prou»: Si apostem per no ser ni dels uns ni dels altres, per no opinar, per no decidir, el que fem en definitiva, és posar-nos al costat de qui practica la violència, sigui del tipus que sigui.

I encara tinc temps per plantejar el segon tema de reflexió, com us he dit al començament. Com sempre és una mica més rebuscat, va més enllà del que és normal en les predicacions sobre la resurrecció de Llàtzer. Apa! Llàtzer va morir, no? Dos cops? Perquè, proclamar la seva resurrecció és posar-lo de nou en l’espai i el temps que la mort ens arrabassa necessàriament per introduir-nos a l’eternitat de Déu. Si busqueu literatura sobre el tema, no us l’acabareu: que si va ser un assaig, que no es pot dir resurrecció perquè només n’hi ha una, la de Jesús, les teories de la mort aparent i fins i tot d’estrafolàries.

Us deixo dos minuts perquè hi pensem. I, si voleu, ens ho enduem de feina cap a casa. Com ho encaixem en la nostra fe, que es basa en Jesús, Fill de Déu, ressuscitat pel Pare perquè tothom se salvi. És només un relat propi de Joan i de la seva teologia sobre Jesús elaborada anys després de la mort en la creu? Us deixo un apunt: «Faig això perquè la gent cregui»